La llengua és casa nostra

Fa poc que em van regalar un llibre meravellós: El parlar de casa. Petit recull de grans tresors familiars. El signen tres autors: Montserrat Dalmases Trull, nascuda el 1943; el seu marit, Joan Soler Bertran, nat el 1938; i el fill, Albert Soler Dalmases. La branca de la mare hi aporta el català de Santa Coloma de Queralt (Baixa Segarra, Conca de Barberà) i la del pare, el de Valls de Torroella (Bages). L’Albert és un membre actiu de l’Associació Promotora de la Llengua Catalana (APLEC) d’Igualada. Ell és, de fet, qui va elaborar el volum, que defineix d’una manera molt clara: “Es tracta d’un recull casolà, sense cap altra pretensió que recopilar un llegat familiar per honrar tots els qui ens han precedit i mirar de captivar els qui ens seguiran.” Aquest recull tan poc pretensiós, modestament autoeditat, conté un miler d’entrades, breus i entenedores, amb exemples extrets de converses i deixant constància de l’informant (sobretot els pares, però també familiars i coneguts). Tot el volum, de la primera ratlla a la darrera, és presidit per l’amor de fill i el rigor d’un lingüista, mestre i corrector, un llenguaferit.

Dels deu apartats del llibre –cadascun corresponent a una categoria gramatical o tipus d’expressió–, en selecciono uns quants exemples, que potser dieu o heu sentit, però que no consten al DIEC, com la majoria dels termes d’aquest recull:

ara ve quan el maten
Per indicar que es presenta una situació difícil, un moment clau.
La truita ja està cuita d’un costat. Ara ve quan el maten: l’he de tombar.

calla
Per cridar l’atenció sobre un pensament que ens ha vingut al cap, especialment per introduir després una acció derivada d’aquell pensament que farem d’una manera immediata.
Calla, ara que hi penso… Ja has comprat pa?
Calla, que encenc el llum i així ens hi veurem més.
Calla, que aniré a la farmàcia, que no em tanquin.

correm-hi tots
Per indicar la urgència i el trasbals que suposaria una situació hipotètica deguda a un descuit o a la despreocupació.
Vigila que no et clavis cap d’aquestes grapes rovellades, perquè si no, llavors, correm-hi tots.

d’aquella manera
Mitjanament, mig mig, no prou.
—Que s’ha endreçat l’habitació? —Home, d’aquella manera.

encara com
Gràcies que, sort que, és sorprenent que.
Encara com no t’ha fumut un mastegot, perquè estava molt enrabiat amb tu, eh?
Encara com t’ha contestat. Em pensava que no et diria mai més ni ase ni bèstia.

esgarrifa’t
Per ponderar la importància d’algun fet considerat negatiu.
Amb trenta anys que fa que la conec i no n’havíem parlat mai, d’aquest tema, esgarrifa’t.
Ui, sí, esgarrifa’t, li hauran de fer una punxadeta al dit… Ves quin mal!

justet
Que no arriba al nivell d’intel·ligència mitjà.
No sé què li passa, a aquell nen, però ja es veu que és una mica justet.

micarrona
Quantitat molt petita d’alguna cosa.
Va, menjaré una micarrona més de pastís.

ring-ring
Melic.
Que toques el ring-ring de la teva germaneta?
Comentari: propi del llenguatge infantil.

val més grans a fora que petits a dins
Per indicar que, quan s’és adolescent, és preferible l’acne que no un embaràs.
No pateixis pels granets: val més grans a fora que petits a dins.

Fa uns quants anys vaig rebre un altre regal: El parlar d’una família vigatana, de Jaume Medina (Vic, Osona, 1949- Barcelona, 2023), catedràtic de filologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, a més de poeta, assagista i traductor de llatí. En dos volums (més de 770 pàgines), hi descriu minuciosament la llengua de casa seva, la que ell va heretar d’avis i pares.

El primer volum conté, a més d’un gran recull de refranys, quaranta-vuit apartats que són una mena d’inventari temàtic del parlar familiar. Un d’aquests apartats és dedicat a les anomenades respostes de rebot, que presenta en dues columnes: “Quan algú diu…”, “tot seguit, ell diu…”. Vegem-ne deu exemples:

“Ah!” → “L’ase de casa també ho fa”

“Aire” → “Aire, que vol dir vent”

“En Joan” → “En Joan de la carbassa gran”

“’Nar fent” → “’Nar fent, com el Met de Ribes, que ’nava aigua avall i ’nava dient: ’nar fent”

“Què hi farem?” → “Mala cara, con morirem”

“Quina hora és?” → “L’hora de comptar diners, qui en tingui”

“Tal dia és festa” → “Sí, fes-te fotre!”

