Llegir seriosament sobre tot i sobretot

Era ahir (dimarts) que em passava per davant una frase de Joan Fuster, convertida en tuit, que no us descobrirà res de nou però que a mi em va servir per acabar d’empènyer-me a escriure això d’avui (ho escric dimecres): “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir.” Quan van sortir els Contes urbans de Mercè Ibarz vaig tenir clar que els rellegiria a l’estiu, sense presses, tants anys després d’haver-la llegit per primer cop a Febre de carrer, poc després que sortís, per entrevistar-la per a l’aleshores revista cultural Paper de vidre. Així la vaig conèixer, llegint-li el segon recull de contes urbans, i llavors, per poder fer-li una entrevista amb cara i ulls, vaig córrer a llegir A la ciutat en obres, La palmera de blat i La terra retirada, en aquest ordre.

O sigui que he de dir, que no sé si ho he dit mai, que el primer que vaig llegir d’Ibarz van ser contes. I des de llavors ja ho he anat llegint tot. Des d’aquell dia de 2006 que ens vam conèixer, no he deixat de llegir-la, i fins i tot he tingut la sort de fer-ho durant el seu procés d’escriptura, perquè el que va començar amb una entrevista (la primera que feia!) ha acabat en una amistat; per això dubtava si escriure aquesta peça sobre tots els seus contes reunits i publicats encertadament per Isabel Obiols (que també és la meva editora, una altra llavor de dubte!) a Anagrama. Però és que no me’n puc estar, després de rellegir-la, de llegir-la de la manera més seriosa, aquest agost.

Per què tornem als llocs que ens han agradat? Perquè volem sentir de nou aquell plaer de visitar-los, perquè els volem mostrar a persones que ens importen, perquè ens hi volem fixar més en una segona, tercera, quarta visita. Per això rellegim: hi ha el gust de tornar a un lloc conegut, i hi ha el repte de veure-hi coses noves, detalls que no vam veure el primer cop, o que els vam veure però ara ens els mirem d’una altra manera, perquè hem visitat altres llocs durant aquest temps i ens ha canviat la mirada.

A mi m’ha canviat la mirada respecte d’Ibarz, és clar. Són disset anys de llegir-la i conèixer-la, i tenia molta curiositat per aquesta relectura dels seus contes, per aquesta tornada a la meva primera Ibarz. No puc explicar-la, aquesta (re)lectura, perquè se m’hi barregen coses personals tant meves com seves, i no n’ha de fer res ningú, de tot això, i no puc explicar-la ni tan sols a ella, a l’autora, que no sap que ara escric això, que ni tan sols sap que l’he rellegida aquest agost, perquè m’hauria d’aturar en cada frase, en cada paràgraf i anar-ne desgranant tot de detalls que hi trobo, tot el que és i ha sigut Ibarz abans i després d’aquests dos reculls com a escriptora, i també com a periodista, i no acabaria; però sí que vinc aquí per dir, per exemple, que aquests contes, publicats el 2002 (La ciutat en obres) i el 2005 (Febre de carrer), contenen una Barcelona que comencem a enyorar (verb que sé que farà nosa a l’autora!), tot i ser ja, en les pàgines d’Ibarz, una ciutat postolímpica ferida i ben conscient d’estar-se si no desintegrant sí transformant en una cosa cada cop més complicada d’habitar.

La mirada d’Ibarz sobre la ciutat és la d’algú que no hi ha viscut de sempre però que fa prou anys que la trepitja i l’observa amb atenció plena tant en els edificis com en la gent que hi fa vida. Es podria dir allò tan suat que se sol dir quan algú escriu sobre una ciutat, que el que Ibarz escriu sobre Barcelona seria traslladable a qualsevol altra ciutat si més no europea, però no, seria cert a mitges i seria, sobretot, desmerèixer aquesta observació minuciosa, exigent i gens nostàlgica d’una realitat concretíssima, que es podria dibuixar i localitzar perfectament al mapa.

A més, la mirada d’Ibarz conserva del tot orígens i identitat, ha conegut la ciutat de gran, no hi ha viscut des de petita, i sempre se l’ha mirada amb deteniment, per conèixer-la, per viure-hi, per escriure-la. Cap al final del darrer conte del recull, “Pere el Roig”, ja ens ho pregunta, i ho fa des del 2005, alerta: “¿Ho recorden, vostès? ¿Recorden com era la ciutat ara fa trenta anys? Ara, als carrers de nit hi ha tanta llum que ben bé es pot dir que no sabem què és l’ombra. No som ni estem mai dins de nosaltres. Ni podem amagar-nos dels altres. Ni perdre la por. No sé quin preu té aquesta il·luminació constant. Aleshores, el món era fosc, obscur, una nit sense llum. Un estímul contra la por, potser”. Aquests trenta anys ara en són uns quants més, però els Contes urbans d’Ibarz, si hem quedat que traslladar-los de ciutat és desmerèixer-los, sí que els podem traslladar en el temps, que això és rellegir-los, o llegir-los per primer cop ara, el 2022, en una ciutat que s’esborra, avui literalment sota el pes d’una pluja que refresca poc i angoixa força, al revés que fa uns anys, quan a finals d’agost queia un ram i la temperatura baixava de cop i et posaves una màniga llarga sobre la roba d’estiu, la primera que trobaves, i aquella sensació de la roba sobre el braç nu, després de tants dies de sol i calor, t’anunciava el setembre.

