30.11.2020 - 21:50
Any 2020, la llengua catalana i les Illes Balears. Per on començam? No cal dir que la situació és lluny de ser positiva i molt manco òptima. Amb l’enquesta del 2014 es va aconseguir molta informació, i ací en comentarem una part.
Si la cosa anàs només de “saber català”, aleshores aquest article seria molt breu i encoratjador: el 96,8% l’entén, el 80,5% el sap parlar, el 83,5% el sap llegir i el 61,9% el sap escriure (com ja es diu a l’anàlisi de l’enquesta, què vol dir exactament “saber escriure”, o “què n’entén” l’enquestat és un detall que no queda del tot clar). En tot cas, per ser una llengua subordinada i minoritzada, els percentatges semblen indicar una salut de ferro. Ai las, la situació és molt més complexa i tot plegat aquests nombres són més a prop d’un miratge que d’una realitat.
Durant el segle XX, les Illes Balears han tengut un creixement poblacional del 254,4%: han passat de tenir 311.649 habitants (any 1906) a tenir-ne 1.104.479 (any 2015). El 2015, de cada deu habitants, sis eren nats a territoris de parla catalana. Un creixement del 150% és alt. Però les diferències del creixement poblacional entre illes és enorme: Mallorca (137,2%), Menorca (118,3%), Eivissa (308%), Formentera (344,7%). Com es veu, el creixement de la població a les Pitiüses és extraordinari. Formentera ha passat de tenir 2.671 habitants (1960) a tenir-ne 11.878 (2015). Aquestes xifres mostren clarament que el creixement és enorme en el conjunt global (s’ha triplicat), i extraordinari en el cas de les Pitiüses. I aquest creixement s’ha produït sobretot durant el franquisme, als anys seixanta, amb el boom del turisme. És clar que hi havia d’haver conseqüències per a la llengua catalana (i ecològiques, per bé que aquí només parlarem de les sociolingüístiques).
Es podria pensar que la majoria de persones que han vengut a les Illes són de parla castellana, però no és així: segons l’Ibestat (2016), dels 244.546 residents que han nascut fora de les Illes, un 36% prové d’indrets on el castellà és llengua de l’estat, mentre que fins a un 64% són d’arreu del món.
Més de vint anys més tard, l’any 1983, arribà l’estatut de les Illes Balears, un dels darrers de l’estat espanyol. La competència d’educació no arribà fins l’any 1992. El famós Decret de Mínims (92/1997) arribà cinc anys més tard. Gairebé quaranta anys més tard de l’aprovació de l’estatut, s’observa que la quantitat d’hores de docència que rep un infant de les Illes en llengua catalana, hauria de ser suficient per a dominar-la. I no obstant això, hi ha molts d’indicadors que mostren que la gent no en té prou, amb això, per a dominar el català. Resulta que el català es llegeix i s’escriu a les aules. Però cada vegada es parla menys al pati, a les places i als carrers. I no en parlem, dels ambients d’oci. És més, als infants els comença a costar reconèixer-se com a catalanoparlants. I no només a Palma. Si la coneixença comença en castellà, llavors ja comença a ser mal de redreçar.
Els problemes més greus es veuen en l’ús i els hàbits lingüístics. Més amunt hem dit que el 96.8% l’entén, el 80,5% el sap parlar. Idò només un 59% inicien les converses en català. Això vol dir que el 40%, malgrat que sí que en sàpiga, no ho fa.
A molta gent els costa d’iniciar la conversa en català amb un desconegut (si a sobre, com l’autor d’aquest text, hom té un fenotip que es vincula al nord d’Europa, la situació sovint deriva en l’esperpent sociolingüístic; seixanta anys més tard del boom i encara costa de creure que existeixen mallorquins rossos amb ulls blaus que parlen català). Entre els joves (15-29 anys) és el sector que costa més iniciar la conversa en català. A les escoles ja es detecta que, fins i tot entre catalanolingües, els infants comencen a no detectar fàcilment que l’altre és també una persona que domina el català. I això no és només a les capitals, sinó que a pobles propers a les grans ciutats (Bunyola, Marratxí), o a ciutats d’una certa mida (Inca, Manacor), també passa de fa anys. S’ha constatat que als habitants de les Illes, si inicien la conversa en català, però l’interlocutor els respon en castellà, els costa molt de respondre i mantenir la conversa en català. El 2004, un 14,3% declarà que ho feien. Deu anys més tard, el 2014, només un 9,4% declara mantenir-se en català si la conversa s’ha iniciat en castellà. El contrari, passar al català, també és de moment un fet majoritari (devers un 60%), sobretot entre els més joves. A la gent major els costa més continuar la conversa en català si s’ha iniciat en castellà. Es veu, per tant, que hi ha una gran tendència a adaptar-se a l’interlocutor si canvia de llengua. Per això, és important, crucial, conscienciar els parlants d’iniciar les converses en català; en paraules de Joan Melià, fer la pole position. Fixem-nos, si no, en els usos lingüístics en la parella: el 41,7% ho fa només/sobretot en català, i un 55,6% ho fa només/sobretot en castellà.