“Tinc gana” → “Menja’t una cama”

“Una aranya” → “Fote-li castanya!”

“Vui xacolata” → “De la que caga la gata”.

El segon volum, el més extens, conté un repertori lexicogràfic i una munió de locucions i frases fetes. Una petita mostra:

agafar un gat: a la festa va agafar un gat i el van haver d’acompanyar a casa.

badar la boca i aclucar els ulls: quan ens volien donar una cosa bona de menjar, els pares ens deien: “bada la boca i acluca els uis”.

cagada, Roc: quan va arribar l’avís de trànsit, vaig dir: “cagada, Roc!, ja t’han posat la multa”.

fer-s’ho venir bé: a l’hora de la veritat, s’ho va fer venir bé per no comprometre’s.

mal si fas, mal si no fas: havien de decidir si actuar o no; però van veure que mal si fas, mal si no fas.

no dir pas que no: veig que em convides a venir a veure’t durant l’istiu: no et dic pas que no.

pagar amb la cara: el seu aspecte és més aviat sospitós: amb la cara ja paga.

semblar en Pepito va de curt: anava amb calça curta com un turista: semblava en Pepito va de curt.

tocar-ne de calents: aquests diners de la mesada m’han vingut d’allò més bé, perquè ara feia dies que no en tocava de calents.

trencar-se coll i barres: quan agafis la bici has de vigilar a no trencar-te coll i barres.

Jaume Medina, que es va morir ara fa justament un any, fou un d’aquests erudits que, més enllà de la feina acadèmica i d’alt nivell cultural (en el seu cas, els estudis sobre Ramon Llull, les traduccions d’autors llatins de totes les èpoques, per exemple), va voler analitzar a fons el tresor que tenia més a prop, la seva llengua, que veia com s’anava malmenant.

De llibres com aquests probablement en trobaríem més. I, sobretot, trobaríem reculls o estudis de parlars locals o comarcals, de cap a cap del domini. Entre llibres, webs i articles, l’Institut Ramon Muntaner n’ha registrats més de dos-cents, de tots els racons dels Països Catalans. Uns quants exemples: El parlar de la Safor, de Joan Giner; El penyic al perxe (el parlar de l’Espluga de Francolí), de Jordi Crespo; Parlar de sa. El llegat mallorquí a la Marina, de Joan Lluís Monjo; Espigolant (una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll), de Francesc Riudavets; Estudi descriptiu de la llengua de Fraga, de Josep Galan i Hèctor Moret; El parlar de la Plana de Vic, de Carme Vilà; Caracterització del lèxic alguerès, de Jaume Corbera;  El parlar del Pallars, de Pep Coll; El parlar del “tinguem” (àrea de Xàtiva), de Vicent Bataller; L’eròtica en la parla de la Garrotxa, de Lluís Casamitjana; Ditxos a Cadaqués, de Montserrat Contos…

Avui hi ha una autèntica ebullició popular, creixent, en defensa d’aquests parlars. Per això, segons que sembla, a l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà) preparen una posada en comú sobre parlars locals o variants dialectals de tots els Països Catalans, que es farà passat l’estiu.

El fet és que, darrere tota aquesta feinada –i tota aquesta febrada–, hi ha amor i patiment. La preocupació per la pèrdua de la llengua és com més va més estesa. Si maldem per preservar els nostres parlars és perquè ens volem mantenir vius. No és simple curiositat, és una qüestió de “salut pública” i, en el fons, de supervivència. No volem que es morin els mots que hem sentit (ni els sons, ni les estructures, ni les frases fetes, ni els refranys…), perquè l’afebliment de la parla de cada indret és l’afebliment del conjunt de la llengua. I, doncs, de la nació.

Com diu el gran Josep Espunyes, “els mots es perden, però si els escrius no”.

Tant de bo.

A banda els regals d’Albert Soler i Jaume Medina, aquest article no hauria estat possible sense la informació que m’han facilitat Òscar Palau, Josep Albinyana i Francesc Esteve. Gràcies.