Llegir, objecte i misteri

No tenia cap ganes de tornar a Lispector, jo, ara. Però va arribar un sobre a casa amb un llibre de la mida perfecta per dur-lo a la bossa i aquell dia tenia al davant una bona estona d’autocars entre comarques. L’objecte. El vaig passejar pel Maresme aquell dia, fins i tot el vaig llegir pel carrer, esquivant gent que caminava escrivint al mòbil i em miraven com si no hi fos tota. D’entrada no estava enganxada a la lectura, era l’objecte, era poder-lo obrir sense esventrar-lo, tenir-lo doblegat en una sola mà, i després tancar-lo i que el llibre continués íntegre. Em fixo en aquesta mena de coses, me’n meravello quan passen. No era la Lispector, era l’objecte. La Lispector va ser després, tot i les poques ganes de tornar-hi.

Per què no tenia ganes de tornar-hi? Per res que tingui a veure amb ella. Hi ha un temps per a cada llibre i jo tenia clar que no era temps de Lispector, ara. Però el sobre amb aquell llibre d’aquella mida em va dur la contrària, i confesso que el vaig endinyar a la bossa convençuda que el començaria i el deixaria estar ja en el primer viatge d’autocar, el d’anada. I gairebé fou així. Perquè el text introductori me’n va voler expulsar amb tot d’afirmacions que sublimaven l’escriure com una tasca tan dolorosament epifànica que gairebé m’ho llegia en clau paròdica. “Escric com si hagués de salvar la vida d’algú”: ho llegia i se m’escapava el riure. Potser en un altre moment faria cops afirmatius amb el cap llegint-la, però al juliol, autocar, sandàlies, sol, no ho sé, Lispector, no sabia de què em parlaves. “Tinc por d’escriure. És massa perillós”, deia poc després, i jo ja rebufava: avisa quan acabis la comèdia, Clarice, li volia dir. “Vull que cada frase d’aquest llibre sigui un clímax.” “El resultat fatal de viure és l’acte d’escriure.” Sempre em sento tan lluny d’aquests posats. “Sé que aquest llibre no és fàcil, ho és només per a aquells que creuen en el misteri”, i se m’aixecava una cella. “Quan acabeu aquest llibre entoneu per mi un al·leluia”, i aquí se m’escapà una riallada sota la mascareta i la senyora del seient de l’altre costat va intentar mirar què llegia: no, senyora, no, aquest llibre no fa riure, sóc jo que ara no el volia llegir i me l’he endut perquè miri quina mida que té, que poc que pesa, que bé que s’obre i es tanca… Però, Lispector, malgrat tot això t’he llegit.

Estic parlant de l’obra pòstuma de Clarice Lispector, Un alè de vida, traduïda per Josep Domènech Ponsatí i publicada aquesta setmana per Club Editor. El llibre m’arriba amb una nota editorial que ja avisa que “no cal burxar en el sentit amagat del diàleg entre Ângela i el seu autor. Les frases de Lispector són lapidàries com tatuatges”. Deu ser això, que ara no necessito sentències lapidàries ni passar per un text sense mirar d’entendre-hi tot el que hi diu. Però tot i això, entro al llibre, després d’aquesta introducció de l’autora que ha fet de tot menys preparar-me per al que ve a continuació. I abans de fer-ho fins i tot tinc la gosadia d’escriure a un amic i fer conya amb la cosa de l’escriure, el patir i el misteri. Però l’objecte m’estira, deso el mòbil i hi vaig. I de seguida el diàleg del personatge de l’Ângela i el seu autor, qui l’ha creada, se m’emporta i a poc a poc em convenç que m’he de deixar anar, que relaxi les celles, que aculli les frases com el que són, que no busqui, que trobi, que hi passi i me n’endugui el que hi vegi, sense regirar res, només collint el que sobresurti del blanc del paper en aquell moment, com qui va a caçar bolets sense ajupir-se. I contra tot pronòstic ho faig i ho continuo fent fins al final del llibre, que l’acabaré a casa, de nit. I hi hauré trobat, que no buscat, tot de coses que m’hauran dut on Lispector volia, però perquè jo m’hi deixava portar. Autora i lectora dialogant, mig lluitant, com l’Ângela i el seu autor.

