Deures de llengua en temps de confinament

Sembla que el govern espanyol ja comença a caure del cavall, si més no a càmera lenta, i la tercera setmana de confinament l’engeguem amb noves incorporacions: s’hi afegeixen, presumptament, els assalariats dels sectors que no es consideren essencials –aquí cal fer molta hermenèutica del BOE–, que si abans no podien teletreballar, ara s’entén que tampoc. Això vol dir més consumidors de material audiovisual a domicili, perquè el carrer i el caminar, reduïts a l’estricta funcionalitat, ja no ens poden distreure de les pantalletes i les pantalles.

Fixem-nos en les plataformes de sèries i pel·lícules en línia: amb la quarantena mundial, es veu que han experimentat un increment del consum espectacular. Tant és així que en alguns països han hagut de reduir la qualitat de la imatge per a evitar-ne el col·lapse. Els vídeos a demanda ja eren el futur al passat que hem deixat enrere, i espectadors d’una punta a l’altra de món frisàvem per les mateixes estrenes i acabàvem agermanats per visualitzacions simultànies. Això ha fet i fa que compartim sofà amb nous referents globals, i fins i tot amb altres cultures més enllà de la hiperfilmitzada nord-americana. Pel boca-orella ens recomanem produccions daneses, belgues, islandeses, noruegues; interioritzem, darrere dels subtítols si és el cas, onomàstiques, toponímies i accents nous que ens acompanyen un dia i un altre, capítol rere capítol, amb una familiaritat més íntima, diria jo, que la que ens pot oferir cap llargmetratge vist d’una tirada.

Doncs bé, tot aquest goig en línia, que no és poc, no arriba a tots els abonats en les mateixes condicions. Per als parlants que tenen un estat a favor, que són majoria aclaparadora, l’única distància que els separa del contingut és un botonet que els posa la versió doblada o subtitulada directament en l’idioma dels seus pensaments. Els que tenen un estat en contra, en canvi, com els catalanoparlants practicants, per a accedir als mateixos continguts es troben obligats a recórrer a un idioma interposat, posa-hi castellà, anglès, francès, segons la història de cada casa. Una altra vegada noten a l’espatlla aquell ditet que els ho recorda, perquè no se n’oblidin mai: els seus drets lingüístics són negligibles mentre sigui possible la subordinació a una llengua dominadora. I això, xiquet, passa amb pandèmies o sense, perquè la llengua que parlem ens és indissociable de la vida, en la riquesa i en la pobresa, en la salut i en la malaltia. El confinament, per si algú s’ho pensava, no ens aïlla dels problemes que ja teníem abans.

En això pensava arran de l’estrena de Disney Plus a l’estat espanyol, la segona setmana confinada, i del fet que la totpoderosa plataforma s’hagi negat a oferir les versions en català dels seus continguts, unes versions que ja existeixen, algunes fetes per Disney mateix, i que no els havien de suposar cap cost afegit. No és qüestió de calés, ves per on, i sabem que fa un mes i escaig el govern català hi estava negociant, però una denúncia recent de la Plataforma per la Llengua ens fa deduir, de moment, que les converses no han reeixit. Així doncs, els petits espectadors catalans ja tenen una ocasió més –com si no els en sobressin– de comprovar que la seua llengua no serveix per a xalar, que la divertida és l’altra. L’efecte ja el veiem avui en moltes llars, i és la naturalització d’aquella subordinació que dèiem, de la mateixa manera que generacions passades van naturalitzar que el castellà havia de ser la llengua del respecte i de la urbanitat.

I malgrat tot, la llum. Un forat de llum dit Filmin.cat, el braç català de Filmin. Una plataforma amb deixos d’estructura d’estat que ofereix pel·lícules, sèries i dibuixos doblats al català i també en unes VOSC que podrien ser eines valuosíssimes. Dic eines i dic valuosíssimes perquè avui dia, que llegir llibres té els anys comptats, el català informal que se’ns fixa a la retina ja no prové de fonts fiables i estem desaprenent d’escriure’l a passes de gegant. I deia també que podrien ser-ho, de valuosíssimes, perquè la plataforma no sembla que estigui gaire amoïnada per la qualitat de llengua escrita que ofereix. Parlo per la meua experiència d’usuària, per cada vegada que el plaer de veure-hi una sèrie o una pel·lícula espaterrants és interceptat pel cop de puny al nas d’un calc del castellà, d’un pronom feble que hi falta, d’un googletranslatorisme clar. I el control de qualitat d’una VOSC, en una plataforma que ofereix VOSC, hauria d’anar inclosa a la quota. Dit això, els aplaudeixo i els desitjo tot l’increment del món en subscripcions, perquè, com més serem, més pressupost tindran per a contractar bons correctors. Que tots hi guanyem: aquesta és la idea.

Un últim apunt sobre llengua i confinament, a manera de postdata. L’associació Softcatalà, que es dedica a fomentar l’ús de la nostra llengua a les tecnologies, ha llançat un repte que corre etiquetat a les xarxes com a #CommonVoiceCATChallenge. Es tracta d’una crida a la participació en un projecte cabdal, vital hi afegiria jo, per al futur del català: que tota mena de ginys i aplicacions ens puguin reconèixer quan els parlem, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. Així doncs, els confinats majors de dinou anys, si l’ànim us ho permet, podeu aportar-hi la vostra veu i/o validar la dels altres una mica cada dia, fins que s’assoleixin les 1.000 hores d’enregistraments que els calen. No sé com ho veieu valtros, però aquests dies, que ja és prou trist tot el que passa, pensar en el dia a dia de l’endemà –des dels subtítols que llegirem fins a les torradores amb què parlarem– també és una manera de practicar l’esperança.