‘Apodereu-vos en llengua forastera’

A les acaballes dels setanta, en Pedrolo va publicar a l’Avui un dels seus articles més celebrats, ‘Salveu-vos en llengua forastera’. L’escomesa d’un testimoni de Jehovà ferotgement monolingüista li servia per traçar una paràbola sobre el futur de la llengua. Si, quaranta anys més tard, hagués acudit a la gran mani del 8-M a la capital del país, segurament hauria tingut una amarga sensació de dejà vu.

El rebombori que s’ha muntat al voltant d’aquesta qüestió és senyal que el debat és viu i que no s’hi val a amagar el cap sota l’ala. La Marta Rojals va exposar el parer dels estupefactes i en Rudolf Ortega, exquisidament enquestòfil, hi va replicar amb un exercici de nonhihapertantisme: el biaix a favor del castellà no fa sinó reflectir la realitat social. Però la Mercè Ibarz no ho acaba de veure clar i demana explicacions. Realment el català és tan absent de la vida pública com va semblar ara fa una setmana? I això és veritablement un mal símptoma? Com que el meu esforç és sincer i no busco brega, hi he posat títol a la manera acadèmica: ‘Cinc elements per a una aproximació al fenomen de la preeminència aclaparadora del castellà en les manifestacions feministes a Catalunya’.

Coscubielització o l’esperit del 15-M
El feminisme aixopluga sectors de l’esquerra paleocomunista (hi ha qui diu que el dirigeixen) que es defineix antinacionalista, malgrat el tuf de nacionalisme banal que sovint desprèn. Per més sorprenent que ens resulti, l’associació catalanisme igual a burgesia de dretes encara és vigent en aquests sectors, avui encarnats en noms com Gemma Galdón. La rèplica ‘No sigueu classistes’ és la representació perfecta d’allò que deia la Rojals: ‘equiparació [llengua catalana-ideologia] inculcada interessadament des de l’anticatalanisme amb la idea d’estigmatitzar la llengua pròpia del país’. Tingueu present que la gran icona del feminisme a Catalunya dels anys vuitanta i noranta va ser Lidia Falcón, una anticatalanista visceral.

Sobergueria generacional
Digues-ne arrogància, digues-ne supèrbia. Les generacions més joves s’estan incorporant massivament (fins i tot un cert percentatge per moda) al moviment, la qual cosa demostra que s’ha sabut llegir bé el moment. És una renovació que n’assegura el futur. El públic adolescent és entusiasta i fresc, però també, per lògica d’edat, tendent al maniqueisme. Presa fàcil, per tant, de qui vol presentar el sexe masculí no com un col·laborador necessari sinó com un rival: si ets home quedes descartat automàticament per opinar (ens ho hem sentit molt a propòsit d’aquest mateix debat). Ho avisa, per sort, una dona, la Marina Porras: ‘Faran un mur amb el feminisme i blindaran la discussió. El discurs ja no serà polític o intel·lectual, serà sentimental. Qualsevol discrepància serà tractada com un atac personal.’ Afegeix-hi el component de rebel·lió davant la generació precedent, tan plasta amb el rotllo aquest del català, i ja tens el còctel nociu.

L’efecte arrossegament
Segons l’EULP, a l’àrea metropolitana, d’on se suposa que provenien la majoria de manifestants, només el 27% de les dones té el català com a llengua inicial, per un 61% el castellà. Si no sabéssim el que sabem sobre la immersió encara ens podríem fer il·lusions (amb relació a aquest seixanta per cent, vull dir). A aquest desequilibri de partida, cal sumar-hi l’efecte multiplicador de la interacció col·lectiva. Paral·lel, en certa manera, al de la plaça de Catalunya llavors del 15-M: parleu en castellà que així us entendrà tothom. Si una part de les veus no coregen els lemes en català, que per tant sonen amb menys força, i en canvi els que es llancen en castellà ressonen més perquè els segueix tothom, és fàcil d’endevinar cap a on s’anirà decantant la balança sonora, oi? Que de fet és el que va passar.

Submissió nacional
A la mani de Girona també, però allà el desequilibri demogràfic és molt menys accentuat. I doncs? Doncs perquè el que sí que és transversal a la població catalanoparlant és la submissió, un tret propi de les comunitats amb llengües minoritzades. L’efecte més pervers de l’autoodi lingüístic és que la víctima acaba actuant com a botxí: troba qualsevol excusa per anteposar l’idioma hegemònic (el bo, el no marcat, el que no porta problemes, el que tots hem de saber) al minoritzat. Fins i tot elabora coartades ideològiques aparentment impecables: ‘El feminisme no és un moviment exclusiu català. Ni el dia de la dona se celebra només a Catalunya. Ni a Catalunya es parla només català. És tan obvi que em fa vergonyeta escriure-ho.’ Dit per una manifestant de llinatges autòctons. L’Enric Gomà, activíssim en el debat, ho va qualificar de ‘diglòssia pseudo-cosmopolita’. Amb víctimes així no calen botxins.

Models
Baixa la mitjana d’edat de la militància i augmenta, per tant, la rellevància de les xarxes en els comportaments. Instagramers i influencers contraresten la influència de l’entorn més pròxim. Una noia de Canet, que juga a l’equip de bàsquet del poble i va a l’agrupament escolta (entorns majoritàriament catalanòfons), després redacta la pancarta en castellà i coreja consignes en aquesta llengua perquè és el que troba en aquests canals, amb els continguts dels quals s’identifica. Ho han explicat moltes mares. És, a escala globalitzada, la mateixa cançó de sempre per a les comunitats subordinades: la llengua de casa és una, la de socialitzar una altra.

La pega és que això té conseqüències que no tothom sap veure. Bel Olid argumentava que ‘moltes joves bilingües no tenen prou consciència lingüística per buscar frases en català que cobreixin necessitats expressives en contextos vulgars o informals’. És el peix que es mossega la cua: si no t’entrenes, cada vegada et costarà més, i et semblarà més innecessari. I no solament rovellaràs el teu múscul de creació verbal sinó que impediràs que les teves companyes del 61% el desenvolupin. Fins que un dia, totes juntes, com una sola dona, us queixareu que el català no serveix per fer cants ni consignes perquè no trobeu les paraules, perquè no sona prou contundent, perquè vés-a-saber.

El dit a la nafra: ‘No tenen prou consciència.’ La sociolingüística recent ho corrobora: la consciència lingüística ha caigut de manera directament proporcional a la recuperació pública de la llengua. Els fills de la normalització són més receptius als missatges globalitzadors que no pas als de la resistència lingüística. Tant els de llengua materna castellana com catalana (i ja no diguem els d’idiomes arribats més tard). I aquests segons, en general, no senten el castellà com una llengua imposada, a diferència dels seus pares, sinó com un recurs més de què disposen. És un resultat tangible del discurs a favor del bilingüisme social com a model positiu.

La lluita feminista és cridada a ser la gran revolta d’aquest segle. Tant de bo que un moviment amb aquest potencial transformador, en comptes de caure en dinàmiques hegemonistes que ja coneixem, el sàpiga aprofitar per revertir el lingüicidi a què el fals universalisme el podria arrossegar.