Llegir-te, Dubravka

“Quan una coneguda crítica va començar un text sobre la visita a la famosa escriptora dient que aquell dia plovia, en mi va ressonar aquell to après a les redaccions per pujar nota”, però és que aquell dia plovia, Dubravka, i anàvem tots tapats pel carrer, caminant apressats, i pel carrer Diputació un senyor amb paraigua i caputxa posada em va saludar dient-me pel nom i jo no el vaig reconèixer fins que no es va descobrir el cap i llavors em va dir “crec que anem al mateix lloc” i jo li vaig dir que anava a celebrar-te i ell va sentir el teu nom per primer cop. Li vaig dir que eres una escriptora de l’antiga Iugoslàvia que amb la guerra dels Balcans havies “perdut la pàtria” i em va semblar que se li desinflava tot l’interès per tu. Vaig insistir, per recuperar l’ham, i li vaig dir que no escrivies només sobre la guerra i l’exili, també sobre literatura, sobre la memòria, sobre els objectes, que viatjaves molt i que després ho analitzaves tot amb una prosa fonda i magistral, i li vaig parlar d’una guineu. Quan vaig dir guineu ja passàvem per davant de la llibreria on jo havia d’entrar, i ell va continuar caminant cap a una altra llibreria tot sol, no anàvem al mateix lloc, jo et celebrava, ell ni tan sols et descobria. I em va saber greu no haver aconseguit interessar-lo per tu. Vaig entrar així a la llibreria. 

Ara fa dos anys que et vas morir lluny de casa teva, a Amsterdam. I en pocs mesos han sortit dos llibres teus en català, tots dos traduïts per Pau Sanchis Ferrer i publicats per Angle: El Museu de la Rendició Incondicional i La guineu, i és això el que vam celebrar aquell dia, 19 de març, a la Llibreria Finestres de Barcelona, amb la professora i crítica Iris Llop i els escriptors Mònica Batet i Jordi Puntí. Vam parlar de la teva mirada irònica però també de la teva pena fonda, de la teva llibertat creativa i vam pensar en Vivian Gornick, de la teva mirada analítica i vam pensar en Cynthia Ozick, de la teva escriptura moderna que ens fa obrir parèntesis cada cop que diem que un llibre teu és un assaig o una novel·la, de la hibridesa precursora dels teus llibres, de la teva “iugonostàlgia”, del teu nomadisme fins que arribes a Amsterdam, dels teus viatges i el teu moviment constant tan creatiu, de la teva mirada crítica al sistema literari, de com de sola estaves perquè escrivies des de més d’un exili, del teu interès pels exilis dels altres. Hi va haver preguntes, Dubravka, i no ens les vas poder respondre, però com que quan et llegim ens fas participar de la lectura, vam llegir-te i rellegir-te en capella i vam imaginar-te les respostes. Respostes que varien, que canvien, que creixen, com tot el que escrius, que sembla que torna sobre el mateix però hi torna diferent. Què escrius, per a qui escrius, sobre què escrius, per què escrius en serbocroat si et llegeixen més traduïda, si és un acte de resistència.  No dic que et vam invocar perquè no cal, tenim els teus llibres, els teus llibres que cadascun d’ells són molts llibres, que són com un adob per als que escrivim, que fan venir ganes d’escriure.

A Berlín, parlant amb el Richard, trobo que ens dónes la clau del teu escriure, dins d’El Museu…: “Escric sobre una segona cosa, perquè vull escriure sobre la primera, tal com recordo coses que no han succeït per no haver de recordar el que realment ha succeït.” Ens dónes la clau, dic? No ens cal cap clau, tu penses en nosaltres tota l’estona, i dir que ets una escriptora que agrada a escriptors no és dir que ets una escriptora difícil de llegir, hi ha lectura per a tothom en els teus llibres, per a tothom que vulgui llegir molts llibres dins d’un llibre, i que vulgui triar, destriar, llegir i rellegir i escollir què li interessa en cada moment. Perquè a allò que escrius tu sempre s’hi torna perquè la primera que hi torna ets tu, que tens uns temes que vénen i revénen i els repeteixes sense repetir-los, i fins i tot quan els repeteixes textualment no els repeteixes. Fas això de la segona cosa que tapa la primera, i després ja ve el lector a llegir, que llegir és això. Tu dius que cases coses que no casen, i fent-les casar ens fas llegir com tu vols que llegim, perquè tu tens la memòria i volies l’oblit: “Aquell oblit des del qual algun dia, esmerçant totes les meves forces per recordar, començaria a inventar la realitat. Perquè la creació de la realitat és la veritable feina de la literatura.” 

Es podria dir que reprodueixes escrivint “l’essència del caràcter capritxós de la memòria”, ens parles de la zona grisa de l’oblit, de com la memòria és, segons Brodsky, la cua que vam perdre, de tota la memòria que cap en una maleta, i és inevitable pensar en la maleta de Dovlàtov però també en la de tants altres exilis, a mi m’han vingut al cap els que recull El dia revolt de Julià Guillamon, i els més recents de Katerina Gordéieva o Ielena Kostiutxenko. Els teus llibres són plens no de guerra sinó de la segona cosa que tapa la guerra i que són la memòria i els records, és clar, però també les fotos, les fotos que divideixen els refugiats en dues categories: “els que tenen fotografies i els que no en tenen”, perquè què recordaríem sense fotos?, seria escriure a les fosques, què s’escriu a les fosques. 

El Museu de la Rendició Incondicional és monumental, són set parts com set novel·les, o llibres, o el que sigui que escrius tu, que no té nom perquè si en tingués seria el teu: Dubravka Ugrešić. I hi ha hagut vuit pàgines, de les gairebé quatre-centes que té el llibre, que m’han fet recuperar un record que sempre tinc soterrat: “Jo no estimava l’àvia. Ho feia de la manera en què no estimen (o estimen) els nens: sense motiu. Tampoc vaig aconseguir estimar-la més endavant. Era com si hagués quedat gravat a la memòria aquest no-amor infantil i que el repetís després amb obstinació, també infantil.” Ho teclejo i em torno a regirar: “L’àvia va morir jove. ‘Li va esclatar el cor’, deia la mare. Altres persones morien d’un infart, però quan es tractava de la mort de l’àvia, la mare sempre repetia aquesta frase antiquada, sense adonar-se que la guardava exclusivament per a l’àvia.” La meva àvia es va “apagar” perquè els ronyons li van “fallar”, i sempre que ho deien els grans de casa jo veia dues prunes seques que deixaven d’emetre llum. És una vida i una mort que encara no m’he sabut acabar d’explicar prou per encabir-la en lletres i que deixi de pesar en la boira del pensament. Ho he intentat i el que n’ha sortit a vegades fins i tot ha estat publicat, però no ho he acabat. Per això hi he tornat i sé que hi tornaré, perquè “la literatura ens ajuda a mantenir el pas lleuger”. 

Ara rellegeixo La guineu, fa sol i acabo aquestes ratlles convençuda que no t’he dit gairebé res perquè tu ho has escrit tot i jo l’únic que he fet ha sigut llegir-te, Dubravka.