30.11.2021 - 21:50
Explicava Àngel Guimerà que la llengua i la història són el botí més preuat a l’hora de sotmetre un poble. A aquesta afirmació podríem afegir l’escola. És per això que el Suprem reclama el seu botí: l’escola catalana, atacant-ne el model lingüístic. Avalant la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que obliga tots els centres educatius catalans a fer un mínim d’un 25% de les classes en castellà. No han fet cap esment de l’esbarjo. En vista d’aquesta sentència, un dubte: aquest 75% de classes en català també és obligatori per a les Illes i el País Valencià?
Explicava Pedrolo en Cròniques d’una ocupació que “cap poble no té lleis pròpies mentre les que es donen li poden ser discutides, mentre s’hagin de subordinar a una legislació aliena encara que els seus representants a les corts ‘generals’ hagin contribuït a aprovar-la”. I això ens ho ha deixat ben clar el Tribunal Suprem.
El 25% només és un xifra aleatòria, determinada per un jurista, no per un professional de l’educació. El que fa el Suprem és atacar la línia de flotació de l’escola catalana i el seu model lingüístic, tot obviant, com bé indica el manifest de la plataforma Som Escola, que tant els estudis com les dades sobre els resultats de la immersió lingüística evidencien que és un model d’èxit, tant per als alumnes com per al si de la societat: contribueix a la cohesió social, a la igualtat d’oportunitats i a la normalització de l’ús del català.
La realitat és ben tossuda. El català a les aules viu una situació crítica, segons els darrers informes del Departament d’Educació: més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola.
D’altra banda, el Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de la Generalitat Valenciana contra la sentència del TSJCV, que anul·lava una dotzena d’articles del decret del Consell del novembre del 2017 que regulava la creació i el funcionament de l’Oficina de Drets Lingüístics. En aquella sentència s’estimava favorablement un recurs del Partit Popular i de l’Associació per a la Defensa del Castellà, que entenia que l’oficina naixia amb la pretensió de defensar “només els drets dels valencianoparlants a expressar-se en valencià” i deixava “desemparats” els castellanoparlants.
Tota una paradoxa: als valencianoparlants ens cal una oficina de drets lingüístics perquè no tenim els nostres drets assegurats, però, segons el Suprem, aquesta oficina discrimina els que ens discriminen. Així doncs, aquesta decisió significa una triple agressió: a la capacitat legislativa i executiva de la Generalitat Valenciana, a l’oficialitat del català i la igualtat lingüística.
La llengua catalana és un botí molt llaminer per al Suprem, garant de les injustícies, i no pararà fins a aconseguir-lo. No podem permetre-ho. Que l’ús del català recula és un fet constatat. Joan Fuster, sempre vigent, deia: “Si nosaltres no defensem com cal, catalanoparlants, el català, qui ho farà? El Ministerio de Educación?”
