Llegiu dones!

Em passo l’any recomanant lectures i em continua xocant la bogeria que, quan s’acosta Nadal o Sant Jordi, li agafa a tothom per fer llistes de llibres, amb l’agreujant que per Nadal a més tot et força a fer balanç de l’any. Però com que aquests dies hi ha més gent a les llibreries, des d’aquest raconet recomanaré sis autores que he llegit aquest any i que tinc ganes de (tornar a) recomanar. Sis dones, catalanes i que escriuen en català (fa mal haver de posar aquest matís).

Marta Cunill

Les meravelles.
Bang Edicions, 2024.

Aquest còmic va sortir al gener. És un còmic per a lectors de nou anys endavant, i quan dic “en endavant”, vull dir en endavant del tot. És el sisè còmic que publica Marta Cunill i està nominat a la selecció oficial “Jeunesse” 2025 del festival d’Angulema. L’estil de Cunill és inconfusible. La història arrenca amb una doble pàgina on ja apareixen les dues entitats i colors antagonistes: la vegetació i el foc, els arbres i la urbanització, el verd i el vermell. Les meravelles és un al·legat ecologista gràficament perfecte, amb un llenguatge sovint més cinematogràfic que de còmic, però que jugant amb la pàgina, les mides i els colors aconsegueix crear un ambient i una trama que embolcallen el lector, tot i que si tenim una mirada massa adulta, o massa escèptica, potser arrufarem una mica el nas amb la resolució de la història, però això ja serien figues d’un altre paner. Les meravelles són una mena d’éssers màgics, com unes boletes de llum, que d’alguna manera representen la vida a la terra i alhora l’última esperança de mantenir en vida el planeta. El llibre és bonic pels quatre costats, de les guardes al llom, tot està pensat i cuidat, tant per l’autora com per l’editorial Bang, que fa temps que malda per acostar aquest gènere, el del còmic, als més petits. Llegir còmic no és l’opció fàcil, a Bang ho tenen clar, i Les meravelles de Marta Cunill és una lectura molt recomanable per allargar després la sobretaula d’algun dels àpats d’aquestes festes parlant del lloc on vivim, poca broma.

Mercè Climent

Més enllà dels murs.
Sembra Llibres, 2024.

Parlàvem del planeta fa un moment, oi? El llibre que us recomano ara és d’una editorial valenciana, Sembra Llibres, que enguany fa deu anys que penca de valent per acostar la bona literatura a totes les edats. A mi me n’interessa especialment el catàleg juvenil, perquè ells van ser els qui em van descobrir un dels autors de narrativa juvenil que avui dia més em fascinen: Jason Reynolds. Però us vull parlar d’una autora valenciana, Mercè Climent, que és una altra imprescindible de la literatura per a joves. Si vau llegir No hi havia a València…, el seu anterior títol juvenil, no podeu deixar passar ara Més enllà dels murs. És la història de l’Olau i la Fazilet, dos adolescents, noi i noia, que es coneixen gràcies a un intercanvi entre instituts, un de valencià i un d’alemany, però rere aquesta trama se n’amaga tota una altra, ben cosida i ben teixida, per parlar de Virtudes Cuevas, nascuda a Sueca i supervivent del camp de concentració de Ravensbrück. És una novel·la sobre murs metafòrics, els propis de l’adolescència i també els dels prejudicis (la noia és d’origen turc) i els de la desmemòria. Climent se serveix de Cuevas i la història encara recent de la Segona Guerra Mundial per posar-la de mirall amb el present d’Olau i Fazilet. I en cap moment l’autora perd de vista que escriu literatura, no un pamflet ni una futura lectura obligatòria de secundària. Climent s’ha de llegir sempre i Sembra Llibres és un segell de prestigi més que demostrat. 

Anna Font

Quanta gent es necessita?
Kalandraka, 2024.

Anava a dir que tinc la sensació que el 2024 ha sigut l’any d’Anna Font, però no seria just, primer perquè arribar fins on ha arribat no és fàcil i després perquè espero que el 2025 i els que vindran també siguin bons anys per a la seva creativitat. Aquest àlbum ha sortit a la tardor, a l’octubre, i és un llibre-joc. Font l’ha pensat i escrit i dibuixat per als més petits, però és fàcil imaginar-ne una lectura a quatre mans i una conversa que es desplega i que alenteix el pas de les pàgines perquè els dibuixos gairebé surten del paper. És un llibre ple de preguntes, preguntes sobre la gent. I Font n’escriu les possibles respostes en un raconet del dibuix, de cap per avall o potser de gairell, amb un asterisc, com si això fos un llibre d’endevinalles, que no ho és. És un àlbum de no-ficció, per rumiar. Digueu-me, si no, què contestaríeu si us demanessin quanta gent cal per néixer i quanta per créixer i quanta per començar a caminar. Font desplega els seus collages de colors i moviments vivíssims i ens mostra, per exemple, que per sentir-se sol només es necessita un munt de gent ocupada, i per deixar-s’hi de sentir, només una persona que es fixi en tu. Després de guanyar el prestigiós premi Compostel·la d’àlbum il·lustrat amb Núria Figueras i La visita, on Font dibuixava ni més ni menys que el silenci, ara gràcies a Kalandraka ens farà pensar sobre les relacions, els afectes i la convivència amb un llibre que és un joc i que ve carregat de sentit de l’humor, perquè es pot rumiar rient. 

