31.08.2018 - 22:00
La Paeria de Lleida investia dimecres un nou paer en cap, Fèlix Larrosa, que reemplaça Àngel Ros, nou ambaixador espanyol a Andorra. Això passava en un mandat marcat pel pacte amb Ciutadans i la mobilització de l’independentisme, que ja ha esdevingut alternativa de govern en unes eleccions municipals que s’albiren a l’horitzó.
Lleida té una importància central a Catalunya. És la segona capital de demarcació més gran de Catalunya, amb una població de 137.327 habitants, que arriba a 363.900 si hi sumem l’àrea metropolitana. La grandària és molt desproporcionada en comparació amb la resta de la demarcació. Balaguer (16.670) i Tàrrega (16.599) són les següents ciutats més grans, amb una dimensió semblant a la de Fraga (15.024), a la Franja de Ponent.
La ciutat ja ha tingut quaranta anys de governs socialistes de manera gairebé ininterrompuda, amb Antoni Siurana i Àngel Ros. Tanmateix, el 21-D va ser l’única ciutat de més de 100.000 habitants on l’independentisme va superar el 50% dels vots. El control de l’Ajuntament serà un dels grans objectius en les eleccions vinents.
El tomb d’Àngel Ros: de sobiranista a ariet de l’independentisme
El nou govern socialista de l’estat espanyol va ser la causa de la dimissió d’Àngel Ros, que passava a ser ambaixador espanyol a Andorra, malgrat haver declarat aquest mateix any que volia tornar a ser paer.
Tot i les declaracions, l’oposició no se n’ha estranyat gens, que plegués, pel desgast del projecte socialista a la ciutat, després d’un viratge ideològic de Ros amb el pacte amb Ciutadans per mantenir la batllia.
Anys enrere, Ros era un dels dirigents de l’ala sobiranista del PSC. Defensava clarament el dret de decidir. Va arribar a trencar la disciplina de vot socialista per no refusar la declaració de sobirania i a deixar l’escó per no votar contra la demanda de transferir la competència per a organitzar el referèndum.
Va participar activament amb el 9-N. Oferí els equipaments municipals i va votar ‘per transmetre que només votant resoldrem la crisi institucional’. Però, a diferència de la resta de dirigents sobiranistes del PSC, no va deixar el partit, ans va acceptar-ne el càrrec simbòlic de president.
Mesos més tard, el pacte amb Ciutadans el juliol de 2015 per a mantenir la batllia, després de perdre-hi la majoria, va empènyer-lo a un canvi radical. Aleshores, excloure el dret de decidir del programa del PSC va qualificar-ho de ‘pas endavant’.
L’acord amb Cs volia dir no donar suport a cap iniciativa que pogués ser considerada anticonstitucional, no penjar símbols en espais públics i també revisar el reglament d’usos lingüístics. Aquesta revisió ha estat la causa de la politització de la llengua, que no havia estat mai motiu de disputa, i ha fet que ara hi hagi programes i cartells bilingües.
Un tomb ideològic profund, més enllà del pacte
El canvi ideològic ha anat més enllà de l’acord. El primer d’octubre l’ajuntament va refusar de cedir espais per al referèndum (a diferència del 9-N). Un regidor socialista, Joan Gómez, va arribar a reivindicar ‘el dret de no tenir referèndum’.
En aquesta qüestió, el tomb polític dels socialistes fou clar i va atènyer àmbits nous, de manera que, inusitadament, el PSC va fer seus certs postulats de Ciutadans, com ara el qüestionament de la llei de la memòria històrica.
El paer Ros deia el març del 2017: ‘Qui vulgui retirar una placa franquista, que agafi una escala i la tregui.’ Era una manera de dir que la paeria no hi gastaria diners, una actitud que infringia la llei aprovada pels socialistes. Aquestes paraules van ser preses literalment per la gent i algunes entitats van començar a retirar-les. Finalment, l’ajuntament va intervenir-hi i es féu càrrec de retirar 269 plaques.
