Un dia als jutjats

Aquesta tragèdia shakespeariana comença al despatx d’una advocada de Barcelona. Al cap i casal. Una professional amb recorregut, que complementa la feina fent classes en una universitat. Nom i cognoms catalans (i amb pedigrí, perquè un dels cognoms és amb ortografia pre-fabriana. Només els indígenes de moltes generacions s’ho poden permetre, això). El dia que m’envia l’esborrany de la denúncia que vull presentar comprovo que, malgrat haver-hi parlat sempre en català, és redactat en castellà. Li proposo de traduir-lo, no hi té inconvenient. Amb el següent document, ja m’ho demana directament. Envia al jutjat, doncs, dos documents en català.

El següent personatge és el procurador. Si ho he entès bé, un procurador és una mena d’intermediari entre els advocats i la maquinària judicial. En aquest cas, amb despatx en una vila de mida petita, a l’extrem nord d’una comarca limítrofa amb el Barcelonès. Cognoms encara més catalaníssims, nom propi ídem. El senyor procurador envia la seva minuta a una advocada de nom i cognoms catalans en rigorós castellà.

Apareixen dos actors més, quasi simultàniament. No estan directament implicats en l’administració de Justícia però indirectament sí. Primer, un agent immobiliari amb despatx en una altra localitat de mida petita, a la mateixa comarca. La feina encomanada és la taxació d’un immoble. Malgrat que la retolació de l’agència, els anuncis i l’encapçalament de tota la documentació són en català, com pertoca a una persona, un cop més, de llinatge i sentiment ben autòctons, les quinze pàgines de l’informe que presenta són en castellà. El segon és el registrador de la propietat, que és una mena de notari dels béns immobles. Aquest té l’oficina a la capital de l’esmentada comarca, una ciutat de mida considerable. És el primer personatge del drama amb nom castellà (compost). Pel que fa als cognoms, un és eivissenc. A ell li toca redactar una informació registral, anomenada ‘Nota simple’, de només quatre pàgines. També la fa en l’idioma del veí.

Recapitulem breument: fins ara, he tingut tractes orals amb tres persones (el registrador no l’he vist), sempre en català, i dels quatre documents que tinc a la taula (denúncia+proposta de conveni, minuta del procurador, taxació immobiliària i nota simple), només són en aquesta llengua els de l’advocada, i perquè els hi vaig traduir jo mateix. Si baixés el clàssic marcià es preguntaria si és que no sabem escriure la nostra llengua.

Continuem. S’acosta el dia de la veritat. Prèviament cal fer un tràmit als Serveis Territorials del Departament de Justícia a l’esmentada vila. Entro al paradís. Retolació, atenció personal i documentació, tot en la llengua del país. No me’n sé avenir.

Però si per un moment m’havia pensat que començava la remuntada, la realitat em torna a la terra. Avui toca anar, finalment, al jutjat, penúltim pas abans de la temuda vista o judici pròpiament dit. Edifici dels jutjats. La funcionària ens atén en català, i la cosa llisca amb tanta aparent normalitat que quan finalment imprimeix el document que hauré de signar, es repeteix la cançó: és en castellà. Protesto amablement i amb igual amabilitat descobreixo que només calia demanar-ho. ‘I no seria millor que donéssiu la versió en català per defecte?’, suggereixo. La treballadora, sempre exquisida (juraria que comparteix la meva inquietud, però això és una interpretació meva), al·lega que no és el seu terminal i que la persona que seu en aquella taula ho té configurat així. Què hi farem. En canvi, i atenció que ara ve un moment clau del sainet, qui no comparteix gens tal inquietud és l’auxiliar del procurador (una familiar), que ha vingut en lloc d’ell. Us en recordeu? El del poble petit, de cognoms quadribarrescos… Què fa la procuratriu en funcions? Quan he demanat la reimpressió ha esbufegat, un esbufec que contenia, sintetitzada, l’exclamació: ‘Collons, ara cinc minuts més per aquesta estupidesa!’ Però com que amb l’esbufec no en tenia prou, decideix aprofitar els cinc minuts per verbalitzar-ho: ‘Però si és un formulari que només veurà la jutge, no ha de ser públic ni re…’

