Llegir és cosa de vells

Entre ressaques electorals i xous virals, a Catalunya ha estat notícia la davallada alarmant del nivell de comprensió lectora de la canalla de primària. En mitjans i xarxes, pares i experts han situat l’epicentre del desastre en la combinació d’experiments educatius, pantalles i mestres illegits de fàbrica. I, al mig del debat, com per art d’un algorisme, irrompia aquesta nova arribada de nord enllà: “Suècia atura el pla de digitalització de les seves escoles pel risc de crear una generació de ‘analfabets funcionals’”. I aquí em voldria aturar.

La indústria de la digitalització, dit de pressa i per avançar feina, és una competència directa del llegir. Llegir en el sentit clàssic del terme —que al cap i a la fi és de què tracta la comprensió lectora—: una manera tradicional d’assimilar informació que avui ho té tot en contra. Perquè la revolució digital ha instaurat un sistema de comunicació espasmòdic i superficial, basat en sintagmes curts, utilitaris, instrumentals, que ens deshabituen de submergir-nos en les profunditats de textos mínimament complexos, o que requereixen un mínim de temps –paràgrafs llargs com aquest que, entre notificacions i anuncis emergents, el nostre cervell acaba llegint en diagonal, unint les paraules clau per a treure’n el dibuix general.

El problema acusat a primària fa anys que reverbera a les aules universitàries: si els estudiants de fa dues o tres dècades s’empassaven la bibliografia del curs entre temps morts, trajectes ferroviaris i autocars, avui tenim tot de mans aixecades en aules presencials i virtuals per demanar *exactament* quin capítol *concret* és d’interès per a aprovar, i encara massa, quins són els fragments *específics* dels totxos en qüestió als quals hom hauria de dedicar la seua preuada atenció.

I dir “preuada”, per referir-se a l’atenció, no és simple retòrica. La tecnologia digital, que té el poder de reunir el deure i el lleure en un sol aparell personal, té tota una indústria darrere dedicada a la captació del nostre temps conscient i que no mira prim: per a cada edat hi ha una distracció feta a mida que es tradueix a diners, sigui per mitjà de la publicitat o de la venda de dades del nostre comportament. És la matèria primera de l’anomenada “economia de l’atenció”, que per la banda de l’usuari també es podria dir “economia de la distracció”. I, amb aquesta mosca al vidre que no se’n va mai, mantenir la concentració de llegir és una heroïcitat.

No cal anar als nadius: els migrants digitals, quantes vegades no ens interrompem la lectura per mirar el mòbil de manera automàtica, sense ni pensar?; quantes vegades no hem fet una consulta en línia relacionada i, ja que hi som, hem caigut a la xarxa de les xarxes?; quants de naltros no hem saltat en diagonal al paràgraf següent, buscant l’emoció sense la transició, o ens hem “recompensat” a final de capítol amb una distensió digital? I quants no ens hem trobat passant els ulls per una mateixa pàgina una vegada i una altra sense que ens n’entri re, amb el cervell dispers per l’emoció d’estar –per fi!– davant del llibre desitjat?

Ho llegia l’altre dia d’un ex-treballador de Google: “Les distraccions funcionals no només desvien l’atenció de la informació perceptiva; també ens aparten de la informació reflexiva.” I ja som al cap del carrer. La bona i la mala notícia és que aquesta dispersió no és culpa nostra del tot: la nostra voluntat de llegir –la nostra voluntat en general– se les ha de veure amb la tota una indústria digital dedicada a doblegar-la; una hiperpresència d’estímuls que competeixen entre ells per arrencar-nos de l’esforç lector –de qualsevol esforç– i fer-nos davallar per un tobogan de gratificacions infinites i immediates. No ets tu, ni sóc jo: el poder de captació d’una lectura és pur atzar al costat de tota una enginyeria dirigida a obtenir-nos l’atenció, o, si tu vols, la distracció.

Ho expliquen els qui hi treballen o hi han treballat: les companyies tecnològiques globals, que en última instància són empreses publicitàries, inverteixen milers de milions a perfeccionar tècniques psicològiques aplicades a un sol objectiu: que passem més temps amb els seus productes que amb els de la competència. I no, no és cap conspiració: simplement és el capitalisme d’una nova era que encara no té nom, però que ha trobat en la monetització de les febleses humanes un filó. En aquest sentit, els experts adverteixen d’un efecte secundari que, pel que fa a la lectura, és principal: les distraccions constants a què estem sotmesos durant gran part del dia ens creen l’automatisme de distreure’ns fins i tot quan tenim les pantalles fora de l’abast.

Els qui hem viscut en analògic conservem el record remot de què era llegir un llibre d’una tirada: la immersió a pulmó una pàgina darrere l’altra, el fer-se fosc damunt les lletres i no veure el moment d’anar a buscar cap interruptor. Ara, mentre no sabem com encomanar l’experiència a xiquets que ja són d’un altre món, surt gent com els suecs que ha lligat caps: tindre els adults de demà “aïllats” d’aquest sistema depredador un terç del seu dia és una oportunitat, si es tracta de d’infondre hàbits que els facin lliures de les servituds digitals que els esperen a l’altre costat. Ara: tot esforç servirà de ben poc, si els adults del present no ens fem mirar aquest sistema de distracció en massa que ens fa anar pel pedregar.