Arran d’aquest canvi ideològic, Ros va donar un suport explícit a l’aplicació de l’article 155, en virtut del qual es traslladaren a Sixena les 44 obres del Museu de Lleida. Això va passar quan el ministre Íñigo Méndez de Vigo va ordenar que no es presentés recurs contra la sentència, quan encara no era ferma.
La imatge de gestor tècnic, catalanista, que havia mantingut fins aleshores, va ser substituïda per un tarannà espanyolista evident. Els socialistes, principalment Àngel Ros, han organitzat actes de Societat Civil Catalana i s’han manifestat al costat de membres d’aquesta entitat i d’elements d’ultradreta. En gran part, la bona relació amb Josep Borrell, actual ministre d’Afers Estrangers espanyol, ha dut Ros al nomenament d’ambaixador espanyol a Andorra.
Hi ha una dada molt reveladora: el PSC i Ciutadans, malgrat només tenir un acord d’investidura, en el primer any havien votat plegats en 239 votacions de 270 (89%), inclosos tots els punts fonamentals.
Els escàndols del consistori
Aquest tomb ideològic ha anat acompanyat d’un seguit de denúncies, escàndols i tractes de favor. El juny del 2017, el Comú de Lleida denunciava l’ajuntament a la Fiscalia Anticorrupció per haver perdonat o haver deixat prescriure multes de trànsit i de zona blava a personalitats i càrrecs públics.
L’escàndol s’enfilava a 665 multes de seixanta persones i entitats: càrrecs electes, familiars, funcionaris i més personalitats, com ara Ros mateix i el president de l’audiència provincial. Un grup, una ‘llista blanca’ que entre el 2002 i el 2015 ha estat exempt de pagar sancions. En són exemples escandalosos un establiment al qual van anul·lar multes per valor de 8.000 euros, un restaurant que tenia 90 sancions prescrites i un càrrec electe en actiu amb més de 22 multes perdonades.
Mesos abans de les eleccions del 2015 ja hi havia hagut denúncies d’irregularitats en sous, dietes, contractacions i adjudicacions. Fou llavors quan la primera tinent batlle, Marta Camps, va ser destituïda. Ella definia la paeria dient que era ‘un vedat familiar i clientelar, amb un sistema de govern basat en el mal ús dels càrrecs, que privatitza i oculta informacions que afecten la ciutadania’. Parlava de pràctiques ‘gairebé mafioses’ i explicava que el conflicte amb Àngel Ros va començar quan ella es va negar a signar dietes de 1.500 euros d’un viatge a la Xina, perquè la Universitat de Lleida ja pagava el desplaçament i l’allotjament. També denunciava una despesa de 36.000 euros en la compra de corbates i fulards de disseny i un viatge a Hannover per 17.000 euros. L’escàndol va portar a un bescanvi de denúncies, per calúmnies i injúries, que foren arxivades per la fiscalia.
El paer actual, Fèlix Larrosa, va ser denunciat pel Comú per prevaricació en la tramitació administrativa de l’expedient de la discoteca Biloba. La denúncia, que incloïa obres sense llicència, també va ser arxivada per la fiscalia.
El cas més conegut és el del gendre d’Àngel Ros, José Crespín, que va ser nomenat cap de gabinet. Segons que sembla, es va fer el moviment per mantenir la família a prop, perquè Crespín té plaça a la Diputació de Barcelona. Ara que Ros ha estat enviat d’ambaixador a Andorra, el gendre ha estat nomenat subdelegat del govern espanyol a Lleida.
Els escàndols del gendre han estat nombrosos: des de l’empenta a una manifestant davant el Museu de Lleida a la denúncia de Marta Camps per haver-la assaltada a l’ascensor de la paeria o haver estat assenyalat com a responsable de vetar el logotip de ‘Democràcia’ a la revista de la paeria, per exemple.
L’independentisme s’enforteix
El canvi de Ros, de gestor tècnic, sobiranista, cap a l’espanyolisme, amb polèmiques de tota mena però posant el debat nacional al mig, ha empès també la mobilització del sobiranisme.
