Ni un mot enrere

Us explicaré un conte, però un conte verídic, que algú va regalar-me després d’una sessió de signatures. Em sap greu haver de dir que no recordo qui va explicar-me’l ni on era. És un conte verídic però sobretot és una història tan punyent que volia integrar-la algun dia en una novel·la. Crec, però, que val la pena explicar-la ara i aquí. Va de llengua, de llengües i de discriminació.

El conte comença el 1939, en un poble indeterminat (per mala memòria meva) de Catalunya. A l’escola de nines. Una escola amb monges noves de trinca que participaven en la imposició d’una dictadura i de la seva llengua. Monges dures, violentes, desproveïdes de compassió cristiana. Una de les primeres tasques que aquestes monges van encarregar a les seves alumnes va ser de reunir, damunt d’una taula gran, tot el que existia que fos escrit en llengua catalana. Haurien pogut, aquestes monges, organitzar una crema de llibres però havien tingut una idea més brillant, que maridava sentit pràctic i metàfora. Van ordenar a les alumnes d’arrencar totes les planes de tots els llibres, d’una en una i, quan aquesta àrdua tasca va ser acabada van anunciar que les planes arrencades servirien de paper de vàter.

La persona que va explicar-me aquesta història, i li tremolava la veu mentre ho feia, va afegir que la seva àvia, cada vegada que anava al lavabo, amagava entre els plecs de la seva roba un parell o tres de pàgines, que portava a casa seva i resguardava. Pàgines soltes, sense cap més utilitat que de testimoniar humilment l’existència d’una llengua. A mi, mentre escoltava aquesta història, em tremolava la ment. Per la crueltat de les monges i potser encara més per la bellesa del gest d’aquesta alumna. Una heroïna més.

Explico aquesta història perquè sigui clar què pot ser, de debò, la discriminació lingüística. Quan la teva llengua serveix per a eixugar merda, això és discriminació lingüística. El que no és discriminació lingüística és debatre, o parlar en mítings, en una llengua oficial entesa pel 95% de la població. El català, segons l’última enquesta de la Generalitat, és una llengua entesa pel 95% de la població. O sigui que parlar en català a Catalunya no podria ser discriminació lingüística ni tan sols si no fos una llengua oficial.

Alguns diran que el 5% que queda ha de ser respectat, i és veritat. Però qui diu que la totalitat d’aquest 5% entén el castellà? I entre els que diuen no entendre la llengua, quants no l’entenen perquè, simplement, s’hi neguen? Perquè sordegen amb tossuderia a tot allò que és dit en català. He de canviar de llengua quan algú amb tota evidència es nega a entendre la meva? Recordeu aquell acudit tan bo que en realitat és un aforisme: «―Són divuit euros. ―¿Cómo?, háblame en castellano, que no te entiendo. ―Son veinte euros. ―¡Eh, que eran dieciocho!»

Un aforisme penós, però que descriu una part de la realitat. I que és simptomàtica d’una ideologia i d’un propòsit. Hauria de ser clar que un dels objectius principals del bloc del 155 és residualitzar la llengua catalana, mantenint-la en un estatus oficial tan precari que ja no serveixi d’escut per a impedir el procés de desmembrament institucional de Catalunya i l’assimilació definitiva a Espanya. L’unionisme treballa perquè la llengua catalana sigui tan poc útil com ho és, ai las, la llengua irlandesa a Irlanda. Aquest és el somni, aquesta és l’etapa necessària perquè s’acabi l’anomenada qüestió catalana.