És que no sé com parlar-vos d’aquest llibre si no és explicant-vos com me l’he llegit jo i què hi he trobat, i alhora estic convençuda que vosaltres us el llegireu d’una altra manera i hi trobareu altres coses, i la gràcia serà aquesta. “Lispector enlluerna com només ho fan les grans ments d’una generació. Potser no l’hem entès del tot, encara”, diu la nota de l’editorial. “M’agrada moltíssim el que no entenc: quan llegeixo una cosa que no entenc sento un vertigen dolç i abismal”, diu l’Ângela bastant a l’inici del llibre. Sóc conscient que presentar així un llibre pot fer que molts en fugin corrents, però és que un llibre així és per als que no fugen, per als que, per la raó que sigui (mireu la meva, ha!, l’objecte), decideixin llegir-lo, o si més no intentar-ho.

“Vull oblidar que hi ha lectors. I també lectors exigents que esperen de mi ves a saber què. ¿Agafaré, doncs, la meva llibertat amb les mans i escriuré tant-se-me’n-dona-el-què? Malament rai, però així soc jo.” Això ho diu l’autor, o hauria de dir l’Autor, perquè és un personatge de Lispector, que aquesta novel·la és com un joc de nines russes, si ho voleu. Tenim l’autora, Lispector, que crea un autor, l’Autor, que crea un personatge, l’Ângela, que a poc a poc es rebel·la contra l’Autor, i després hi ets tu, el lector. “La sensació d’escriure és curiosa. Quan escric no penso ni en el lector ni en mi: en aquell precís moment soc (només per a mi), soc les paraules pròpiament dites.” No pensa en tu, lector, la Lispector, o aquí només parla l’Autor? Parla l’Autor o parla l’Autor dominat per l’Ângela, enfrontat a ella? A qui parla? Al lector, a l’autora Lispector, al seu personatge? Per a qui ho diu? No en busquis la resposta, queda’t amb les preguntes, amb el deix que dibuixen en la teva lectura, i continua llegint o abandona el llibre.

Se m’acut que llegir aquesta novel·la dialogada és com intentar escoltar música amb molt d’enrenou de fons. Pots triar de fer l’esforç d’escoltar la música destriant-la de l’enrenou, afinant l’oïda i maleint els sorolls que t’allunyen de la melodia, o pots acceptar que aquell enrenou forma part de l’experiència d’escoltar aquella música, i pensar que un altre dia podràs escoltar-la sense tant d’enrenou, potser. Jo he acceptat l’enrenou, no em venia de gust fer més esforç que el de llegir i anar passant pàgines, i quan caçava una idea o una frase que em seduïa, m’hi aturava, i si no, anava caminant i llegint sense patir pel que em perdia. Pot ser un llibre per tornar-hi, un objecte per tornar-hi. En la primera lectura ja et queda un dibuix ple de traços per perdre-t’hi, i la sensació d’haver-hi deixat suc per a més endavant. Això no passa amb qualsevol, per això de vegades busquem lectures on la música soni clara, perquè genis com el de Lispector, en especial en aquesta última novel·la, demanen un esforç; i se n’ha de dir esforç, encara que la paraula pugui fer al·lèrgia, i si llegeixes “esforç” i l’instint lector et diu de fugir, fuig, no passa res. Lispector hi serà sempre.

I ara penso en el que deia al principi: per què no tenia ganes de Lispector ara? Perquè, Clarice, jo volia llegir sense enrenou de fons, volia una música clara i anar rebent la melodia sense haver de fer res més que passar la vista per les lletres i aturar-me de tant en tant, i quan obro un llibre teu em torno una lectora ambiciosa que no se’n vol perdre res, i això esgota. He vingut a un llibre teu amb poques ganes, cansada, convençuda que el deixaria perquè no era el moment, i aquest desànim lector m’ha servit per llegir-te d’una altra manera. I no sé quina gràcia et faria a tu llegir això, si t’importaria gaire, però jo ara trobo que ser capaç d’escriure així és a l’abast de ben pocs, i que aquell sobre, aquell llibre, aquell objecte, arribats en el moment adequat, també formen part del misteri de llegir.