Una llei d’amnistia ‘ben utilitzada’ pels tribunals?

La diputada catalana al congrés espanyol ha apel·lat que si la llei d’amnistia fos ben utilitzada pels tribunals seria plenament efectiva i abastaria a tots els casos.

Aquesta apel·lació m’ha fet reflexionar, ja que en un estat de dret és imprescindible que la llei s’apliqui de manera efectiva i literal, especialment en l’àmbit penal.

La seva intervenció reconeix que això no passa, amb l’actuació dels tribunals, no només ara, que tracta de terrorisme conductes que per qualsevol tribunal d’un estat de dret no ho són, sinó també en el judici al procés del TS, considerant sedició conductes que clarament no ho eren, o en els processos de les ordres de detenció europees, en les quals s’ha pogut constatar que els tribunals alemanys, belgues o italians no ho consideraven delictes.

Si volem interpretar els efectes que pot tenir una llei d’amnistia, hem de partir de quina és la realitat dels tribunals espanyols, i constatem que no ens trobem amb un estat de drets i que no hi ha divisió de poders.

Quan es tramitava la llei de memòria històrica del 2007, vaig anar amb en Joan Tardà a una reunió amb el senyor Camaño, ministre de Relacions amb les Corts. Intentàvem introduir esmenes a l’articulat que permetessin la revisió dels processos franquistes i demanàvem que la llei establís de manera clara i precisa una causa de revisió dels consells de guerra. El representant del govern va dir que el fet que la llei considerés il·legítims els consells de guerra es podria interpretar com una causa per a la revisió. El mateix va sostenir Carlos Jiménez Villarejo en una reunió amb les entitats memorialistes a la seu d’ICV, que insistia que es podria interpretar la declaració d’il·legitimitat com una causa que permetés la revisió dels processos.

Quina va ser aquella invocació que els juristes amics deien “d’una adequada interpretació”? Molt senzill; la sala militar el Tribunal Suprem va rebutjar les peticions de revisió que se li van plantejar, tant la de Joan Peiró com la de Salvador Puig Antich, entre altres.

Ens enganyem si pretenem oblidar que els tribunals espanyols estan compromesos no amb la justícia i amb la garantia de l’exercici dels drets, sinó amb la defensa dels principis bàsics de l’estat, entre els quals hi ha la indissoluble unitat.

I no ve d’ara aquesta justícia tirànica, sinó que forma part de l’essència d’aquest estat, tal com ho demostra l’informe que el catedràtic de dret penal Sánchez Tejerina va fer el 1938 sobre si era delicte ser maçó.

En l’informe, constatava que en la majoria dels països era una institució legal, i n’eren molts caps d’estat. Però si es plantejava el problema dins de l’estat, “ser maçó constitueix un grau de delinqüència perquè l’activitat merament maçònica va contra la substància de la nostra Pàtria. En resum: la maçoneria a Espanya és un delicte perquè va en contra dels fonaments mateixos de la seva existència”.

Continuava afirmant que era difícil de trobar-lo tipificat en el codi penal. Però davant l’afront que representava la maçonaria contra Espanya, “és inútil anar a la recerca de la tipicitat”. I ho considerava estúpid o pervers, atès que la maçoneria era un delicte “per si mateixa i per la seva actuació”.

I de resultes de l’informe van crear el Tribunal Especial de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

Aquí tenim una expressió del que pensa la justícia espanyola, que continua tenint els seus tribunals especials compromesos amb aquesta tasca patriòtica, com són: el Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional, el TSJC i molts més. La seva missió és anar contra l’independentisme i contra Catalunya i les seves institucions perquè les consideren un perill, i, com el catedràtic Sánchez Tejerina, un estat de delinqüència que sense manies s’ha de criminalitzar i perseguir. I si els fets no són tipificables es fa el que convingui per castigar-los, tal com propugnava Sánchez Tejerina. És el que avui en diem lawfare.

Per això el problema és que una amnistia que no és precedida d’un reconeixement de la legitimitat de l’independentisme i en què no es pren cap mesura per transformar la justícia tirànica actual en una justícia democràtica efectiva, no es pot comptar que sigui una amnistia “ben utilitzada”, ni tampoc que des de l’endemà no continuïn amb la croada contra els enemics de la Unitat.

De fet, no s’ha ni plantejat, i el PSOE no hi té gens d’interès, la democratització a fons de la justícia, ja que forma part d’aquest estat i hi comparteix els principis bàsics, i ha actuat amb els mateixos objectius, amb jutges compromesos a cor què vols amb la repressió, com ara Baltasar Garzón al País Basc i Catalunya, amb clavegueres de l’estat, aplicant ara l’espionatge massiu o abans amb els GAL.

Partim de la realitat i no ens enganyem.

Josep Cruanyes i Tor, advocat.