Com igualar víctimes i botxins i perdre el relat, però que (gairebé) tot entri a l’amnistia

La llei d’amnistia que han acordat els partits polítics que faran president del govern espanyol Pedro Sánchez té el contingut polític més allunyat de la posició independentista de totes les propostes, precedents i opinions favorables de juristes de prestigi sobre l’amnistia que havíem vist fins ara. Perquè en aquesta proposició de llei hi ha un preàmbul que, tot i que és molt extens, mira sobretot de blindar la constitucionalitat del text, però bandeja el motiu real que l’hauria de fonamentar: els excessos, sistemàtics i premeditats, d’una part molt important de la justícia espanyola, i sobretot de l’alta magistratura, d’aplicar el dret penal de l’enemic a l’independentisme per fer-li passar comptes d’un procés d’arrel democràtica i basada en la mobilització social, que el 2017 va arribar al punt culminant amb l’1-O i la declaració d’independència.

Els negociadors de la llei han fet un esforç evident perquè passi el ribot del Constitucional espanyol, per poder incloure en l’amnistia el màxim nombre de casos possible i per deixar el mínim espai possible a la interpretació esbiaixada dels jutges que l’hauran d’aplicar. Però la inclusió dels policies de l’1-O, i els termes en què es fa (gairebé demanant-los perdó per haver-los-hi inclòs), i la manca d’autocrítica de l’estat, més enllà del fet d’aprovar la llei, fan que sigui difícil d’acceptar políticament per l’independentisme com a eina per a començar una nova etapa –i no com a punt final.

Allò que hauria pogut dir…

Hi havia expectació per a saber com justificaria la necessitat de l’amnistia aquesta proposició de llei. Perquè, tot i que el preàmbul no té valor jurídic, sí que en té de polític i, de fet, el TC el pot tenir en compte a l’hora de valorar si el text encaixa en la constitució espanyola. La proposició de llei d’amnistia que els partits independentistes van presentar al congrés espanyol el 2021 i que la mesa del congrés, presidida pel PSOE, va refusar feia esment a la renúncia al diàleg polític per part de l’estat, a empresonaments i penes desproporcionats, a la supressió de l’autogovern amb el 155 i, en definitiva, a la necessitat de “esmenar el mal fet fins ara i que permeti d’edificar una solució al conflicte mitjançant el diàleg polític i el respecte a la voluntat majoritària de la ciutadania”.

I, tot inspirant-se en aquella proposició, els experts de Sumar van fer una justificació de la llei d’amnistia tot dient que la resposta judicial espanyola contra l’independentisme després de l’octubre del 2017 havia estat excessiva, que amb l’aplicació del 155 –que implicava la dissolució de l’autonomia de Catalunya– ja n’hi hauria hagut prou, que s’havia anat massa lluny i que calia corregir-ho. Desenvolupant una mica més aquesta línia, el professor Joaquín Urías, ex-lletrat del Tribunal Constitucional, afirmava que l’amnistia era necessària perquè durant tots aquests anys els jutges espanyols havien aplicat la llei als independentistes d’una manera diferent que a la resta de ciutadans de l’estat espanyol, i que calia corregir aquesta injustícia. El PSOE es va afanyar a dir que el text dels experts de Sumar no era el seu (i menys encara una opinió com la d’Urías), i ara ha quedat prou demostrat.

…i allò que ha acabat dient

La justificació de la proposició de llei que arriba ara al congrés és que “aquests fets [els del procés, els que queden amnistiats] van comportar una tensió institucional que va donar lloc a la intervenció de la justícia i a una tensió social i política que va provocar la desafecció d’una part substancial de la societat catalana envers les institucions estatals, que encara no ha desaparegut”. La justícia “va intervenir”, diu el text. I els fets “van comportar tensió social”. I com que hi ha aquesta tensió, el preàmbul diu que “l’aprovació d’aquesta llei d’amnistia s’entén com un pas necessari” per a superar “les conseqüències” d’aquesta tensió, que es podrien agreujar a mesura que vagin avançant els processos judicials i hi hagi més condemnes. I és “en nom de l’interès general, consistent a garantir la convivència dins de l’estat de dret”, que es fonamenta aquesta llei.

