La llegenda al mur

Efectivament, la nau que va cap a Ítaca deu fer aigües, perquè les rates ja salten del vaixell. I no se salven pas amb discreció sinó xisclant ‘Seny, seny, seny!’ És un espectacle veure l’independentisme de temporada desplegant la prudència com un paraigua al primer senyal de maltempsada. L’estat borbònic n’ha tingut prou de posar uns quants presos a la picota perquè alguns mitjans en altre temps processistes escampessin la consigna de retorn a l’ordre.  S’equivocaria qui pensés que aquests nuncis de la derrota, gent amb el cul llogat, no fan res més que donar curs a les seves pors subjectives. La cosa és més complexa que un simple atac de timidesa, que en si no significaria cap problema greu per a l’independentisme. Em fa l’efecte que revelen un conformisme molt estès. Periodistes que feien posat progressista mentre l’immobilisme general allunyava el risc de desmentiment tingueren el reflex de fer ambigu el seu discurs quan la societat començà a mobilitzar-se. Llavors semblava fàcil de seguir el corrent, però quan la revessa ha agafat embranzida han entrat en fase de desambiguació. D’aquí vénen els atacs al president a l’exili i al president Torra, símbols d’una resistència i una coherència que deixen molt malparades les voluntats gelatinoses. Ara sabem que en les aigües remogudes del procés alguns nedaven guardant la roba. Així es comprèn que antics adversaris ideològics hagin acabat retrobant-se a la casa comuna del col·laboracionisme.

La primera regla de la manipulació ideològica diu que cal actuar sobre el llenguatge. Tots els demagogs saben que per a dominar cal acaronar el desigs de la gent, donar-li retòricament allò que li ha estat pres de facto. Mentre proposa d’il·legalitzar el pla universal de salut conegut per Obamacare, Donald Trump qualifica el partit republicà de partit de la sanitat. Amb un cinisme parell, la indústria d’hidrocarburs es vanta de netejar l’atmosfera; els governs que comencen guerres es proclamen defensors de la pau; Turquia empresona periodistes per raons de seguretat; Espanya trepitja les llibertats pretextant que els catalans ataquen la democràcia… La maniobra és clàssica i l’única cosa que ens hauria de sorprendre és que reïxi cada vegada. Si no volem concloure que la gent és tan obtusa que no es mereix la democràcia o tan corrupta com els seus demagogs, convindrem que l’èxit d’aquesta sofística s’explica per la inclinació universal a acceptar els arguments que reforcen la imatge pròpia i a descartar els que l’ensutgen.

Cap demòcrata no empresonaria els rivals polítics, i encara menys si representen la majoria de l’electorat. Cap persona decent no s’identificaria amb un estat que abona la violència, criminalitza les víctimes i retorç el dret per a encobrir legalment els seus abusos. Però el poder, com més totalitari és, de més mitjans disposa per a fanatitzar les masses. A Espanya feia temps que es congriava allò que Elias Canetti anomena una massa empaitadora, la que es forma quan hom li ofereix un peça a abatre. N’hi ha prou de proposar-li’n una perquè el volum i la densitat de la massa creixin. Aquest creixement sobtat té una explicació senzilla: participar en la cacera no implica cap risc. Ben al contrari, la immensa superioritat de la massa respecte de la víctima inspira als seus components una gratificant sensació de poder. En l’aporellos, s’hi barreja impunitat amb germanor en la iniquitat. És la igualació per baix característica de la massa.

La massa és una passió destructiva. Però en la mesura que la integrin persones dotades de capacitat reflexiva, li cal una engruna de racionalitat. A aquest clau roent, s’hi agafaran els integrants per salvar la cara quan la massa es desfaci i recuperin la condició d’éssers morals. Una vàlvula de seguretat tal és la distorsió del llenguatge. Si els poetes viuen per salvar els mots, els polítics solen viure per expropiar-ne el sentit. Només cal sentir que el referèndum fou un cop a la democràcia per a copsar-ne el procediment. Esqueixada al límit de la referencialitat, la paraula ‘democràcia’ esdevé sinònim de l’estat borbònic. Obtinguda al poltre de la sinècdoque, tal perversió del significat voldria ratificar la bondat d’un règim viciat d’origen, però en realitat buida de contingut la idea de democràcia. Els qui s’omplen la boca amb aquesta particularització del mot torturen el concepte fins a arrencar-li la legitimació d’un règim que en renega amb els seus actes i la maltracta en els procediments. Prenent el nom de democràcia en va, fan passar l’autoritarisme per democràtic, mentre titllen de colpista l’exercici dels drets. Tot normal i dintre de l’ordre, car si l’estat és facultat per a decidir què pot dir-se i què no, també ho ha de ser per a definir el significat de les paraules segons el menester i l’oportunitat.

