La llengua: un codi secret. Per quan arribin els marcians…

A la pel·lícula Arrival (2016), dotze naus alienígenes arriben a la Terra amb un missatge per als humans. Per poder entendre’l, l’exèrcit dels Estats Units crida la lingüista Louise Banks (Amy Adams), que haurà de desxifrar l’estructura del llenguatge alienígena a partir d’entrevistes amb els extraterrestres. En la lingüística, la feina que ha de dur a terme la doctora Banks té un nom: elicitació. El terme elicitació lingüística es refereix als mètodes d’obtenció directa de dades d’un parlant o grup de parlants. Molt sovint, les sessions d’elicitació consisteixen simplement en preguntes (del lingüista al parlant) però també es poden elicitar dades lingüístiques a través d’estímuls determinats (imatges, vídeos, objectes, jocs…). Els lingüistes que ens dediquem a la documentació i descripció de llengües fem servir molt aquest mètode, però per molt senzill que sembli el fet de preguntar, la informació no és de tan fàcil accés.

L’any passat, l’Alex García ens explicava en un altre article quins mètodes es fan servir per fer una documentació representativa d’una llengua. Els enregistraments que fem de les pràctiques lingüístiques de les comunitats amb qui treballem són el fonament de les nostres anàlisis. Aquestes bases de dades s’anomenen corpus lingüístics i ens ensenyen la llengua en el seu context comunicatiu. Ara bé, els corpus no sempre ens donen tota la informació necessària per descriure la gramàtica d’una llengua. El fet que una combinació específica de paraules o morfemes no aparegui en un corpus no sempre vol dir que aquesta combinació no sigui possible. Imagineu-vos, per exemple, quantes vegades heu dit la frase poseu-me-n’hi, combinant me (a mi), en (de vi) i hi (al got). No és estranya ni incorrecta, però tampoc és gaire freqüent. Si haguéssim gravat cent hores de converses en català, podria ser que no hi trobéssim la combinació –me-n’hi, i, per tant, no sabríem si és acceptable o no.

El que hauríem de fer per esbrinar-ho seria preguntar-ho als parlants. És per això que els lingüistes que documentem llengües complementem l’anàlisi de corpus amb diferents tècniques d’elicitació. Preguntar, però, no és tan fàcil. Els parlants nadius d’una llengua segueixen unes normes gramaticals però sense ser-ne conscients. Els nens petits les aprenen i les fan servir correctament molt abans que els n’expliquin algunes a l’escola. De fet, la majoria de les normes no les sabem. Us imagineu que un lingüista us preguntés per què podeu dir “he convidat la teva germana” però no podeu dir “he convidat ella”, sinó que heu de dir “l’he convidat a ella”? Tot i que això té una explicació i no és casualitat, per parlar no ens ha calgut mai saber-ne el perquè.

És precisament això, el fet que les normes s’aprenguin a un nivell gairebé inconscient, el que fa difícil determinar com funciona una llengua. Tornant a la pel·lícula Arrival, el militar en cap de la missió no entén la feina de la doctora Banks. El militar es desespera perquè Banks esbrina els noms dels extraterrestres o com diuen caminar i menjar, però encara no els pregunta què han vingut a fer a la Terra. En aquesta escena, Banks li explica que, per preguntar “Quin és el vostre propòsit a la Terra?”, s’han d’esbrinar primer moltes altres coses. Saben què és una pregunta, els extraterrestres? Diferencien entre un vosaltres díctic (els dos extraterrestres que entrevisten) i un vosaltres col·lectiu (tot el grup d’extraterrestres)? Saben què és un propòsit o només segueixen ordres o instints?

Quan s’intenta descriure una llengua humana passa més o menys el mateix. Cada lingüista parteix de la seva pròpia experiència, és a dir, l’estructura de la seva pròpia llengua i d’unes pràctiques lingüístiques i culturals determinades. Però aquestes no seran mai les mateixes d’una llengua a una altra. Si només demanéssim traduccions als parlants de la llengua que investiguem, no arribaríem a la part de la llengua que és diferent de la nostra i que crea conceptes i estructures que no ens hauríem imaginat. Un exemple molt clar són els termes de parentiu. En cada llengua, dividim la família segons certs criteris i posem nom a cada grup de familiars. En català, anomenem germans aquells que també són fills dels nostres pares, només distingim entre femení i masculí, però en moltes altres llengües hauríem de fer servir dues paraules diferents segons si ens referíssim als germans grans o als germans petits (com en indonesi) o segons si qui parla és un home o una dona (com en basc).

A part de tenir en compte que les llengües anomenen la realitat de maneres diferents, també hem de tenir en compte que ens comuniquem de maneres diferents. Per exemple, quan els lingüistes volem que els parlants produeixin una narració llarga, molt sovint ens inventem una història, la posem en imatges i fem que dos parlants se l’expliquin l’un a l’altre. Les historietes són un material d’elicitació molt utilitzat. El fet de fer servir imatges i no text evita influenciar allò que diran els parlants. Però no sempre funcionen de la mateixa manera. En general, a Catalunya els contes són una pràctica molt estesa, els escoltem des de petits, els llegim més endavant i els expliquem de més grans. Si donéssim un seguit d’imatges amb els mateixos protagonistes a un català i li demanéssim què hi passa, ens en faria un conte. En canvi, això no passa en totes les comunitats lingüístiques. Tot i que ens pugui semblar estrany, les estructures narratives no són universals. Per exemple, els parlants de totoli (Sulawesi, Indonèsia) tenen històries tradicionals, però no són contes amb introducció, nus i desenllaç. Tampoc no tenen el costum d’explicar contes als nens. Les historietes surten en converses i molt sovint es construeixen en parelles, en què un explica i l’altre comenta. A més, les històries són un registre gairebé exclusivament oral. En conseqüència, quan tenen a les mans els llibres d’imatges que es fan servir en lingüística per elicitar narracions, molts no expliquen un conte. Sense cap fil conductor, a cada imatge descriuen allò que hi veuen, però no les lliguen les unes amb les altres a manera d’història.

Queda clar, doncs, que una llengua no és només una llista de paraules i frases, sinó un conjunt de pràctiques comunicatives que varien de comunitat a comunitat. Aprendre com funciona una llengua implica també aprendre com funciona la comunitat lingüística que la parla. El més fascinant de tot és que, tot i que els parlants segueixen al peu de la lletra les pautes marcades pels codis lingüístics i comunicatius, no les han après de manera explícita i, per tant, no ens les podran explicar directament. En l’elicitació lingüística, ens cal trobar el camí cap a aquest “inconscient”. I, tal com explica la doctora Banks, la pregunta més directa no és sempre el camí més curt.

Maria Bardají Farré és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).