Llengua i emocions

Divendres passat el GELA va organitzar la jornada “Joves i revitalització de llengües a la Península Ibèrica”. Era la nostra primera activitat presencial després de la pandèmia i estàvem clarament desentrenats. A la nostra malaptesa circumstancial s’hi van afegir nombrosos problemes organitzatius: convidats que mai no van respondre, convidats amb qui es va interrompre el contacte inexplicablement, convidats que havien acceptat la invitació i després havien de declinar-la… Fins i tot un convidat va saber el dia abans que no podria venir i va haver de participar-hi en línia. I malgrat tot, la màgia va tornar.

Enguany el GELA celebra els trenta anys i, en tot aquest temps, hem viscut molt moments memorables i emocionants. Hem fet entrar a la universitat llengües llargament menystingudes. Hem viscut un discurs inaugural d’un congrés internacional en quítxua a l’aula magna de la Universitat de Barcelona. Hem aconseguit fer una jornada amb un equip japonès sense fer servir l’anglès per a res i en vam tenir prou de crear una cadena d’intel·ligibilitat (català-occità-francès) que reparàvem amb l’esperanto quan es trencava. Hem fet una jornada sobre la llengua de signes catalana on el debat i els aplaudiments eren silenciosos. Hem descobert les vides de parlants que han adoptat el català, sigui des del francès o el castellà, ja sigui des de les moltes llengües que es parlen a Catalunya. Hem donat a conèixer la vida de parlants de wichi, de massai o de triestí a través de les autobiografies lingüístiques. Hem tingut tantes experiències que han acabat lligant la llengua i les emocions que al final pots acabar pensant que és això el que dóna sentit a la feina acadèmica.

I divendres va ser una jornada molt emotiva. Potser no calia, però conèixer les experiències de joves que malden per viure en llengües que sovint no són ni reconegudes com a tals no pot ser només una activitat de l’intel·lecte. El primer ponent va ser Miroslav Vales, un lingüista txec que després d’haver treballat amb els sioux i els shuar va topar en tots els sentits possibles amb l’Araceli, una parlant de fala d’Extremadura. El Miroslav està vivint totes les experiències dels neoparlants de llengües subordinades; és una reificació d’aquell català que, segons Francesc Pujols, ho tindria tot pagat. Amb ell i la seva mirada txeca la comunitat ha sentit que la seva llengua es dignificava. I una conferència en fala d’Extremadura a la Universitat de Barcelona és de segur un fet històric.

Un altre neoparlant de català, Jean Pierre Almenara, veneçolà que viu a les Canàries, va explicar un efecte que la gent del GELA ha trobat moltes vegades. L’aprenentatge de la llengua et fa reflexionar sobre la teva i el Jean Pierre, que és un gran poliglot, ha descobert la variació també en la pròpia llengua, i com la seva barreja de castellà de Veneçuela i de les Canàries és una altra manera de contribuir a la diversitat lingüística. Un aprenentatge que faríem bé de tenir en compte tots aquells que estigmatitzem les varietats que no són com la nostra; perquè aquells que “no entenen el mallorquí” o escarneixen el parlar de Lleida estan dinamitant tots els ponts de l’intercanvi.

Jorge Pueyo és prou conegut a les xarxes i és un exemple claríssim del valor de la comunicació audiovisual en la vida de les llengües. No tan sols perquè la seva audiència és molt superior al nombre de parlants d’aragonès, sinó perquè demostra amb els fets que no parla una llengua de “vells” i que totes les llengües són aptes per a tot. L’aragonès és una més de les llengües que no han pogut créixer, obstruïda per una divisió de funcions que la relegava a la llar, però internet té l’avantatge que hi pot ser tothom i ser-hi com vulgui, i en Jorge ha sabut aprofitar aquest recurs per donar una nova vida a la llengua dels seus avantpassats.

Joan Carabias treballa en el sector del turisme. Un àmbit prou difícil per a una llengua com l’aranès. Potser això li confereix un tarannà pragmàtic del qual també crec que hauríem d’aprendre. És prou sabut que l’aranès és oficial a Catalunya (no tan sols a l’Aran) sense que això signifiqui gran cosa i ell reivindica molt clarament l’oficialitat a l’Aran però amb totes les conseqüències. Per a la resta, n’hi ha prou amb el coneixement, que sabem que l’aranès existeix, i que els aranesos el parlin també en les seves al·locucions públiques. I, jo hi afegiria, que tots tinguem present que l’aranès també és nostre, que no el tractem com no volem que ens tractin a nosaltres.

Xaime Martínez és un escriptor i músic asturià ben arrelat en una tradició cultural tan potent com l’asturiana. L’asturià, que podia haver estat reconegut en el moment que ho van fer les altres llengües oficials, va ser víctima en bona part de la lingüística espanyola que en negava la mateixa existència. Una vegada que Juan Carlos Moreno Cabrera va fer una conferència sobre l’asturià es va crear un gran enrenou a la Sociedad Española de Lingüística i un col·lega li va dir que “dir que l’asturià és una llengua és escopir sobre la tomba d’Alarcos Llorach”. Malgrat aquesta hostilitat, però, a partir dels anys setanta va començar a aparèixer una gran generació d’escriptors asturians –amb Xuan Bello i Berta Piñan com a figures més representatives– que té continuïtat en escriptors joveníssims com el mateix Xaime Martínez o Blanca Fernández, una altra dels joves que havíem convidat i que no va poder venir perquè li lliuraven un premi la nit abans de la jornada. I en l’àmbit musical, fenòmens com el de Rodrigo Cuevas, un creador format a l’ESMUC, a qui Xaime Martínez va citar repetidament durant la xerrada, mostren com la potència creadora va molt per sobre de les decisions de polítics i pobres d’esperit que són capaços d’afirmar que l’asturià és un invent.

Anibal Martín és un altre fenomen de les xarxes que ha demostrat que la democratització que implica la comunicació horitzontal pot afavorir la diversitat lingüística i dignificar les llengües en tant que en el món global es poden posar en el mateix lloc que les altres. Aquest poeta, assagista i traductor va explicar, partint de la seva experiència com a parlant d’extremeny, que destructius que poden ser els prejudicis lingüístics, però també que n’és d’alliberador enfrontar-s’hi i vèncer-los.

La jornada es va acabar amb la intervenció del DJ Joangi, un activista que treballa per revitalitzar el català en la vida nocturna i la festa de la comunitat LGBTI+ amb propostes molt suggeridores i divertides. I amb ell va sortir la pregunta inevitable: una comunitat que lluita pel reconeixement, la dignitat i el respecte a la identitat de cadascú, no hauria de ser més sensible a la lluita per la preservació de la diversitat lingüística?

Aquesta és una pregunta que podríem fer extensiva als joves. Ells, que estan compromesos amb tantes causes, no haurien d’ampliar el focus a la pèrdua de diversitat lingüística que també afecta tota la comunitat? Els joves que vam convidar són testimoni que ells poden reaccionar i fer-ho amb projectes molt potents intel·lectualment. Les intervencions de tots van mostrar una solidesa i brillantor que tots els assistents vam agrair. I el rigor dels arguments es va afegir a les emocions perquè, en definitiva, tots parlaven de vincles. Els vincles imprescindibles si no volem que l’onada globalitzadora ens dilueixi en un món on ja no puguem fer aportacions creatives perquè haurem perdut el nostre instrument més important de creació: la llengua.