És ben bé com l’ex-president del TC Pascual Sala va dir que passaria. Va ser fa poques setmanes, en un acte al Col·legi d’Advocats de Madrid, on fou esbroncat per haver defensat la constitucionalitat de l’amnistia. Sala deia que convindria que la llei apel·lés al punt segon del preàmbul de la constitució espanyola: garantir la convivència ciutadana. I el text acordat acaba recordant que, tot i que l’estat espanyol no és pas una democràcia militant, i que els objectius polítics poden ser plurals, “tots els camins han de transitar dins l’ordenament jurídic nacional i internacional”.

En el preàmbul, s’hi nota la mà dels socialistes en tot moment. En alguns punts del text, s’arriba gairebé a l’obsessió constitucionalista. Hi imposen el relat; que Junts pugui dir que la narrativa de l’acord polític de Brussel·les és seva, que l’han poguda imposar amb la referència a la lawfare i a l’arrel històrica del conflicte, que ells es queden el relat del text normatiu, de la llei.

I, de la mateixa manera que el PSOE fa seu el preàmbul, es nota més la mà de Junts en una gran part de l’articulat, on es mira de fer entrar tot de causes sense esmentar-les explícitament, cosa que invalidaria la llei (i ja veurem si no la invaliden igualment les giragonses jurídiques que s’han fet per a incloure-les-hi). La llei permet d’amnistiar la majoria de causes relacionades amb el procés, del primer de gener de 2012 al novembre d’enguany. Però s’hi nota la dificultat per a fer-hi entrar dues causes que el jutge Manuel García-Castellón, de l’Audiència espanyola, investiga per terrorisme: la del Tsunami Democràtic, en què el jutge va incloure Puigdemont, Marta Rovira i una desena més de persones; i la dels dotze activistes del CDR de l’operació Judes, que també ara, casualment, el mateix jutge acaba d’enviar a judici, amb data encara per determinar.

El cas del Tsunami sembla ben blindat, perquè la referència a la directiva europea sobre terrorisme i a aquelles conductes que permeten de definir una acusació de terrorisme no encaixen de cap manera amb els fets investigats; i perquè la llei també diu que restaran exclosos de l’amnistia els casos en què hi hagi hagut algun mort, però que cal que hi hagi hagut intencionalitat de causar la mort, una premeditació. Això desactivaria la maniobra de García-Castellón de poder-ne excloure els investigats del Tsunami imputant-los la mort circumstancial d’un passatger francès a l’aeroport de Barcelona per un atac de cor durant les protestes contra la sentència.

En canvi, hi ha més dubtes sobre l’operació Judes. El fet que l’amnistia resti exclosa dels casos tipificats com a terrorisme, sempre que hi hagi una sentència ferma i els fets de la causa encaixin amb alguna (i repetim, alguna) de les conductes de l’article 3 de la directiva europea sobre terrorisme, pot fer pensar que els activistes represaliats també podrien ser amnistiats. La causa és pendent de judici, encara, no té sentència ferma; però hom els atribueix la tinença d’explosius, i això entra dins de les conductes d’aquesta directiva europea. I perquè no siguin exclosos de l’amnistia, la llei diu que cal l’una cosa i l’altra, i no pas l’una cosa o l’altra. Vet aquí el dubte que això suscita en fonts jurídiques consultades per VilaWeb.

Ara, la llei intenta tapar tot d’escletxes interpretatives per on els jutges prevaricadors podrien mirar d’esquivar o entrebancar l’amnistia. També quant a l’aplicació, tot preveient que es faci en un màxim de dos mesos, i que automàticament, amb l’entrada en vigor, s’anul·lin mesures cautelars, empresonaments i ordres de detenció, tant dins l’estat espanyol com internacionals, amb un ull posat, és clar, en Carles Puigdemont i els altres exiliats, que podrien tornar l’any vinent. Tot això si no hi ha entrebancs sobrevinguts per part de la judicatura espanyola, que sempre cal tenir presents.

Com que la llei d’amnistia s’ha acabat redactant en termes de llei de punt final d’un conflicte, com que l’estat en surt net de responsabilitat, com que no s’han assenyalat responsabilitats en la vulneració flagrant de drets fonamentals, acreditada per organismes com el Grup Arbitrari de Detencions Arbitràries de l’ONU i el Comitè de Drets Humans de l’ONU, encara quedarà més oberta la possibilitat que sigui el Tribunal Europeu dels Drets Humans que condemni el Regne d’Espanya. Si més no pel que fa a la causa principal contra el procés, la dels dirigents polítics i socials del Primer d’Octubre. Com que no hi ha reparació, encara hi ha partit a Estrasburg.