Cases sense representació: els barris que es buiden de cens electoral

Les entitats socials denuncien recurrentment quan hi ha eleccions que centenars de milers d’habitants que han nascut ací o que fa anys que hi viuen no tenen dret de vot. A Catalunya, el País Valencià i les Illes hi ha 2.278.296 ciutadans amb nacionalitat estrangera, un 16% de la població, solament una minoria dels quals pot votar. El dret de vot depèn de si l’estat espanyol té signat un acord de reciprocitat o no amb el país d’origen i això fa que qui té nacionalitat peruana, equatoriana o coreana sí que pot votar en les municipals, però qui en té d’argentina, brasilera o marroquina no.

Més enllà d’excloure una part de la població en la presa de decisions, això fa que aquelles zones amb més concentració de població sense dret de vot perdin representació, i electoralment és com si en aquests territoris no hi visqués ningú.

Un cas destacat és el de Ciutat Vella de Barcelona, amb un 60% de població nascuda a l’estranger. Malgrat que la població ha baixat lleugerament respecte del 1980, de 117.768 habitants a 105.221 (-12.547), en línia amb la pèrdua de població que ha tingut la ciutat, el cens electoral s’ha enfonsat.

L’any 1979 podien votar 142.477 ciutadans al districte i ara 45.822 (-96.655). Això vol dir que Ciutat Vella ha passat de representar un 8,9% del cens de Barcelona a solament un 4,1%.

En un grau més baix, l’Eixample, el segon districte amb més població nascuda a l’estranger (32,1%), també ha vist reduït de manera considerable el seu pes en el cens electoral. En 44 anys ha perdut gairebé 100.000 votants potencials, de 269.459 a 176.527 (-92.932), mentre que la reducció de la població ha estat molt menor, de 302.981 a 269.095 (-33.886).

Això significa que algunes zones que mantenen un pes poblacional semblant al de fa dècades són com més va menys importants electoralment, com ara el Raval, amb un 62% de població estrangera, o el barri gòtic, amb un 69,5%. I es pot arribar a l’extrem que zones amb milers d’habitants deixin de ser una prioritat en l’actuació política, perquè no hi haurà cap retorn en forma de vots.

Sobre això, en algunes eleccions de Catalunya Nord, o al Regne Unit, es trien polítics que representen una circumscripció concreta, o hi ha districtes electorals per equilibrar les cambres territorialment; però, en les eleccions de demà, moltes zones acabaran diluïdes.

Més població, menys electors

El cas de Barcelona no és pas l’únic, ni de bon tros. Per exemple, hi ha barris de Manresa (Bages) que han vist créixer la població, però que han perdut pes electoral, en una ciutat que ha passat de 67.014 habitants el 1981 als 77.452 actuals. El barri antic, tot i que ha anat guanyant població aquests darrers anys, ha vist com el cens s’ha reduït dràsticament, de 4.095 electors el 1983 als 2.433 el 2019, atès que més d’un 43,3% dels habitants té nacionalitat estrangera.

A Mataró (Maresme), alguns barris són en una situació semblant, com ara Rocafonda, amb un 33% de població amb nacionalitat estrangera, la gran majoria marroquina i que, per tant, no pot votar, o el Palau-Escorxador, amb un 29,86% de població estrangera.

En l’àmbit municipal, a Guissona (Segarra), on més de la meitat dels habitants són d’origen estranger, el cens ha passat dels 2.484 del 1999 als 2.917 actuals (+433), però la població s’ha més que duplicat, de 3.164 a 7.390 (+4.226). A Callosa de Segura hi ha un 23% de la població amb nacionalitat estrangera, la major part del Marroc, la gran majoria de la qual tampoc no pot votar. A Salt (Gironès), hi ha un 34% de la població sense dret de vot, un 27% a Figueres (Alt Empordà), un 20% a Olot (Garrotxa) i tampoc no pot votar un habitant de cada cinc de l’Hospitalet de Llobregat.

Tot i que els residents estrangers provenen majoritàriament d’Europa, a Benidorm (Marina Baixa) hi ha un quart de la població adulta que no és en el cens electoral, això vol dir que no poden votar 13.697 habitants adults de 57.688. Passa una cosa semblant a Castelló d’Empúries o Cadaqués, amb un 45,1% i un 23,6% de ciutadans de nacionalitat estrangera, una gran part de la resta de la Unió Europea.

Una dificultat de representació que dóna ales a la ultradreta

Les entitats que demanen el dret de vot per a tota la població consideren que és una exclusió flagrant en el dret de participació política i diuen que és una forma més de racisme institucional i social.

Tal com expliquen, algunes de les conseqüències polítiques en l’àmbit local són que els consistoris no representen la realitat sociodemogràfica, que els polítics prioritzen aquelles actuacions dirigides als qui sí que poden votar-los (per exemple, tenir més cura d’un barri que d’un altre) i, a més, això fa que hi hagi una sobrerepresentació del discurs d’extrema dreta i els discursos d’odi.

Sobre l’accés al vot, entre més denuncies, assenyalen que els acords de reciprocitat entre estats no són basats en criteris neutrals sinó en voluntats polítiques i raons geoestratègiques, i que a l’estat espanyol no s’adquireix la nacionalitat automàticament per haver-hi nascut, sinó que cal fer un procés burocràtic lent i feixuc que fa que molts fills d’immigrants, nascuts ací, no puguin votar quan assoleixen la majoria d’edat.

També hi ha diferències importants segons l’origen. Si es prové d’algun estat de la Unió Europea, es pot votar a totes les eleccions municipals si es demana una sola vegada la inscripció al cens i es viu ací durant un període de sis mesos. En canvi, la resta de la població estrangera, provinents d’un estat amb acord de reciprocitat, ha de demanar la inscripció al cens cada vegada i ha d’haver viscut ací almenys cinc anys.