El moment clau: quan el PSOE hauria pogut evitar la sentència contra el català i no ho va fer

Feia més de cinc anys que el Ministeri d’Interior del govern de Mariano Rajoy havia presentat un recurs a la sala contenciosa administrativa del TSJC contra la Generalitat perquè trobava que no hi havia prou hores lectives de castellà a les escoles. El 2015, José Ignacio Wert encara era el ministre d’Educació espanyol, i volia forçar la Generalitat a aplicar les sentències d’anys passats, tant del TSJC com del Suprem espanyol, que deien que almenys el 25% de les classes s’havia de fer en castellà. La tardor del 2020, el govern espanyol negociava al congrés l’aprovació d’una de les lleis cabdals de la legislatura: la nova llei d’educació, la coneguda com a llei Celaá, que havia de fer passar pàgina de la llei Wert. Es discutia si el català hi era prou protegit, si el nou redactat deixava escletxes o marges d’interpretació que permetessin d’imposar a Catalunya el castellà com a llengua vehicular a l’ensenyament. I, en aquell moment, precisament, el recurs del ministeri contra la Generalitat arribava a la fi del recorregut, i el TSJC era a punt de dictar-ne sentència. Però el govern espanyol no va dir pas a l’advocacia de l’estat que retirés aquell recurs orientat a liquidar la immersió a Catalunya. Va deixar que fes camí.

Algú va pressionar el PSOE?

La sentència del TSJC que resolia el recurs i la negociació política sobre la llei Celaá van coincidir en el temps. Si ERC negociava amb el PSOE l’aprovació de la nova llei, va plantejar la retirada del recurs com a condició? O ho va fer el Departament d’Educació, que era la part afectada i demandada en el litigi contenciós? ilaWeb s’ha posat en contacte tant amb ERC com amb el Departament d’Educació per saber si durant la negociació de la llei Celáa van exigir al PSOE i al ministeri d’Educació la retirada d’aquell recurs, però, de moment, no n’ha obtingut resposta.

L’argument d’ERC per a aprovar la llei –els vots favorables dels seus diputats van ser decisius perquè tirés endavant, per un sol vot de diferència– era que blindava la immersió, tot interpretant que les administracions educatives competents per a decidir sobre l’ús de les llengües que mencionava es referien a la Generalitat. La llei es va aprovar al congrés espanyol el 19 de novembre de 2020, i la sentència del TSJC va sortir el 17 de desembre de 2020.

Aquella sentència diu, d’una banda, que no hi pot haver cap dubte sobre la competència del ministeri en matèria d’ensenyament en general, i específicament en allò que es refereix a l’ús vehicular de les llengües oficials. Cal recordar que la nova llei Celaá, tot reformant la disposició addicional trenta-vuitena del text, eliminava la part que deia: “El castellà i les llengües cooficials tenen la consideració de llengües vehiculars.” Però mantenia la part que deia: “Les administracions educatives garantiran el dret dels alumnes de rebre ensenyaments en castellà i en les altres llengües cooficials als seus respectius territoris.” ERC sempre ha insistit que per “administracions educatives” s’entén la Generalitat. Però la sentència del TSJC diu explícitament que el ministeri és competent per a decidir sobre l’ús de les llengües vehiculars.

I, d’una altra banda, la sentència deia que la Generalitat havia de prendre “les mesures necessàries” perquè l’ensenyament en castellà a les escoles catalanes fos, pel cap baix, d’un 25% de les hores lectives. I això implica que hi hagi almenys una assignatura més –que no sigui la de llengua castellana– que s’imparteixi en castellà.

Però la sentència evidencia també que mentre el PSOE negociava el suport a la llei Celaá amb l’argument que el català a l’escola seria protegit, el govern espanyol del qual forma part mantenia viu el recurs al TSJC presentat durant el govern de Rajoy i que va desembocar en la sentència del desembre de l’any passat. Una sentència que fixa el 25% de castellà no pas com un màxim, sinó com un mínim en les hores lectives. El govern de Pedro Sánchez podia retirar aquell recurs en qualsevol moment si ho ordenava a l’advocacia de l’estat, per més que hagués estat presentat quan hi havia un altre ministre i un altre equip al capdavant del Ministeri d’Educació. O, precisament per això, atès que el nou ministeri tenia presumiblement una sensibilitat diferent envers la llengua, i hauria pogut retirar aquella denúncia contra la Generalitat orientada específicament a rebentar el sistema d’immersió a Catalunya. Perquè tècnicament la podria haver retirada.

D’un punt de vista processal l’hauria poguda retirar perquè així ho preveu el primer punt de l’article 74 de la llei reguladora de la jurisdicció contenciosa administrativa: “El recurrent podrà desistir del recurs en qualsevol moment anterior a la sentència.” Però no. I mentre el PSOE negociava la llei Celaá, l’advocat de l’estat mantenia la denúncia contra la Generalitat. I la va mantenir fins al final.

Un blindatge que va quedar trencat

Tanmateix, el conseller d’Educació d’aleshores, Josep Bargalló, va dir que la sentència no tindria pas conseqüències per a la immersió, perquè una volta entrés en vigor la llei Celaá, la deixaria sense efecte. Però la cosa certa és que pocs mesos després, el mes de març d’enguany, el TSJC va dictar dues sentències en què obligava l’escola Bogatell i el col·legi Josefina Ibáñez, tots dos públics, a anul·lar els respectius projectes lingüístics perquè no contemplaven el castellà com a llengua vehicular i no havien acreditat que el 25% d’ensenyament curricular fos en aquesta llengua.

El TSJC ja desplegava els efectes de la sentència que havia dictat el desembre del 2020, que ja es remetia a una sentència anterior, del setembre del 2013, del Tribunal Suprem espanyol, en què es fixava aquest mínim del 25% d’hores lectives en castellà. Les conseqüències d’aquestes resolucions s’han fet visibles, a cop de sentència i amb comptagotes, responent a denúncies de particulars, com ara la més recent, d’aquest mes de novembre mateix, quan el TSJC va anul·lar el projecte lingüístic de l’escola Puig de les Cadiretes de Llagostera perquè no incloïa el castellà com a llengua vehicular. I ara, a més, la sentència del TSJC ja és ferma, arran de la providència del Tribunal Suprem. I les conseqüències que pot tenir d’ara endavant poden ser més grans.