11.06.2022 - 21:40
|
Actualització: 12.06.2022 - 09:28
La tarda del 24 de maig van anar desfilant a la sala de conferències de premsa del parlament els portaveus dels grups que havien tancat l’acord per una llei sobre el català a l’escola. Tots satisfets. Deien que havien preservat el consens històric sobre aquesta qüestió. I, per arribar-hi, van pactar que el castellà havia de tenir el tracte de llengua d’ús curricular i educatiu en l’ensenyament no universitari. Què volia dir, això? A tots els portaveus, aquella tarda els ho van demanar, i les respostes van ser desconcertants, perquè eren divergents segons qui les deia i perquè en alguns casos no s’acabava d’entendre què volien dir.
Alícia Romero, portaveu socialista, va respondre que aquella definició equivalia a donar al castellà un tractament de llengua vehicular: “Si diem ‘l’ensenyament i ús curricular’ d’aquestes llengües vol dir que les incorporem en els currículums; i si les incorporem en els currículums, vol dir que les podem utilitzar en més matèries, i això és evident que és una vehicularitat. És el que creiem que diu aquest text. I pensem que dóna més bon compliment a la sentència [del 25% del TSJC].”
Però és que poca estona abans tant els portaveus de Junts, Mònica Sales i Jordi Sànchez, com la d’ERC, Marta Vilalta, havien dit el contrari sobre un mateix text. Un pregunta per a Vilalta era en què es traduiria a la realitat dels centres que el castellà tingués aquesta consideració de llengua d’ús curricular.
—Vol dir que l’aprenentatge i ús del català i del castellà serà determinat pel projecte lingüístic de centre d’acord amb uns criteris.
—Però quin és el canvi respecte del castellà? —li insistia la periodista.
—Queda clar que el català és vehicular i que el castellà es regula com a llengua d’aprenentatge. Això és el que genera consens i garanteix la protecció del model d’escola catalana. […] Si hi ha alguna llengua que en sortirà reforçada, probablement serà el català.
A Sales i Sànchez, de Junts, la pregunta era la mateixa, i Sànchez responia: “En qualsevol cas, d’aquesta proposició de llei no es desprèn un augment de la llengua castellana en els currículums educatius. Això dependrà de cada centre, de cada projecte educatiu.”
Doncs bé, dues setmanes després, el Consell de Garanties Estatutàries deia en el seu dictamen sobre la proposició de llei: “La proposició de llei estableix un ús més ampli del castellà en el sistema educatiu respecte de les previsions contingudes a la llei d’educació de Catalunya i la llei de política lingüística, en la mesura que, com a novetat respecte d’aquestes dues lleis, recull explícitament el seu ‘ús curricular i educatiu’.”
És una observació en la línia de la interpretació que feia el PSC del sentit de la definició del castellà en el text acordat. I encara ho argumentava més: “En aquest context, el currículum es defineix com el conjunt d’objectius, competències, continguts, mètodes pedagògics i criteris d’avaluació de cadascun dels ensenyaments regulats. I, per tant, la previsió de l’ús curricular d’una llengua suposa reconèixer la possibilitat que s’estengui sobre tot aquest conjunt d’elements que integren el sistema educatiu.”
Per si no fos prou clar, el Consell de Garanties reblava: “A la llengua declarada d’ús curricular i educatiu, se li reconeix un ús que és obvi que va més enllà de la seva utilització només en la impartició d’aquesta llengua com a matèria, assignatura o àrea.” I això, a la pràctica, equival a fer allò que ja van pretendre de fer el mes de març quan els mateixos quatre partits, ERC, Junts, el PSC i els comuns, van pactar una modificació de la llei de política lingüística que feia una referència explícita al castellà per primera vegada com a llengua d’ús a l’escola.
El terrabastall que va originar aquell pacte fou tan fort que Junts se’n va despenjar, i els quatre partits van mirar de trobar una fórmula alternativa que va ser aquesta llei ad hoc aprovada aquesta setmana al parlament. I es van empescar aquesta referència al castellà com a llengua d’ús curricular i educatiu. Volien incorporar tant sí com no els socialistes dins el pacte, sempre invocant la necessitat del consens. Però el PSC ja fa temps que se’n va anar, d’aquest consens, quan va admetre la possibilitat que el castellà també sigui llengua vehicular i va trencar el principi del model d’immersió en català. Per mirar de preservar els socialistes en aquest tan esgrimit consens polític sobre la llengua a l’escola, si ells no tornaven a la posició de defensa de la immersió, calia que es moguessin els altres, és a dir, calia fer alguna concessió. I això tan sols podia significar que el castellà guanyés més pes. Si el castellà el guanya, el català el perd.
Vet ací el sentit d’aquesta nova llei: deixar per escrit, en un text legal propi, que el castellà pot tenir més pes, però fer-ho d’una manera que no sigui gaire explícita. Això permetia a Marta Vilalta, Mònica Sales i Jordi Sànchez de dir, aquell dia de maig, que el castellà no tindria més espai que el que té ara, que el català és la llengua vehicular i punt, que el fet que siguin els centres els qui hagin de definir el pes que ha de tenir cada llengua segons el seu context sociolingüístic era una manera deixar el català protegit dels percentatges que el poder judicial volia imposar. Però allò que no gosaven dir (tret de la portaveu socialista) i que bategava en el fons del text és que el castellà pot tenir més espai, sigui perquè s’utilitza com a llengua d’ús en més assignatures, o perquè entra sense impediment mitjançant uns altres materials didàctics. El cas és que és reconegut per llei.
I la llei, precisament pel fet de ser-ho, obre una porta que no s’havia obert mai fins ara en quaranta anys d’immersió: la de l’entrada del castellà com a llengua vehicular.
