Llengua i responsabilitats

En el debat actual sobre la pervivència de la llengua destaquen conceptes com la consciència, la solidaritat i l’empatia, que ens apel·len individualment com a ciutadans i que ens fan repensar les nostres pròpies actuacions o militàncies. Ara bé, no creieu que hi hauríem d’afegir les responsabilitats personals i col·lectives de molts de nosaltres?

El Diccionari de la llengua catalana ens ofereix diverses accepcions de l’adjectiu “responsable“. En llegir-les de seguida ens ve al cap la referència a professionals, empresaris, funcionaris públics i responsables polítics. Assumim responsabilitats quan acceptem reptes professionals o càrrecs de diversa mena. I, en el tema de llengua, hem d’admetre que sovint hi ha deixadesa o que simplement el defugim. Està molt bé que ens recordem a nosaltres mateixos que la llengua depèn de nosaltres, però no només quan interactuem amb altres persones. De poc ens servirà defensar la llengua a partir de l’hora en què pleguem de treballar, si dins de la feina deixem fer i ignorem les responsabilitats que ens han estat assignades.

Per què ens escandalitza que la llengua del pati a l’escola sigui majoritàriament el castellà? No és res més que el reflex de la situació general de la llengua en alguns municipis (no a tot el país, per sort). En canvi, com és que no ens amoïna que alguns joves acabin el període escolar obligatori sense dominar prou la llengua? Durant molts anys s’ha repetit insistentment que la immersió ha estat i és un èxit. És cap sorpresa dir que hi ha centres públics i privats en què no s’aplica o no s’aplica de manera convenient? Cal apel·lar, doncs, també a la responsabilitat dels docents, dels equips directius de centre i sobretot dels tècnics i dels polítics del ram.

Aquests mesos, com passa cada any, hi ha estudiants que denuncien que no poden cursar matèries en català a la universitat. Els rectors reaccionen ràpidament als mitjans tot dient que són desajustos d’horaris, problemes de matrícula, llibertat de càtedra, i enguany hi ha la covid per acabar-ho d’adobar. Però després ens n’oblidem. El fet és que en algunes titulacions universitàries no hi ha cap possibilitat de rebre la docència íntegrament en català, i en moltes el català ha quedat relegat a la tercera posició, després del castellà i de l’anglès. El multilingüisme a la universitat és un miratge. S’ha introduït l’anglès a la docència amb afany mercantilista (i només l’anglès, per cert) i s’ha oblidat que el domini de la llengua pròpia és fonamental per al desenvolupament professional de mestres, metges, psicòlegs, periodistes o advocats. Es van prenent decisions que redueixen la presència del català a la universitat cada vegada més. I els claustres, els professors o els sindicats no hi tenim res a dir? Som nosaltres mateixos els qui estem fent fora el català de la universitat i de la comunicació científica.

Són només dos exemples de l’àmbit educatiu, en què tenim funcionaris, equips directius i responsables polítics; però ho podem ampliar a qualsevol escenari professional. Pensem-hi i, sobretot, fem autocrítica. Molts mals vénen d’Almansa, però molts altres vénen de dins de casa.

Mercè Lorente Casafont

VilaWeb publica cada dia un article de la sèrie “El futur del català”, impulsada per Carme Junyent (vegeu-ne el text introductori).

Heus ací els autors de la sèrie:

1. Josep Murgades: ‘Situació de la llengua o llengua de la situació’
2. Joan Peytaví: ‘Perdre el nord?’
3. Maite Puigdevall: ‘Tots els colors de la llengua’
4. Joan Pujolar: ‘La llengua com a factor de producció’
5. Carles de Rosselló: ‘Minoritzats, però propositius’
6. Albert Rossich: ‘Ecologisme lingüístic’
7. Montse Sendra: ‘La reconstrucció necessària’
8. Enric Serra: ‘El català no ‘cunde’ prou’
9. Ramon Sistac: ‘Parlar o saber parlar’
10. Natxo Sorolla: ‘Activem els sensors de la llengua’
11. Albert Turull: ‘La llengua incerta’
12. Carme Vilà Comajoan: ‘No hem complert mai un decret de fa vint-i-vuit anys’
13. Xavier Vila: ‘Una estratègia completa per a la llengua’
14. Lluís Barceló: ‘El català a les Illes Balears enfront de la saturació d’informació (en castellà)’
15. Albert Bastardas: ‘Avaluar, (re)pensar i fer’
16. Alà Baylac: ‘Ressuscitar el català a Catalunya Nord’
17. Marta de Blas: ‘Per què parlem de multilingüisme quan volem parlar del català?’
18. Emili Boix: ‘Banderes vermelles’
19. Eugeni Casanova: ‘Som Cartago a mans de Roma’
20. Llorenç Comajoan: ‘Assumeix que la gent no és idiota’
21. Mireia Farrús: ‘Sobirania tecnològica, també’
22. Avel·lí Flors: ‘Pel català, de l’acció individual a l’acció col·lectiva’
23. Jordi Ginebra: ‘L’estat del català. Voleu dir que n’hi ha per a tant?’
24. Andreu González: ‘L’agonia del català’
25. Narcís Iglesias: ‘Ambivalències en un context de transformacions’
26. Xavier Lamuela: ‘El present del català’
27. Mercè Lorente: ‘Llengua i responsabilitats’
28. Josep Martines: ‘El futur del català i la creativitat lingüística’
29. Vicent Martines: ‘La sociolingüística una eina necessària’
30. Marina Massaguer: ‘Adoptar el català: la importància dels afectes’
31. Brauli Montoya: ‘Cal una llei de llengües de l’estat espanyol?’