Ibarz, ja ho he insinuat abans, no és gens nostàlgica, s’ha fet un tip de dir-ho perquè hi ha qui confon escriure sobre el passat amb enyorar-lo, i ella no va gens per aquí, no hi ha anat mai. Els seus Contes urbans pot ser que narrin una ciutat que el 2022 ja no és així, però precisament per això cal llegir-la, rellegir-la, per entendre-la, per entendre la Barcelona que trepitgem ara, més esquerdada, més trencada, però encara la d’Ibarz, que ha seguit narrant-la en tots els seus llibres posteriors, també quan escriu sobre Rodoreda.

“Vaig mirar des del balcó el tros de ciutat que em toca. Ahir el dia havia estat ennuvolat, una d’aquelles jornades de primavera de xafogor inexpugnable que fan de la ciutat una fortalesa d’humitat; no tant com a l’agost, quan tot Barcelona esdevé un gran úter prenyat, sinó com un dia boirós de la primeria de juny. Avui, en canvi, el sol lluïa i el vent bufava. El temps semblava somiar una estació diferent cada dia.” És del primer conte del recull, “En un mar vegetal”, de La ciutat en obres (2002). Avui, 31 d’agost de 2002, a quarts de nou del matí, que plou a bots i barrals i tot i això fa calor, que la ciutat és realment aquest “gran úter prenyat” que deia Ibarz, que ha tornat a costar dormir, rellegeixo a l’inici del segon conte, “Fragilitat de les parets” (un dels meus preferits): “Si els edificis de la ciutat poguessin parlar no podríem dormir. Dormim perquè les cases tenen pietat de nosaltres”, i penso que la ciutat, tots els seus edificis, s’han cansat de tenir pietat i han deixat de protegir-nos el son, i ho penso a través de la mirada d’Ibarz.

Tot això que he escrit és tan sols una unça de tot el que he rellegit i retrobat, o trobat per primer cop, als seus Contes urbans, i aviam ara com ho acabo, perquè per damunt de tot voldria que, després de llegir-me, tots tinguéssiu ganes d’anar als seus contes, d’anar-hi i de tornar-hi, perquè no és només que es puguin llegir i rellegir sense deixar de trobar-hi coses, que és això el que passa amb la bona literatura, que no s’exhaureix, sinó que a més fan venir ganes d’escriure, als que escrivim.

Llegint Contes urbans he recuperat les ganes d’escriure contes i se m’ha desencallat una història que fa temps que vull escriure i no ho feia perquè no sabia com. Una història que la Mercè (ara parlo de l’amiga), que la coneix, perquè “sempre necessitem unes quantes persones a qui poder dir les coses, les bones i les dolentes” (ho escriu ella al primer conte), m’ha dit més d’un cop que l’he d’escriure, i jo he sabut des de sempre que li faria cas, algun dia, no sabia quan, i després de rellegir els seus contes, de llegir-los seriosament, sé que hi estic molt més a prop.

Així que ja tinc una altra cosa més per agrair-li, a aquest volum que em faria escriure encara més, però callo perquè heu de córrer a llegir-lo, i perquè n’imagino l’autora ja una mica inquieta, dient-me que potser ja he parlat massa, que “no cal donar tanta importància a les coses, carai, així s’ha fet la ciutat des de temps remots”, com escriu ella mateixa al conte “El carrer”, i jo li respondria, citant un altre bocí del darrer conte, “Pere el Roig” (el primer que us he esmentat abans, el que tanca el recull, una peça que lliga perfectament també amb la Ibarz periodista, indestriable de la narradora): “Les coses quan es conten s’exageren perquè en l’exageració hi ha les engrunes de veritat que podem arreplegar dins nostre.” Però no exagero gens quan dic que ha sigut tot un encert tornar a publicar els contes d’Ibarz, vigents i interrogants com el primer dia, que jo m’he centrat en la ciutat perquè necessitava agafar-me a alguna concreció per no perdre’m, però a Contes urbans teniu 195 pàgines per llegir seriosament, com deia Fuster, sobre tot i sobretot.