20.04.2024 - 21:40
The Washington Post · Louisa Loveluck i Sufian Taha
L’atac dels colons israelians a aquesta vila palestina va ser el pitjor que es recorda. Hi havia tolls de sang seca al terrat on els assaltats van matar a trets un home; un munt de xais degollats que tenien al voltant tot de mosques que brunzien.
Almenys dos palestins van ser assassinats durant l’atac perpetrat a pobles de Cisjordània prop de Ramal·lah el cap de setmana passat, segons els residents, els grups de vigilància i els sanitaris, alimentats per les crides de venjança després d’haver desaparegut un pastor israelià de catorze anys a la rodalia i haver estat trobat mort més tard. L’exèrcit israelià va dir que havia estat víctima d’un “atac terrorista”.
Centenars de colons recorrien les carreteres i els turons d’al-Mughayyir, segons testimonis, llançaven pedres i disparaven contra els residents. Van incendiar cases i vehicles, inclòs un camió de bombers que havien cridat per apagar les flames que consumien un negoci familiar. Els palestins van respondre a l’atac amb pedres, però van ser superats de seguida.
Els membres de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) presents a la zona van fer ben poca cosa per a aturar la violència, segons testimonis presencials. Un vídeo filmat per un periodista local i obtingut per B’Tselem, un destacat grup israelià de drets humans, i facilitat a The Washington Post, mostra les tropes israelianes a al-Mughayyir durant l’atac de divendres: els vehicles militars circulen per una carretera plena de fum mentre els atacants emmascarats observen. En una declaració al Post, les FDI van dir que les seves forces havien operat “amb l’objectiu de protegir la propietat i la vida de tots els ciutadans i dispersar els enfrontaments”. “S’examinaran les queixes sobre el comportament dels soldats que no s’ajustin a les ordres”, van afegir.
La violència dels colons israelians, amb l’objectiu d’ençà de fa temps de fer despoblar parts palestines de la Cisjordània ocupada, va augmentar l’any passat després del retorn al poder del primer ministre Benjamin Netanyahu, al capdavant d’una coalició que incloïa colons d’ultradreta que havien estat condemnats per incitació a l’odi contra els àrabs i havien advocat per l’annexió directa de tot Cisjordània.
D’ençà del 7 d’octubre, quan militants dirigits per Hamàs van matar unes mil dues-centes persones a Israel i van abocar Gaza a la guerra, hi ha hagut una mitjana de set atacs de colons el dia contra palestins i les seves propietats, més del triple que el 2022 i la xifra més alta d’ençà que les Nacions Unides van començar a fer-ne estatístiques l’any 2006.
L’any passat, el govern de Netanyahu va aprovar el nombre més gran d’habitatges en assentaments israelians d’ençà que el grup de vigilància Peace Now va començar a registrar xifres el 2012. El govern de Joe Biden va imposar sancions enguany a colons vinculats amb atacs a palestins i dos punts de control il·legals a Cisjordània. “No hi ha cap justificació per a la violència extremista contra els civils”, va dir el Departament d’Estat dels EUA en un comunicat que anunciava les darreres mesures el mes de març.
Tot i això, els atacs han continuat
L’assalt de divendres de la setmana passada va començar hores més tard d’haver sortit Binyamin Achimair, de catorze anys, d’una granja en l’assentament de colons de Malachei HaShalom per pasturar ovelles i no haver-hi tornat. Es va trobar una aixada trencada prop de la seva ruta, segons que van informar els mitjans locals.
El seu cos va ser descobert dissabte i va ser enterrat l’endemà en un servei religiós a Jerusalem, al qual van assistir centenars d’amics i familiars. “Va commoure molta gent amb la seva bondat i amor”, va dir la seva germana Rachel al seu discurs.
Les FDI van dir que Binyamin havia estat assassinat en un atac terrorista. En un comunicat, Netanyahu va dir que les forces israelianes en cercaven “els assassins i els seus col·laboradors”. Noor Shehada, una estudiant de secundària de disset anys que vivia a la vora d’al-Mughayyir, va recordar la sensació de temor. “Hi ha un colon desaparegut”, va escriure al seu pare. “Vine a casa.”
A la mesquita local, on els habitants del poble es van reunir per a l’oració del migdia de divendres, una trucada telefònica de l’esposa d’un home gran de la comunitat va alertar la congregació que els colons havien entrat a la ciutat. Mujahid Abu Aliya, un sanitari de la Societat Palestina de Socors Mèdic, va dir que havia rebut el primer informe d’una víctima poc després de les 12.30.
Desenes de colons havien participat en atacs anteriors a la zona, segons els residents. Aquesta vegada en van ser centenars. A la Noor li va semblar com si vinguessin de tot arreu. Recorda que mirava el seu telèfon, on els residents publicaven actualitzacions a Telegram, per veure un grup d’homes joves que corrien turó avall cap a la granja de la seva família.
“Es veu alguna cosa corrent pels turons, alguna cosa que ve cap a nosaltres”, va dir. Les fotografies preses del terrat d’una casa als afores del poble mostren desenes de cotxes a la carretera. Uns colons amb la cara tapada, alguns sense camisa sota el sol de primavera, travessen els camps d’oliveres cap a la casa de Rasmi Abu Aliya, de cinquanta-cinc anys; alguns sembla que porten armes.