Per arribar a aquest punt primer calia degradar el llenguatge. Victor Klemperer ja advertia que els mots poden ser com petites dosis d’arsènic, que ens els empassem sense adonar-nos-en i sense cap efecte aparent fins passat un temps. Les dosis periòdiques d’anticatalanisme als mitjans espanyols es poden rastrejar fins a la transició, amb un ritme i una intensitat creixents a partir dels noranta. I si ara el cos intoxicat perboca el verí, la causa no rau en uns fets recents que pretenien salvar el que es pogués d’una democràcia tan envilida com el seu llenguatge. Les paraules són actes i cal ponderar-les. També les pròpies. Perquè la descomposició semàntica s’encomana. Si amb la violència, ampliada fins a l’extrem d’inculpar els ferits del Primer d’Octubre, n’hi ha hagut prou per a induir un singular complex d’Estocolm en l’independentisme, d’ara endavant caldrà vigilar els efectes que pugui tenir en el propi registre lingüístic. Car els ídols de la tribu poden ser el cavall de Troia que acabi destruint-la.

La paraula ‘seny’ hauria de posar-nos en guàrdia. D’antuvi, perquè sol anunciar una coacció psicològica i és sempre una crida a l’autolimitació. Però quan es profereix per fer entrar en raó i tornar a la normalitat els qui són objecte de persecució per causa de la democràcia, llavors ja no pot haver-hi cap dubte que la racionalitat en qüestió és defectuosa i la normalitat un sofisma. Perquè si alguna cosa ha aconseguit l’independentisme és justament de demostrar la anormalitat d’una democràcia incapaç de gestionar no pas la diferència sinó la més minsa desviació del patró establert per la dictadura quan encara era vigent. Una democràcia pronunciadament orgànica, que ni compta amb les persones ni observa els drets universals. No hi haurà cap referèndum, afirma el PSOE, ni que el demanin el 100% dels catalans. No existeix el dret de fer-ne, insisteixen, vulnerant l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que Espanya va ratificar. Com tampoc no existeix el dret d’autodeterminació, digui què digui la carta de les Nacions Unides. I en tot cas, es curen en salut negant la realitat de Catalunya. Perquè, què és la realitat davant l’imperatiu legal, i què són les coses davant l’elasticitat dels mots? Espanya en té prou de reduir al no-res el sentit del terme ‘nacionalitat’ amb què la constitució defineix políticament un ens com Catalunya. Un terme, per cert, que ja era un tripijoc semàntic, com ho advertí Manuel Fraga, quan es va incorporar al document. I és que, ja en origen, l’objectiu era donar garsa per perdiu. Posant ‘nacionalitat’ on calia dir ‘nació’ es vetava qualsevol sentit del mot que pogués confluir amb el de poble (‘people’), que és el que apareix a la carta de l’ONU, com si el literalisme fos el perill a conjurar.

Recomanar a l’independentisme que capituli i torni a la normalitat és ofuscar el sentit d’aquesta paraula. Quina normalitat és aquesta dels enyoradissos? Quantes coses no caldria dissimular i qui podria avui suprimir-les de la memòria? L’autonomia és a hores d’ara la pellofa d’una fruita que mai no caigué de l’arbre postfranquista i que, mentre entretenia amb la perspectiva de la maduració, anava assecant-se i arronsant-se fins a arribar al nominalisme actual. L’autogovern és un flatus vocis i les olles d’Egipte són buides. Els qui ens comminen a fondre la riquesa moral del Primer d’Octubre en el vedell d’or autonòmic són idòlatres de la cosa morta. Incapaços de forjar una llei nova per a un nou poble, s’arrapen a la closca d’institucions que no tindran mai eficàcia d’autogovern. Aquests profetes de l’abandó adoren mots que no engreixen l’ànima, lacais com són d’un estat que ja té escrita la sentència, però encara no s’ha adonat de la llegenda al mur.