El rumb que pren occident cap a la crispació i el desgovern, aquesta sensació de caos que regna als titulars i a les xarxes socials, impregnades d’un to depriment i apocalíptic, no és cap accident. És fruit d’un programa polític. El comparteixen, com a mínim, els dirigents del nou autoritarisme reaccionari –de Donald Trump a Javier Milei– i aquells que Ianis Varoufakis anomena els senyors feudals d’internet, com més va més rics i poderosos, i que tot sovint veuen aquests dirigents com els seus titelles. Plegats volen estendre l’estat d’opinió que la democràcia és una nosa ineficaç i opressiva. Volen engrossir el descrèdit de l’estat del benestar per fer-lo col·lapsar. Volen crispar primer, radicalitzar després i, finalment, fanatitzar. 

L’objectiu a mitjà termini és la substitució dels règims democràtics per una llei de la selva que els permeti de multiplicar la seva riquesa i la seva capacitat de control social. Per això necessiten l’alienació de la població, el retorn de la militarització i la reducció dràstica dels drets socials –vists com una conseqüència perversa del progressisme, que ha espatllat el món amb massa llibertat. 

Els partidaris de la llei de la selva han trobat una recepta. L’executa amb molta traça Elon Musk, l’home més ric del món. N’és la primera pedra la idiotització, de la qual X és l’exemple idoni. Twitter era un espai imperfecte, però hi havia debat, conversa, periodisme, aprenentatge i ramificació d’idees, si en feies un bon ús. Ara hi han abocat una muntanya de brossa que fa gairebé impossible el discerniment de les paraules. La sonsònia de publicitat, d’anuncis de jocs hipnòtics, de vídeos manipulats que, un rere l’altre, s’encadenen sense fi: tot sembla pensat per tornar boig el cervell, per fer-li perdre el fil del pensament i l’hàbit d’una interacció estructurada i enriquidora. El model de X, que a poc a poc vol copiar Mark Zuckerberg a Instagram i Facebook, estableix un patró que es pot traslladar a la vida física: a les converses de sobretaula i als parlaments. No és una qüestió d’ús digital, sinó d’arquitectura cognitiva. 

El segon pas de la recepta és combinar la idiotització amb una selecció dels debats que tan sols afavoreix el relat selvàtic, d’incendi sense límits. Dessota els exabruptes histriònics –com el de Trump amb els haitians que es cruspien gats i gossos– hi ha un discurs polític ben articulat –el populisme de J. D. Vance, per exemple–, però aquest discurs es trasllada als votants per via intravenosa. Per instint i visceralitat. És un truc més vell que l’anar a peu, però ara, en ple combat per a la destrucció del raciocini, té a favor una eina nova i perillosa: el control d’internet.  

L’exemple rodó d’això segon és l’escàndol falsament silenciat de les violacions de menors al Regne Unit. Musk recupera un cas del 2014 que va omplir portades, que els mitjans van debatre sobradament i que va formar part de la conversa pública, nega que se’n parlés mai, parla d’una conspiració entre la classe política, i engega un setge contra el primer ministre britànic, Keir Starmer, a fi d’afeblir-lo tant com pugui. “Malvat”, “còmplice de violacions en massa”, “culpable de crims terribles contra el poble britànic”, “protector de terroristes”. Musk ha aplicat si fa no fa la mateixa tècnica amb Olaf Scholz, canceller alemany; amb Emmanuel Macron, president francès; amb Justin Trudeau, primer ministre dimitit del Canadà. Musk no els assetja perquè el llegat de tots tres sigui magre i criticable –que ho és– sinó perquè vol exhibir un múscul capaç de doblegar líders mundials. 

La grolleria del magnat ha parasitat la discussió mediàtica fins a tal punt que declarar-s’hi en contra o a favor és un gest gairebé més important, políticament, que no pas allò que es fa. Aquesta setmana, el president Salvador Illa ha dit: “No podem permetre que la democràcia caigui en mans de multimilionaris de la tecnologia aliats de la ultradreta”. De quina democràcia pot donar lliçons un home que tan sols ha pogut arribar a president després que els seus l’hagin impedida activament durant una dècada? És clar que Illa té raó sobre Musk en la literalitat d’allò que diu, però la reacció és oportunista. Els responsables de buidar la democràcia de contingut no tenen cap dret d’abanderar-la per mirar de sobreviure.

La democràcia és una pràctica, no pas un bàndol en un partit de futbol. Illa i Musk no comparteixen l’interès de classe, ni la ideologia, ni la pell, ni el tarannà, ni el volum de poder, però la recepta del magnat convergeix en un punt semblant amb la dels socialistes a Catalunya. Tots dos necessiten prescindir de la pràctica real de la democràcia i aprofitar-se tan sols de la carcassa. Han de reprimir qualsevol debat intel·ligent. Confrontats en un mirall, tresquen per un camí invers: Musk incendia, Illa despolititza. En realitat, però, són dues maneres de promoure societats en què el ciutadà tingui menys veu perquè no arribi a les conclusions equivocades. Illa es proclama defensor de la democràcia contra Musk igual com Musk deia que, si no guanyava Trump, s’acabaria la democràcia als Estats Units.

El clima mediàtic que es va creant a Catalunya per a treure les castanyes del foc a Salvador Illa també segueix en gran manera el manual de Musk. Idiotització, confusió i debats que afavoreixen l’extrema dreta. La lògica és diferent: Musk alimenta tots aquests debats perquè, en efecte, és d’extrema dreta, i el president, com abans Pedro Sánchez amb Vox, ho fa hipòcritament perquè creu que s’enforteix si s’hi confronta. Però el resultat és idèntic. La sobredimensió d’un cas excepcional d’una ocupació a Girona –en plena crisi gravíssima pel dret de l’habitatge– i l’enrenou per un tiroteig a la Mina són dues gotes més en un vas que s’omple de percepció d’estat fallit. 

La desaparició de la Generalitat i de la qüestió nacional en les graelles de molts mitjans és un símptoma del silenci que s’ha imposat després del 2017. La saturació de converses sobre inseguretat, immigració i ocupacions contribueixen a crear un clima que demana menys debat i més mà dura. Totes dues coses, barrejades, ajuden el PSC, i totes dues coses, barrejades, impliquen menys democràcia. No és casualitat.