Dilluns, un detectiu de la policia palestina es va moure amb cura entre les propietats danyades i les va examinar com si fossin l’escena d’un crim. Ha après que els atacs dels colons segueixen un patró semblant. “La mateixa organització, el mateix estil, són els mateixos”, va dir Ahmad Sejdiya, de la fiscalia de l’Autoritat Palestina. “Aquests crims solen ser organitzats. Són ben planificats i s’han preparat.”
Almenys seixanta cases de tota la regió van ser atacades i més de cent vehicles van ser cremats, segons Yesh Din, un grup israelià que vigila la violència dels colons. A mesura que es desenvolupava l’atac, alguns residents van passar els seus fills per finestres obertes a uns altres familiars, que van fugir cap a dins del poble mentre els homes restaven a defensar les cases.
Jihad Abu Aliya, un amic, es va afegir a Rasmi i els seus familiars al terrat, on els colons els llançaven pedres. Els homes van trencar les roques en trossos més petits i les van tornar, explica, però va ser inútil. Els atacants ja havien calat foc a dos cotxes al pati, segons que mostra un vídeo enregistrat al terrat. Rasmi temia que després cremarien la planta baixa, on els seus pares, tots dos d’uns noranta anys, s’havien amagat.
Un vídeo filmat pels familiars en el pis inferior mostra el terror dins la sala d’estar de la família. “Proven de trencar les finestres”, es pot sentir que crida un home. “Els veus? Són ací”, diu mentre s’acosta rere les cortines a les figures que es mouen a fora. Segons testimonis oculars, en Jihad va rebre un tret al cap quan es va acostar al balcó del terrat. Va morir al cap d’uns minuts, expliquen, però el seu cos va ser desatès durant hores fins que els colons se’n van anar.
“Els atacs ens impedien d’arribar-hi”, explica Moslem Abu Aliya, nebot de Rasmi. “Gairebé ens vam asfixiar pel fum.” Dilluns, a la casa del costat, Amer Abu Aliya coixejava. Va dir que un colon li havia disparat a la cama mentre era al seu pati. Quatre familiars més dins la casa tenien ferides de bales, disparades pels atacants, i de bales de goma, que segons els residents havien estat disparades per les forces israelianes contra els palestins que llançaven pedres.
“Durant la dispersió dels enfrontaments, les forces de seguretat van fer servir material per a dispersar manifestacions”, van dir les FDI en el seu comunicat. La casa de l’Amer va ser cremada. La del seu germà, també. La seva filla petita, Yasmeen, dilluns era al lloc que havia estat el seu dormitori, ara carbonitzat i destrossat. Havia demanat al seu pare una vegada i una altra pels seus Lego, tot i que ell li deia que s’havien perdut en l’incendi. El seu oncle Zaki, de cinquanta-cinc anys, va dir que amb prou feines havia dormit les nits després de l’atac.
Els equips d’emergència van dir que tant els colons com els soldats havien obstaculitzat la seva feina. Mujahid Abu Aliya, el sanitari, explica que primerament l’exèrcit va impedir el pas d’una de les ambulàncies quan provava de sortir del poble amb ferits.
Les FDI van dir: “Les ambulàncies van ser aturades per a un control de seguretat i després els van donar l’autorització per a continuar.” El comandant Tarek Abu Omar, del departament de bombers de Beytun, diu que els seus homes també van ser atacats mentre acudien al lloc de l’incendi a la botiga d’un mecànic. Un vídeo compartit per un dels bombers els mostra fugint espantats del seu vehicle. El camió va ser incendiat posteriorment.
Finalment, els bombers se’n van tornar a la base. “Eren en un estat lamentable”, recorda Abu Omar. “Vaig parlar amb un membre de la tripulació que s’havia arrencat la màscara d’oxigen per por i l’havia llançada mentre corria.” A mesura que el trauma immediat disminueix a al-Mughayyir, la magnitud dels danys va fent forat. Unes quantes famílies van perdre les cases que havien construït amb els estalvis de la seva vida. Les ovelles mortes en aquesta comunitat de pagesos van deixar els pastors sense font d’ingressos.
Yesh Din diu que centenars d’animals de granja van ser sacrificats en uns quants pobles. Al corral de l’Anan Abu Aliya, desenes d’ovelles i xais van ser trobats morts. El fenc era enganxós de sang.
La Noor, l’estudiant de secundària, recordava haver corregut cap a les ovelles de la seva família i haver provat d’acostar-les més al poble. Els colons li van llançar pedres i ella els les va tornar. La seva mare, Lamia, va restar inconscient breument per una roca, va explicar la Noor, i després la van colpejar a terra. Els colons van obrir foc poc després i van ferir la Noor dues vegades a la cama, va dir. Va explicar que havia estat surrealista no sentir dolor al principi, tot i que la seva família va començar a cridar que havia estat ferida. “Em vaig mirar els pantalons i vaig veure el forat”, va dir dilluns, quan va sortir de l’hospital.
Quan va tornar, es va trobar que la casa per la qual la seva família havia estalviat durant deu anys –“cada vegada que teníem diners, els estalviàvem”, va dir Lamia, ara amb la cara plena de contusions– era calcinada. Ni tan sols havien acabat de pagar els mobles, va dir el pare, en Shehada.
Els objectes que no havien estat cremats ni ennegrits van ser trossejats amb ganivets. La Noor va dir que l’única cosa que esperava rescatar eren els llibres escolars. Mancaven dues setmanes per als exàmens finals. Alguns havien estat danyats pel foc, però pensava que encara els podia fer servir. A la sortida, va escriure amb el dit un missatge al sutge de la paret de la cuina: “Les nostres ànimes són valuoses, però el nostre país ho és més.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