I com és la transmissió intergeneracional? Doncs, com ja temíem, parlar en català amb els pares i amb els fills és menys freqüent com més jove és la persona. Tenint en compte el conjunt total d’enquestats, s’ha vist que entre el grup de persones majors de 65 anys, més del 50% parla en català tant amb els pares com amb els fills. Però entre les persones de 30-44 anys només un 36% el parla amb els fills, i un 28,5% amb els seus pares. Això és així per diversos motius; un és que qualcunes de les famílies autòctones no transmeten el català (al voltant d’un 17%), però també perquè hi ha hagut una arribada d’immigrants de fora de les Illes molt gran i molt recent. La societat no ha tengut temps ni recursos (no ho oblidem) per a integrar els nouvinguts i els seus descendents. Les Pitiüses són les illes on el percentatge de transmissió del català és més baix (27,3%). Si “només” un 17% no transmet el català, vol dir que devers el 83% sí que ho fa. Això és positiu. A més a més, això es correlaciona amb el grau d’autoctonisme, és a dir: les famílies residents a les Balears de pare i mare nascuts a territoris on parlen català, en general, transmeten el català. El problema és que aquest conjunt de persones abans era un grup majoritari, i ara no. Si un dels dos pares no prové de territoris de parla catalana, aleshores el percentatge baixa a un 43,5%.
Una altra dada positiva és que entre els enquestats hi ha més gent que parla català amb els seus fills que no amb els pares. Això són persones que amb son pare i sa mare parlen una altra llengua, però amb els fills han decidit parlar català. És una tendència que indica integració i es veu en totes les franges d’edat. El problema és que són percentatges baixos i, per tant, no es pot saber si aquest conjunt poblacional serà prou fort per a assegurar la pervivència del català a les Illes.
D’altra banda, cal ser conscients que certs mites socials no se sostenen. Per exemple: “Als pobles de Mallorca gairebé tothom parla en català.” No és ver, perquè l’arribada d’immigrants afecta les capitals i també els pobles.
A les Illes Balears es reconeix que el nom de la llengua és el català. El reconeixement que la llengua que es parla a les Balears i les Pitiüses i la que es parla al Principat, al País Valencià, a Andorra, a la Franja i a l’Alguer és la mateixa és un fet majoritari entre la població, malgrat que es faci ús també de denominacions locals (mallorquí, menorquí o eivissenc). El factor que més pesa en aquesta opinió és, clarament, el nivell d’estudis: com més etapes educatives s’han assolit, més d’acord s’està amb la percepció de la unitat de la llengua catalana. No ve d’aquí el problema, precisament. Saber-ne, de català, se’n sap. El problema és que el català ara es llegeix i s’escriu (amb més o manco errades), però ara cal ensenyar a decidir-se per parlar-lo.
Quin català es parla?
No ens enganem. En aquesta bugada, n’hi perdrem molts, de llençols. El sistema de sons característic del català de les Illes trontolla de fa anys. Gabriel Bibiloni ja ha constatat que la ela velar va desapareixent i el progrés no és en línia recta, sinó que el nou so (una ela no velar, o una ela a mig camí que no arriba a ser com la ela castellana, també coneguda com a ela bleda) és ben present en diferents poblacions de la costa (en especial en aquelles on hi ha un sector turístic important), però també del centre (e.g. Inca). Aquest so no diferencia entre dos mots (no és un fonema). Entre els estudiants universitaris es detecten moltíssims defectes de pronunciació. I no són estadis d’evolució interna de la llengua, sinó estadis de substitució lingüística. Altres sons que sí que diferencien entre el significat de dos mots (són fonemes), i que van desapareixent (o que són absents en la parla de molts de joves) són:
Així, “aquest joc es juga en aquell lloc” sona sovint com “aquest yoc es yuga en aquey yoc“. No tothom fa tots aquests canvis quan s’expressa oralment, però aquesta substitució avança. La millora de la pronúncia depèn sovint de la voluntat de l’individu. I aquí és quan la llengua catalana esdevé la llengua de l’esforç: és l’individu qui decideix estudiar una carrera concreta que inclou assignatures, les quals impliquen exercicis i pràctiques de la llengua catalana. I si no, és l’individu qui ha de decidir si anar a fer un curs de llengua catalana.