No fa pas gaires anys, a la consulta municipal sobiranista del 2010, hi hagué una participació del 10,4%, una participació relativament baixa malgrat ser una ciutat molt gran, de difícil organització. El nombre de sís fou 8.769.
Però el creixement general de l’independentisme també s’ha notat a Lleida, amb més força i tot. En són una mostra clara els 30.977 vots pel sí en la consulta del 9-N i els 30.553 el primer d’octubre passat, malgrat la violència de l’actuació policíaca a l’Escola Oficial d’Idiomes i al CAP de Cappont, amb més de cent ferits.
Paral·lelament, la ciutat ha viscut les mobilitzacions més grans de la història, amb trenta mil manifestants l’11 de setembre de 2016 (120.000 segons l’organització) i 45.000 en l’aturada del 3 d’octubre per protestar contra la violència policíaca de dos dies abans. La plaça de la Paeria també s’ha omplert ara i adés: per refusar el pacte amb Ciutadans, per la negativa a cedir espais municipals i el 20 de setembre de l’any passat, amb motiu de les detencions d’alts càrrecs de la Generalitat.
A l’ajuntament, el PP i Cs han ajudat el PSC a aprovar el pressupost de la ciutat i també van evitar una moció de censura. El PDECat, ERC, Crida (CUP) i el Comú s’hi han oposat frontalment.
Cal remarcar la posició del Comú de Lleida, que ha donat un suport rotund al procés sobiranista. En les eleccions de 2015, El Comú (7,55% i 2 regidors) es va presentar separat d’ICV-EUiA (4,83% i 0 regidors), i va donar suport al referèndum del primer d’octubre, amb un 88,46% dels adherits.
Les eleccions municipals del 2019
Si al referèndum i la consulta l’independentisme va arribar a aplegar 30.000 vots, en les eleccions del 21-D els partits independentistes van aconseguir 36.474 vots, gairebé 4.000 més que el 2015 i 6.000 més que l’1-O.
En les eleccions municipals, més enllà del format de la llista, serà clau la mobilització. Cal tenir en compte que la participació en les municipals d’ara fa tres anys va ser del 54,51%. Els partits independentistes van assolir 19.000 vots, que, sumats als 3.787 del Comú, van fer que els faltés un sol regidor per a obtenir majoria absoluta.
Si l’independentisme té la capacitat d’acostar-se a la mobilització de les consultes, la majoria seria assegurada de sobres, tenint en compte que la majoria absoluta de vots va ser de 25.000 vots.
Les propostes que hi ha sobre la taula van de les Primàries per la República –que apleguin tot l’independentisme– a la del Comú, d’una candidatura republicana d’esquerres, amb ERC, CUP i Podem.
Uns resultats semblants als del 21-D significarien la majoria absoluta, per bé que la CUP, amb un 4,5%, no hi entraria, perquè en les municipals el llindar és més alt. La darrera enquesta feta, aquest juny, mostra uns resultats força semblants a les del 2015, en què un escó seria clau per a la victòria de l’un bloc o l’altre.
Aquest mes de febrer, el govern socialista va incorporar la regidora d’Units per Avançar, que abandonava el grup del PDECat. Per als uns, és una trànsfuga; per als altres, s’han aplicat al municipi els acords d’àmbit nacional.
La baixada del PSC aquests darrers anys és molt notable: va passar del 42% dels vots el 2011 al 25% el 2015. El decreixement fou en tots els aspectes. En la militància, per exemple, de les primàries del 2014 a les del 2018, havien passat d’un cens de 440 militants a un de 368.
El nou candidat socialista serà Fèlix Larrosa, guanyador de les primàries amb un 61% dels vots, enfront de Montse Minguez, fins llavors batllessa en funcions.
Els socialistes, en un punt d’inflexió, amb un ajuntament més polititzat que mai, han perdut gran part del vot extra que aconseguien en unes eleccions de caràcter administratiu. L’independentisme, en canvi, s’haurà d’organitzar per repetir una altra mobilització que permeti d’aconseguir un canvi històric a la Paeria de Lleida.