Actualitzem el marcador: en converses orals, el català guanya per pallissa. En l’escrit, tot el contrari (tinguem present, però, que verba volant, scripta manent). La inèrcia burocratesca és abassegadora. La paperassa en català costa suor, mal humor, fatiga. Ara imagineu-vos quan, en comptes d’un provincià supremacista com jo, l’usuari és un ciutadà del món, o algú de fora (o de dins) no catalanoparlant…

Finalment, arribem al dia D. El judici. Una cosa senzilleta perquè la qüestió no té més importància. Som molt pocs: denunciat i denunciant, les respectives col·legiades, la jutgessa i una secretària. No us el puc descriure en tons èpics perquè és un exemple de normalitat total, d’absoluta quotidianitat a la majoria de sales de vistes del país: tot es fa exactament igual que si se celebrés a qualsevol jutjat de Toledo. L’oral i l’escrit, les al·legacions i la sentència. Pot ser que existeixi el magistrat catalanoparlant, no dic que no, i que exerceixi com a tal en la seva feina, però avui no he tingut sort (igual que cap de les altres tres vegades que m’hi he trobat al llarg de la vida). En el quart escàs que dura la funció, el poquíssim català que se sent en aquella sala són les quatre frases que em toca dir a mi i que, afortunadament (segons la meva lletrada), aquesta vegada no em perjudicaran (en una ocasió anterior em van suggerir de no fer-ho per no atreure’m l’animadversió del jutge).

Estàveu avisats: el final és desolador, i l’entremig també. Però encara ho remataré amb una cirereta grotesca. Resulta que, a conseqüència de la vista, haig d’anar personalment a l’oficina del registrador, l’únic personatge amb qui no havia interactuat. I continuarà així, perquè qui em rep és la noia de la recepció. ‘Ompli aquest formulari’ em diu tot indicant una pila de papers damunt del taulell. L’agafo, el miro i cap sorpresa. A risc de quedar un cop més com el torracollons provincià que sóc, hi torno amb la meva: ‘En català no el teniu?’ ‘Ah, sí, és clar.’ Obre un calaix que té sota la taula, en treu una carpeteta de plàstic, n’estira un exemplar, me l’allarga i… tatxan!, què diríeu que fa?: la torna a guardar al calaix! No la col·loca al costat de l’altra pila, perquè els usuaris (que paguem unes xifres desorbitades pel paperot que ens signarà el senyor del nom compost) pugui triar, no. Si algú vol el formulari en català, que suï, que s’ho guanyi, que passi el mal moment de decidir si fa el paper de torracollons provincià o es manté en el cosmopolitisme manxec que no porta problemes.

Haig d’estar emprenyat, doncs, per l’ocultació sistemàtica de la meva llengua a l’àmbit judicial (i encontorns)? O content perquè ningú m’ha escopit ni insultat per demanar coses que a l’avi li haurien comportat una visita al cuartelillo? Com si em volgués donar un cop de mà, la realitat m’envia un darrer missatge. Metafòric i literal. El literal, en el correu electrònic tramès per l’oficina del senyor registrador, al cap de pocs dies, per completar el tràmit. El metafòric, en la penosa imatge que sintetitza la situació colonial en què ens trobem: un empleat d’un despatx d’una ciutat pròxima a Barcelona, amb un llinatge que sembla tret d’una novel·la de Josep Pous i Pagès, m’adreça a mi, que em dic Pau, no pas Paul, ni Paolo, ni Pavel, ni tan sols Pablo, sinó Pau, una comunicació referida a un immoble situat en una vila petita de la mateixa comarca. No cal que us digui en quina llengua, oi? Doncs ja som al cap del carrer. Literalment, em penso.

[La pròxima aventura, us ho avanço per als que encara tingueu ganes de gresca, a l’Agència Tributària. Emoció assegurada.]