Però els ideòlegs unionistes saben que no aconseguiran aquest objectiu sense l’acceptació si més no passiva d’una part significativa de la població de Catalunya, incloent-hi independentistes. Necessiten, per tant, fer arrelar progressivament, per capil·laritat, la idea que expressar-se en català fora de l’àmbit privat perjudica els drets dels castellanoparlants. Que la solidaritat, la fraternitat i el respecte dels drets humans impliquen donar la preferència sistemàtica al castellà. Començant, per exemple, pels debats electorals. El fet que alguns independentistes semblin acceptar aquest argument és dramàtic en la mesura que és un argument que no té límits ni aturador. Quant falta perquè diputats unionistes recriminin als diputats que s’expressen en català al parlament que discriminen els castellanoparlants? I, quan ho hauran fet, quant faltarà perquè algun diputat no unionista cedeixi, amb el fal·laciós argument de ser entès per tots? L’exemple pot semblar extrem, però em fa l’efecte que falta poc perquè ho puguem veure. I què més? Programes en castellà integral a TV3 i Catalunya Ràdio? Segregació dels alumnes per llengua d’immersió? Sempre en nom dels conceptes pretesament humanistes de no-discriminació i d’igualtat. La porta de les concessions, quan l’obren el temor, el conformisme i la inèrcia, ja no es pot tornar a tancar.

Així doncs, la barreja de victimisme i de grollera agressivitat de l’unionisme parlamentari i mediàtic, pel que fa a la llengua, podria fructificar. El complex d’inferioritat de certs catalanoparlants, injectat per segles de submissió política i mental, pot tornar-se a activar en qualsevol moment, disfressat, això sí, de políticament correcte, de cordialitat i de necessitat de ser entès per tots.

Potser, doncs, caldrà reeditar aquell adhesiu dels anys setanta i vuitanta que deia ‘En català, si us plau’. I l’haurem d’enarborar no tan solament davant els unionistes. I ho farem també com a deixebles dels pares d’alumnes majoritàriament castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet que van ser els primers a reclamar la immersió lingüística a les escoles dels seus fills, perquè havien entès que el domini del català no era sols una mostra de respecte cap al país que els havia rebut sinó que servia per a engegar l’ascensor social. Perquè l’evidència per tothom, després d’aquestes dècades de cooficialitat del català, hauria de ser aquesta: parlar català en públic és el contrari exacte d’un acte de discriminació, és un acte d’acollida, és un gest integrador, és la manera més eficaç de fer que tots els ciutadans de Catalunya es puguin beneficiar de les oportunitats que ofereix aquest país a qui coneix la llengua pròpia d’aquest país. Com a qualsevol país del món. Haver d’insistir-hi indica que algunes coses no s’han fet bé a l’hora d’explicar què és Catalunya i de què serveix la seva llengua. Per exemple, no s’ha sabut consolidar l’hàbit general de no canviar de llengua de seguida que es percep que algú té un dubte lingüístic, un accent desconegut o un color de pell diferent. Res d’això no indica que un interlocutor no entengui el català, i tot pot indicar que agrairà que l’ajudem a integrar-se a Catalunya.

Acceptar d’abandonar el català, encara que sigui puntualment, és acceptar la marginació estructural del català. Les llengües moren de no ser parlades per qui les sap parlar. Les deixen de parlar els qui tenen un interès personal a canviar de llengua però sobretot els qui tenen por de molestar, per vergonya i per complex d’inferioritat. La feina que tenim, potser, avui, és d’adonar-nos que aquesta vergonya i aquest complex d’inferioritat no han desaparegut mai del tot perquè l’autonomisme i el pretès bilingüisme oficial propicien que la llengua que no té un estat rere seu sigui menysvalorada, conscientment o no.

En la situació anormal que viu Catalunya parlar català no és tan sols parlar en una llengua donada, és fer un acte d’afirmació d’una llengua. Certament, no hauria de ser així, però serà així com a mínim mentre Catalunya no sigui independent. En català, si us plau. Perquè el conte verídic dels llibres trossejats i del paper de vàter és el conte que el nacionalisme espanyol vol repetir. Ara i sempre. I per a impedir que el repeteixi tan sols hi som nosaltres, d’un en un, per exemple cada vegada que hem de decidir quina llengua emprem, en privat o en públic. Cada decisió compta, cada decisió pesa. Cada frase dita en català reforça la llengua, cada frase callada l’afebleix. Ni un mot enrere.