Pel que fa a les innovacions lèxiques, la majoria vénen del món de les noves tecnologies, de les xarxes socials, programari nou, i la població simplement no és capaç d’assumir tants de canvis i tant de lèxic nou en tan poc temps i amb un sistema de foment de la llengua (ràdios, webs, canals de televisió, plataformes digitals, etc.) tan afeblit i minoritari. Costa temps, energia i voluntat. La llengua catalana costa perquè s’ha de fer l’exercici conscient de voler millorar. Ningú no ens demana si volem Netflix o Disney en castellà. En canvi, són els individus qui s’han de tornar a organitzar per demanar (si us plau!) tenir un Disney en llengua catalana (també). I un cop aconseguit això (malgrat que no se sap quan passarà), és l’individu qui ha de triar la llengua dins l’aplicació. L’individu de les Illes Balears no demana tenir cinemes en castellà (simplement hi apareixen, com els bolets). Però ha de fer peticions per tenir, de tant en tant, un film infantil en llengua catalana. Record que fa uns anys, a Palma això solia ser per Nadal, com si fos un regal.
En general, es detecta que costa molt tenir, fer ús d’un sistema de pensament en català. S’adopten sense esforç els mots castellans si són termes (contrato, complejos, embrague, freno, etc.) i d’altres que són innecessaris, però ja fa anys que hi són (loco, dados, tortilla, servilleta, novio, merlussa). Els estudiants no tenen cap problema a barrejar quan parlen català: “teniu libre?”, “m’ha pegat un bajón“, “fer siesta“, “fer un baño/bañito“. En castellà no ho fan, és clar, perquè “fa pagès”. I s’hi afegeixen els anglicismes recentment incorporats al castellà (estalkejar, random, en pla, lol, crush). Si el castellà els adopta, aleshores passen a ser part del català també. Fer ús dels termes adequats es percep com una tasca costosa, fins i tot postissa. El parlant ha de fer l’esforç de cercar, llegir i aprendre el vocabulari terminològic en català: eixugavidres, alçavidres, etc. Mots com ‘endollar’ (en lloc d’enxufar) tot i que gairebé mai usats, ja no sorprenen, són ben coneguts (i tanmateix poc usats).
La generació dels anys cinquanta és de les darreres que ha viscut plenament en català i després, un cop bastida i apresa la llengua catalana, va aprendre castellà. Les diferències en qualitat, quantitat i naturalitat entre una persona de seixanta anys o setanta i una de vint anys, ambdues nades a les Illes, és simplement enorme i afecta la majoria d’estrats de la llengua: vocabulari, domini dels sons, capacitat per a innovar, coneixement de frases i expressions fetes (i de refranys), construccions sintàctiques, diferenciació semàntica entre ítems lèxics (iniciar/obrir/encetar; treure/llevar; provar/tastar/assajar; jeure/anar a dormir/colgar). En aquest darrer cas s’aplica sempre la mateixa norma: ho té, el castellà? I aleshores el vocabulari es redueix o s’amplia, depenent de cada cas.
Tenim la sort de comptar amb moltes persones que tenen la voluntat de millorar, d’aprendre. La diferència cabdal en comparació amb l’època de Pompeu Fabra, i del franquisme també, és que aleshores, en aquestes quatre illes, hi havia moltes de persones que encara havien crescut en un ambient monolingüe català; o bé era tan fort pel que fa a la transmissió de la llengua catalana, que aquesta era adquirida de manera natural. Amb molts de castellanismes, és cert. Però ara el punt de partida és diferent. La població ja és bilingüe, i el bilingüisme mai no és equilibrat. Sempre hi ha mots, expressions, àrees del lèxic que es coneixen millor en una llengua que no en una altra. Ara la situació del punt de partida és aquest: una en la qual el castellà es dóna per descomptat, per segur. En canvi que el català s’ha d’aprendre, i ens hem d’esforçar per fer-ho bé, per tenir les eines adequades. I tanmateix sempre ens movem en la inseguretat.
Queden encara molts de detalls a comentar (sobretot de l’enquesta d’usos lingüístics) que haurem de deixar per a un altre dia.
- Joan Melià i Maria del Mar Vanrell (2017). Enquesta d’usos lingüístics a les Illes Balears 2014. Anàlisi. Conselleria de Cultura, Participació i Esports (Govern de les Illes Balears).
- Gabriel Bibiloni (2016). La ‘ela bleda’ s’estén entre els joves arreu de Mallorca
Lluís Barceló i Coblijn, director del Laboratori d’Investigació en Complexitat i de Lingüística Experimental (LICLE)
