Llegim!

El setembre del 1931, el poeta Federico García Lorca va inaugurar la biblioteca del seu poble natal, Fuente Vaqueros, potser la primera de la província de Granada, amb un discurs que el febrer del 2020 l’editorial Kalandraka va publicar en castellà, gallec, català i basc, i jo n’imprimiria tants com vacunes i n’enviaria un a cada casa –la traducció al català és del poeta Miquel Desclot, que fa menys d’un mes també ens va regalar un senyor discurs des de l’escenari del TNC, en rebre el premi Carles Riba de poesia, que va bé que recupereu si se us va escapar. 

He rellegit el discurs de Lorca, noranta anys més tard!, després de veure com aquesta setmana l’arbitrarietat de les mesures restrictives tornava a fer diana en les llibreries i bona part del gremi tornava a endur-se les mans al cap mentre altres els retreien que en temps de pandèmia les prioritats eren unes altres i que tancar les llibreries era un problema del “primer món”. Això de parlar del primer món per invalidar queixes és molt propi d’aquests dies de tecla impulsiva i nervis a flor de pell, i et pot deixar ben mut depèn de quan i com t’ho engaltin, perquè sí, és clar, primer va la salut, tenir menjar a taula i un sostre damunt del cap, i costa mantenir el discurs de defensar la cultura com a bé essencial quan et parlen de panxes buides, cossos malalts, gent que viu al carrer i morts que s’acumulen en xifres. Per això va bé llegir, tornar a llegir, Lorca celebrant la cultura, celebrant el paper dels llibres al llarg de la història. Desclot us l’acosta, jo només li cedeixo un espai d’aquest racó per començar el 2021 rumiant fort:

“No tan sols de pa viu l’home. Jo, si tingués gana i em trobés desvalgut al carrer no demanaria un pa, sinó que en demanaria mig i un llibre. I jo ataco des d’aquí violentament aquells que només parlen de reivindicacions econòmiques sense anomenar mai les reivindicacions culturals, que és allò que els pobles demanen a crits. Està bé que tothom mengi, però que tothom sàpiga. Que gaudeixin de tots els fruits de l’esperit humà perquè el contrari és convertir-los en esclaus d’una terrible organització social.”

“Només a través seu [de la cultura] es poden resoldre els problemes en què avui [l’any 1931!] es debat el poble carregat de fe, però mancat de llum.”

No us el reproduiré tot. Us convido a buscar-lo i a llegir com Lorca explica que totes les revolucions i totes les evolucions vénen dels llibres, del coneixement, i proposa que els qui tinguin diners comprin i acostin els llibres als qui no en tenen, a qui demana que aprofitin totes les oportunitats que tinguin de llegir. El poeta repassa la història de la humanitat, de la cultura, i se centra en l’aparició de la impremta com el gran moment del món: “És l’alba gloriosa de les cultures modernes amb les quals vivim”, en la Revolució Francesa com a “primera obra social dels llibres”. 

Llegir el discurs de Lorca noranta anys més tard serveix per fer entendre als qui s’omplen la boca dient “primer món” que no és el mateix donar cada dia un pa i mig a algú que passa gana que donar-li un pa i un llibre, aliment i cultura, coneixement, saber o com en vulguem dir, eines per sortir del pou i no pas trossos de pa perquè s’estigui allà dins, allà baix, ben alimentat però del tot estancat, quiet, sense fer nosa. Va per aquí la cosa quan reivindiquem el paper dels llibres en la pandèmia actual. És evident que algú que no té ni casa ni aliment, que algú que està ingressat a l’hospital, el que més necessita no són llibres. Això ja ho sabem, tots ho sabem. Endinyar obvietats com aquestes cada cop que intentem fer entendre que sense cultura no anirem gaire lluny com a societat és voler fer-nos callar amb la pega dolça de la demagògia, és voler fer-nos callar. 

Però sense llibres, sense cultura, anem cap a un món més fosc; si ens convertim en cossos sans i ben alimentats amb el cap buit, el futur pinta negríssim. A tothom, visqui com visqui, sigui com sigui, li cal la cultura, ja ho deia Lorca: “Cadascú traurà del llibre el que pugui, que sempre li serà de profit, i per a alguns serà absolutament salvador.” És mirant cap al futur que defensem el paper de la cultura, per això ens hi entossudim, perquè hem de caminar sempre cap a la llum del saber. 

És evident que si tanquen les llibreries els caps de setmana, intentarem anar-hi entre setmana; és clar que tots tenim llibres per llegir a casa, que hi ha les biblioteques públiques i els amics i parents que ens en poden deixar, si se’ns acaba la pila de pendents, però és el gest del govern el que ens fa saltar indignats, perquè fa pocs mesos la cultura ens van dir, amb un altre gest, vivim en l’era dels gestos simbòlics, que per fi la consideraven un bé essencial, i tot el que han anat fent, o no han fet, aquests darrers mesos ha anat just en el sentit contrari. Se’ns rifen i és preocupant veure en quin lloc de la seva escala de valors, de prioritats, tenen la cultura i (sí, van de bracet) l’educació. El mes que ve sembla que tocarà votar i convindrà tenir present la seva no sé si incompetència, ignorància o mala fe. 

La meva àvia no va anar a l’escola, la mare sí, i jo vaig ser la primera de la família que va anar a la universitat, i això és mèrit dels llibres, de la cultura, que els meus avis van procurar posar a l’abast de la mare amb els pocs recursos que tenien, és d’allà d’on vinc, i sé que sense llibres, sense els llibres que va comprar el meu avi amb el poc que guanyava com a rellotger autònom, vivint en un pis de lloguer, català nascut a Almeria, jo ara potser no seria aquí escrivint. 

“Cal que els pobles llegeixin perquè aprenguin no tan sols el veritable sentit de la llibertat, sinó el sentit actual de la comprensió mútua i de la vida.” És Lorca qui acaba aquest article i enceta l’any en aquest racó. Llegim-lo. Llegim.