Mercè Ibarz

No pensis, mira.
Davant de l’obra d’art.
Anagrama, 2024.

Al setembre va arribar aquesta petita gran obra a les llibreries. Ibarz és autora d’aquesta casa i no us amago que per a mi ha estat i és un referent, una mestra i una guia i des de fa uns anys també una amiga. Sentir-la parlar d’art és un goig i per fi ho posa a l’abast de tothom en format llibre. Mercè Ibarz és escriptora i també va ser professora d’art i cronista d’exposicions i a No pensis, mira, emparada per Wittgenstein i Weil, ens explica amb un to entre l’assaig i la conversa com es mira l’art. Ens explica, aclareixo, com ella es mira l’art, com ella creu que s’ha de mirar, o com ella recomana que es miri, però no pren en cap moment un to ni instructiu ni moralista. És un llibre petit que es fa gran durant la lectura. Un llibre que té dos protagonistes: l’obra i l’espectador, amb l’autor en un segon terme. Ibarz s’ha fet i es fa un tip d’anar a museus i exposicions i sap de què parla, però també sap a qui s’adreça, amb qui vol parlar, i per això posa al nostre abast la seva experiència personal i professional per fer-nos entrar als museus i les sales d’exposicions amb una mirada més oberta i receptiva, sense que deixi de ser la nostra, única, intransferible, davant d’una obra d’art que canvia segons qui se la mira. És un quadernet d’aquests petits d’Anagrama i no m’estranyarà veure’l treure el nas des d’una butxaca en alguna exposició. 

Cristina Masanés

Marxarons.
Viatge pels cims i les valls del llenguatge.
L’Avenç, 2024.

Ja us en vaig parlar però hi torno. Serà un dels llibres que recordaré del 2024 (és del febrer). Li vaig dedicar tot un article, però és un llibre ple de preguntes que cada cop que l’obres et fa parlar. “Quin jo camina fora de la casa del llenguatge?” Per festes, ens ajuntem tots i per a alguns és l’únic moment de tot l’any que veuen els més grans de la família. La distància del temps viscut ja separa les generacions però després ve la vellesa i les seves xacres i tot es torna irrecuperable. Aquell avi que ja no parla, que hi és i prou, qui és, qui sent ell que és. Marxarons és una filla que veu com el seu pare perd totes les paraules i mira d’entendre-ho per entendre’l. “Quan una tarda vaig arribar a casa seva, em va rebre amb una alegria nova: havia estat capaç d’articular una paraula, que deia de tirada i amb una gran claredat fonètica. Marxarons. Li sortia rodona. Marxarons. Una sola paraula per designar la idea d’acció. Cau un vas? Marxarons. Vull anar al bany? Marxarons. Tens gana? Marxarons. […] El feia content, aquell verb que aplegava tots els verbs.” Una filla que escriu i un pare que sintetitza tots els seus gestos en un mot inventat. “Quan l’alfabet deserta, perdem també la carta de navegació que ens guia per l’univers dels valors.”

Elisenda Solsona

Mammalia.
Elisenda Solsona.

Acabo amb una novel·la que espero que es faci un tip de recollir premis, reconeixements i sobretot lectors. Mammalia, la primera novel·la d’Elisenda Solsona, que fins ara només l’havíem llegit en forma de conte, ens parla de la fertilitat i del que podem ser capaços de fer nosaltres i la ciència per aconseguir engendrar criatures. I travessa tots els límits imaginables. I és literatura fantàstica i de terror i drama. Elisenda Solsona ha treballat per capes, com se sol dir, però aquí de debò que hi ha capes. És literatura que atrapa de veritat, aquí es pot dir que atrapa, perquè realment la Cora i aquella cova amb aquelles pintures ens agafen amb les urpes i no ens deixen anar, però alhora ens fan llegir pausadament, no és aquella lectura ràpida d’anar devorant trama, és llegir a poc a poc i anar veient com Solsona ha treballat fins a l’extenuació per escriure una novel·la que mentre et porta més enllà del que imagines també t’enfronta a qüestions transcendentals relacionades no amb la maternitat sinó amb la procreació, la fertilitat i els límits de la ciència i la recerca. És un dels llibres que més m’han agradat aquest any i no en dic res més perquè s’hi ha d’entrar disposat a anar descobrint-ho tot al ritme rumiat de Solsona. Males Herbes ja ens té massa ben acostumades: Aioua de Roser Cabré-Verdiell, Triomfador de Jordi Joan Miralles, Xacona de Jordi Massó, Guilleries de Ferran Garcia, Va ser estiu la nit sencera d’Elisabet Riera… Un segell editorial valent i amb les idees clares.