Llengua al macroscopi

És evident que als aimadors de la cosa llenguda els van les dimensions petites. La gent és capaç de batre’s a mort per un barbarisme i alhora quedar-se freda davant el fenomen global del canvi idiomàtic. Potser és per això que existeix la microlingüística i en canvi la seva contrària, la macrolingüística, no. Segurament per això disposem del microscopi i la microscòpia però no de macroscopi ni de macroscòpia (*). I tan bé com ens aniria un aparell així per observar el fet lingüístic a escala planetària.

No, no és que m’hagi descuidat de posar els habituals claudàtors a inici i final del paràgraf anecdòtic. És que temo que els grans espetecs finals de l’#AnyFabra ens tenen massa enfabrats. Verbigràcia: el súper Simposi Fabra de l’IEC de fa deu dies, amb l’assistència de mitja Secció Filològica, i el Vè Col·loqui Internacional de la Rovira i Virgili d’aquesta setmana. Com sabeu, la casualitat ha volgut que el 150 aniversari del naixement del mestre s’escaigués ben poc després de l’aparició de la GIEC, també anomenada ‘la gramàtica dels trons’. Pluja sobre mullat (ja en vam parlar aquí), perquè ha anat a caure damunt una comunitat parlant en què encara supuren les ferides per la gran esgarrinxada dels diacrítics.

M’explico. D’entrada, la GIEC és molt extensa. Gairebé un miler i mig de pàgines. Moooltes més que les que estava vigent, precisament la que el mestre va enllestir ara ha fet exactament un segle. I això es deu al fet que la nova s’entreté a descriure l’estructura del codi, que aviat és dit. Una feinada de por. Per això ha calgut tanta gent i tant de paper, i per això va trigar tant a sortir. En Fabra s’ho va estalviar perquè tenia pressa (la llengua necessitava una regulació urgentment, i prou feina tenia amb l’ortografia i el lèxic, és a dir, amb les Normes ortogràfiques i el Diccionari). Però els temps han canviat. Molt. I en els afers de la parla i la comunicació més, mira què us dic. Jo no sé en què consisteix exactament la tasca de continuar el llegat de Fabra, un deure que s’arroguen tant els defensors com els detractors de la GIEC; ara, sí que veig que, si hagués nascut un segle més tard, el bon home no hauria pogut fer les coses d’aquella manera.

D’entrada, al darrer terç del XIX l’escriptura continuava essent prerrogativa d’una minoria. Obrers i minyones, i plebs en general, no sabien de lletra, per això els nois quan anaven a fer el soldat s’havien de fer escriure les cartes. Les raons entre normativistes i antinormativistes eren cosa de quatre gats; la gent, si mai arribava a saber de l’existència d’aquelles disputes (la premsa obrera no sempre s’ocupava d’aquestes qüestions d’intel·lectuals), no se sentien al·ludits. L’oposició a una proposta lingüística només podia provenir, doncs, dels iguals. I no cal dir que, un cop aprovades les reformes fabrianes, els únics a fer el ronsa van ser aquells opositors (els organitzadors dels Jocs Florals, per exemple), que tot i així les van acabar acceptant. El concepte d’autoritat era clar i a ningú que no fos un prohom com Narcís Oller li hauria passat per la barretina de muntar un boicot a la I llatina (ells feien servir la Y) o als plurals en –es.

Un segle més tard, el paisatge és radicalment diferent. D’entrada, amb l’escolarització obligatòria i els ginys electrònics, ara escriu tothom. Fins i tot la gent gran, aquells pares i avis que suaven cada cop que havien d’agafar paper i llapis perquè són analfabets en la seva pròpia llengua. Ara, obligats pels temps a fer servir el Whatsapp, tiren com poden amb una mena de català fonètic (més detalls aquí). Tothom compon texts, baldament siguin minimissatges al mòbil (de fet són els més nombrosos), i per tant tothom se sent interpel·lat per les novetats en matèria de regulació.

Això d’una banda. De l’altra, la verticalitat en l’exercici de l’autoritat s’ha subvertit. Avui ja no és el tramviaire el qui, si vol aprendre a parlar bé, ha d’imitar el senyor de copalta; ara són els polítics que imiten els de baix, i diuen ‘porfi’, i ‘¡vamo, Rafa!’, perquè parlar bé ja no és un valor; ara es valora la (falsa) proximitat, ser com la gent normal; ser gent. Fins als anys setanta o vuitanta el parlant mitjà era conscient de la degradació del codi (o del seu idiolecte, si més no) i s’escarrassava a millorar-lo (d’aquí l’èxit de la reintroducció de ‘bústies’ i ‘voreres’). Diguem que mirava d’atènyer una norma que tanmateix se li escapava sempre. Actualment sembla que qui hagi d’anar darrere els parlants amb la llengua a fora sigui la gramàtica. Que no se li escapin les innovacions perquè no la puguin acusar d’obsoleta. Per cada constricció que vol imposar la norma, a través de mestres i assessors, hi ha cent influencers que esbomben la contrària. El nostre català s’assembla al que garlaven els coetanis d’en Pompeu com un ou a una castanya. Ja als anys setanta, fins en Badia i Margarit, que no era precisament un revolucionari, es queixava de la distància que hi havia entre la llengua real i la que prescrivia la Gramàtica.

La GIEC, doncs, abans de prescriure ha mirat de descriure aquest ou tan diferent d’aquella castanya. I això és un dels retrets que li fan. Que, descrivint descrivint, hagi donat carta de naturalesa a certs fenòmens lingüístics producte de la interferència del castellà: combinació de pronoms, canvi i caiguda de preposicions, diferenciació de registres, morfologia verbal… Al pròleg, la quefa de la Filològica, Teresa Cabré, diu que ‘una gramàtica prescriptiva valora els usos en funció de les restriccions que aquests tenen en el discurs real dels parlants i de la seva valoració social’. L’ús, un concepte que a la primeria del segle XX sonava a mandarí. El tenien en compte, sí, però per fer-ne befa, com en Pitarra o en Robrenyo als seus quadros costumistes: el públic es cargolava de riure en veure caricaturitzat el seu parlar.

Segons Gemma Rigau, la clau és que ‘es tracta d’una nova manera d’encarar la llengua’. I té tota la raó. Ja no podem pensar a dictar regles com abans, perquè la comunitat parlant no és la de fa un segle: el parlant mitjà d’avui no s’avergonyeix d’incomplir les regles gramaticals perquè la llibertat individual és un valor en alça (els avis fan faltes sense voler, els nets expressament); i si li plantes a l’escenari un personatge que trinxa la normativa no riu, perquè no entén on és el mal, no detecta l’error. El missatge que ens envia la GIEC és que el món encara canviarà més, i si continuem observant (i prescrivint) els fenòmens socials amb les ulleres del segle XX correm el perill de no piscar-hi res. I per tant de legislar en va.

Continuar el llegat de Fabra hauria de voler dir, crec, entre més coses, llegir correctament el moment històric en què ens trobem. Ell va saber entendre que el català necessitava una codificació urgent; nosaltres cal que ens adonem que la mutació dels codis comunicatius no es frena amb el rigor de la norma.

[*L’únic que recullen els diccionaris és l’adjectiu macroscòpic (‘1. FIS. Dit dels sistemes o objectes observables a ull nu. 2. Dit de l’estat, el paràmetre, la propietat, etc., d’un sistema que té en compte només el comportament global d’aquest’).]