27.10.2019 - 21:50
Em sembla que ens l’agafem massa amb paper de fumar. No deu fer falta que torni a dir què en penso, de la violència, ara que hi ha imatges en què es veu com responc quan m’agredeixen. I, així i tot, diria que se n’ha fet un gra massa a l’hora d’esquinçar-se la roba i cobrir-se el cap de cendra després dels aldarulls de la setmana de les sentències. Uns aldarulls, diguem-ho tot, que estic segur que van aconseguir que molta gent d’arreu del món entengués finalment d’una vegada què és això que passa aquí: o no és cert que quan veiem cremes de contenidors a les notícies ens fem càrrec que allà on sigui hi ha una gent molt empipada i probablement maltractada per les autoritats corresponents? I aleshores, lluny d’enterbolir-les, el contrast potser encara ha fet més grans les civilitzadíssimes imatges de les Marxes per la Llibertat.
Sí, la setmana de les sentències hi va haver aldarulls. Infiltrats, radicals, oportunistes i no pas pocs independentistes enrabiats van protagonitzar un crescendo de barricades i vandalisme que va culminar divendres, abans la decidida barrera pacifista de dissabte no aconseguís acabar-lo mantenint separats manifestants i policia. I no, no hi va haver violència significativa, llevat d’un parell de casos. De la pallissa que un grup feixista va clavar a un dels nostres. I de les actuacions policíaques. Perquè, si hem d’exclamar-nos en vista de les escenes de violència, potser que ho fem sense ambigüitats: només hi ha hagut aldarulls allà on ha intervingut la policia. La policia espanyola i els mossos autonòmics han abusat de la força, han provocat i vexat els manifestants, han causat un nombre de ferits inexplicable i han detingut arbitràriament massa persones. Al costat de tot allò que van tenir de bo les mobilitzacions –multitudinàries i generalitzadament cíviques com sempre–, això és l’element més destacat d’aquella setmana.
Això, i la reacció del nostre govern. A mi, potser més que els cops d’aquell mosso d’esquadra desbridat, em van fer mal les paraules de la consellera portaveu quan va dir que la policia havia intervingut a l’aeroport per protegir els manifestants. Caram! Consellera Budó, dieu que em van pegar en nom dels meus drets i pel meu bé, i preteneu que us respecti encara una mica? President Torra, com vau poder afirmar al parlament que donàveu un suport incondicional als Mossos? D’això, de suports incondicionals, no en pot donar mai un president, però encara menys en vista de testimonis tan evidents de la mala praxi policial. Sempre he defensat que els ciutadans devem lleialtat a les institucions, però costa mantenir-ho quan són les institucions que es mostren tan deslleials cap als ciutadans. Com aquesta primera setmana de les sentències.
Mereix un comentari a part el cas del conseller Buch i tota la cúpula d’Interior. El conseller es va fer un fart de comparèixer durant aquells dies parlant de suposats grups violents i de policies ferits, però oblidant-se gairebé sempre dels ulls perduts com si fos un aprenent de Marlaska qualsevol. Encara més: després que grups feixistes van anunciar que baixarien de cacera de la plaça d’Artós, Interior va piular que els Mossos vetllaven per separar els ‘grups antagònics’. Tant se val a qui se li devia acudir utilitzar aquests termes: fos Joan Maria Piqué, responsable de comunicació de la conselleria, o el director dels mossos, Pere Ferrer, o qualsevol altre càrrec polític o tècnic, allò que evidencia la terminologia és a quina distància tan llunàtica de la realitat es belluguen els qui haurien d’estar més atents a allò que passa de debò. El conseller Buch i el seu departament han demostrat durant aquesta crisi que són gossos servils del ministeri de l’Interior. Que s’han instal·lat en una realitat paral·lela delirant. Que ja no hi podem comptar. Només per això hi havia motius sobrats per a destituir-los tots. Per la seva profunda deslleialtat envers el president i envers el poble que es van comprometre a servir.
Però han passat els dies i ningú no ha donat explicacions per retre comptes, ningú no ha dimitit i ningú no ha estat destituït. Decididament, no són pas bons temps per a la lleialtat institucional. Ves que el dia 10 de novembre no hàgim de votar en aquesta clau, deixant d’una vegada de banda els partits i els dirigents que, per càlcul o per impotència, no hagin estat capaços de respondre al nostre clam.
