13.01.2022 - 21:50
Mentre nosaltres badàvem, paralitzats per aquesta porugueria (disfressada de somriure) que ens ha de matar, el planeta anava girant i els temps canviant. Riu-te’n d’en Bob Dylan. Als anys setanta i vuitanta les fronteres encara eren fronteres, o si més no ho semblaven (i, per tant, en l’aspecte simbòlic complien la seva funció), i el quilòmetre zero no existia perquè no calia. Determinades coses eren de quilòmetre zero per força. Avui l’única frontera real són les peles, perquè qui mana ja no són els estats sinó el mercat.
La mundialització ha dinamitat la consciència de tribu: turistes i residents estrangers ja són els primers consumidors de les urbs, els nanos juguen a Fortnite amb adversaris de tot el món. Ara el desconegut (una parella que entren a la botiga, una colla que ensopegues pel carrer, un noi que et proposa de jugar una partida) té moltes més possibilitats que ahir de ser foraster. Per tant, el ressort del “hi has de parlar en la llengua que no porta problemes” salta més de pressa; de fet, és permanent, tant si ets en un gorg del Berguedà com en un xat d’internet, perquè el turisme i el poti-poti ja són norma; no queden santuaris. El parlant es vol sentir membre de la comunitat global, encara que a l’hora de la veritat la comunicació sigui entre locals. Vas pel món i de fet són els teus mateixos compatriotes els qui et tracten de foraster, en un bucle letal alimentat pels complexos i els temors mutus. A la famosa rajola del paio del porró, “Aquí hi viu un català”, ja li preparen la versió 3.0: “Aquí vive un catalán”.
L’espanyolisme ha estat més viu. Ha sabut aprofitar la destribalització a favor seu. Ells, que són més tribals que ningú, han venut el seu ultranacionalisme com un element d’integració, pel simple mètode de manipular el llenguatge. Perquè tenir pressupost per a invertir en la pròpia marca, i exèrcit per a marcar paquet, ajuden molt a vendre la moto. Però encara hi ajuda més no tenir complexos i estar convençut que la moto funciona, que és allò que natros, amb la moral menjada de fa temps, no sabrem fer mai. Com que ens hem empassat que la nostra és un vespino que no passa dels 50p/h, la majoria dels compatriotes branden cofois la consideració de bilingües (“tenim dues motos!”), sense reparar que aquesta abraçada de l’os de la llengua impròpia els ha convertit (Albert Pla Nualart dixit) en castellanopensants. De pagesos avergonyits de la barretina han passat a pagesos orgullosos de la boina.
Hem fet tard? Mentre la tribu catalana, anestesiada per uns dirigents encara més porucs, es rabejava en el cofoisme niunpaperaterrista, només els especialistes veien l’abisme. Sociolingüistes que durant quaranta anys han observat, analitzat i descrit la mutació de la bèstia sense que els fessin cas. Tenim les lleixes plenes de bibliografia però el debat públic no ha passat dels accents i de quatre parauletes. Encara ara que ja és una evidència el gruix dels nostres es nega a veure-ho.
I ara que la bèstia s’ha fet grossa, massa grossa per a domar-la, i saliva amb aquesta bocassa enorme plena de dents esmolades, aquesta boca que va escopint “bilingüiiiisme”, “convivèèèència”, “unsolpooooble” mentre als ulls li brilla un “substitució lingüística” així de gros, ara correm-hi tots. Ja cal que correm, sí, perquè ella va a tota pastilla. Perquè el món ha canviat tant que ja no el reconeixem. Els esquemes que teníem al cap ja no valen. Per no valer, ja no val ni el de llengua pròpia.
Entre les moltes coses que han canviat, el significat de l’adjectiu. Propi: “que és d’una persona o d’una cosa amb exclusió de tota altra.” Exclusió: ecs, caca, això no es diu. El món d’avui és inclusiu, i el nacionalisme espanyol, glotòfag com sempre, encara més. Mira si és inclusiu, que aspira a incloure-ho tot. L’espanyolisme ja gosa afirmar (això sí que és gosar poder, i no allò del poeta) que la llengua imposada, la llengua dels botxins, la dels insults, les pallisses i la repressió, també ens és llengua pròpia. La ciència, sigui filològica o històrica, se’ls en refot, perquè saben que la nostra covardia, la nostra pusil·lanimitat, acaba entomant qualsevol terraplanisme que ens engaltin. Que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que les llengües no s’han d’imposar, que el castellà també és llengua nostra… Ens ho empassem tot, per això un dia també ens empassarem, ja hi podeu pujar de peus, que tenim dues llengües pròpies. Un col·lega valencià ho veu en els seus alumnes, pioners: “Ara els xiquets creuen que el castellà també és [identitàriament] valencià, de manera que parlar castellà ja no es contradiu amb la seva identitat. A diferència de la nostra generació, parlar valencià ja no els identifica com a valencians. Per això ja no té cap significació ni interès ni utilitat com a element identificador.” El triomf de la fal·làcia bilingüista: separar identitat de llengua.
La modernització, ves quines coses, ens ha retornat certa antigor. El franquisme sociològic dels veïns i l’efecte pagerol dels de casa. Darrere d’aquesta ensulsiada lingüística que tants pares i mestres denuncien, estupefactes, hi ha una por que crèiem superada. Parlar català fa pagès, en segons quins ambients de joves; igual que el sard a Sardenya, o l’alguerès a l’Alguer. Una vergonya d’antany que ens pensàvem que no tornaria. Però sí: l’aporellisme de pati d’escola, el TikTok i el Fortnite ho han aconseguit.
Com no témer que hem fet tard? No hem aprofitat els quaranta anys de treva per anostrar els fills de la immigració, i ara ja no hi som a temps: som massa pocs per a catalanitzar les terceres generacions rebeques, i encara menys la nova immigració. Però no hi fa res, perquè l’anostrament ja és un concepte caducat. Ara nosaltres som tots, i ja estem tots anostrats en la gran regatonització universal. Som futurs ciutadans del món enxandallats i acastellanats.
