10.09.2019 - 21:50
1. Arran d’esdevenir un moviment de masses en molt poc temps, l’independentisme no ha sabut obligar partits, entitats ni institucions a sentir-se provisionals, mentre durés l’enfrontament directe amb l’estat; per això, ha basculat entre l’autosuficiència (autonomia política) i la submissió institucional (conteses electorals). Molt d’hora, el tacticisme partidista va posar bastons a les rodes a l’autonomia del moviment, des dels primers compassos de la PDD (2006), tot passant per les consultes (2009), fins a arribar a la constitució de l’ANC (2012); i quan els partits autonomistes van constatar l’èxit del moviment, van intentar apropiar-se de cada esfera representativa, segons com bufessin els vents (i.e., consulta de Barcelona, 2011). Quan l’ANC va ‘oferir’ la Diada del 2012 a Mas, a palau, va assenyalar el camí que havia de recórrer el moviment: al cap d’uns anys, la presidenta de l’ANC esdevenia presidenta del parlament. (Ja no parlem de les giragonses i martingales per a assolir la penúltima presidència de l’ANC…) El fet fonamental del procés haurà estat que, mentre el moviment portava el conflicte amb l’estat al seu nivell més alt d’expressió política, la seva manca de capacitat per a sotmetre les institucions al seu ritme, l’ha sotmès a ell al ritme institucional, en el seu grau més formalitzat: les eleccions autonòmiques, és a dir, adequades al rigor de la constitució espanyola. Aquesta contradicció ha estat el producte de la rapidesa amb què el moviment ha pres l’hegemonia política a Catalunya, mentre no estava dotat de les eines necessàries (programa, organització i lideratges) per a substituir el poder autonòmic pel poder independentista. I, en tots els avatars viscuts l’octubre del 2017, aquesta contradicció va ser flagrant, quan milers i milers de persones esperaven, actives i expectants, les decisions del parlament, i van restar paralitzades, de pura estupefacció, davant la indecisió última dels partits autonomistes, transvestits en independentistes al ritme del carrer, però no prou transformats per dintre en màquines per a prendre el poder per a la independència. De fet, van patir crisis ‘internes’, però no pas per obrir portes i finestres als nous aires democràtics que bufaven als carrers (‘assemblearis’ i ‘autoorganitzats’, per més que no se’n volguessin adonar, conscientment, molts dels seus protagonistes). El resultat va ser que, fet i fumut, als partits autonomistes, transvestits en independentistes en un lapse tan curt, no els ha costat gaire de tornar a transvestir-se, fàcticament, en partits neoautonomistes, atès que la seva maquinària ja estava feta i greixada per tornar el conflicte a la lògica d’estat espanyol, i no pas en clau antagonista: d’aquí a esdevenir subsidiaris de les investidures espanyoles, o a fiar-ho tot a repetir eleccions ad nauseam, hi havia un pas, que ja es dóna amb escreix i a la vista de tothom.
2. Entretant, llegim Quico Sallés quan resumeix l’últim avatar tàctic de la relació entre institucions, entitats, partits i moviment, sempre, és clar, dissenyat per dalt. De manera que el moviment polític independentista, diu l’autor, conclou que és ineficaç utilitzar l’autonomia per desobeir. Que cal deixar la direcció política en mans del Consell de la República i, sobretot, de la societat civil. Que s’han d’enfortir les institucions, aprovar els pressupostos i marcar l’horitzó, segons les últimes declaracions del president. O sigui que s’han d’allunyar palau, parlament i ajuntaments de la lupa de l’estat, perquè una administració no pot desobeir, o sigui que s’han de blindar les institucions autonòmiques fent d’autonomies. I que la societat civil, mentrestant, sota el guiatge del Consell de (o per a) la República, organitzi i munti tsunamis democràtics, debats constituent, eines de país, etcètera. I ara parlem nosaltres: constatació i reconeixement palès del fracàs del control del moviment des de dalt, però, és clar, sense cap crítica al funcionament partidista, als interessos mesquins i a les indecisions calamitoses. D’aquesta manera, deixem el camí obert a la nova escissió entre realitat mobilitzadora i representativitat paralitzadora o, el que és el mateix, a negar la premissa fonamental del procés: el poder constitutiu del poble autoorganitzat, última raó de ser de totes les mesquineses, tacticismes i renúncies del neoautonomisme.
3. Escriu recentment Ivan Miró sobre l’intent d’escissió de Catalunya respecte a l’estat sense generar les condicions materials que fessin possible la república i la independència; i conclou que no és (era) possible una via liberal a la independència. Ningú desobeiria una realitat sense tenir clar si n’emergiria una altra. En conseqüència, caldria deixar enrere una mirada liberal i construir una posició material, perquè la sobirania política necessita construir sobirania econòmica; qui vulgui autodeterminació política haurà de construir autodeterminació econòmica; qui vulgui democràcia política haurà de construir democràcia econòmica. Democràcia Econòmica, Transició Ecològica i Sobiranies han de constituir la tríada estratègica de la independència. Una primera lectura superficial podria fer creure que Miró estableix una relació massa primària entre base material i canvi polític, amb la qual cosa remetria les possibilitats de la independència a les calendes gregues, perquè, en última instància, qui, quan i com determina el moment que totes dues ‘instàncies’ van de bracet per produir el capgirament de les estructures econòmiques, socials, culturals i, finalment, polítiques? Molt bé, però el que ens ve a dir Miró va més enllà d’aquesta lectura immediatista: ens diu que, si en la vida concreta, pràctica, material, no hi veiem la totalitat de moviments que tragina per conformar les consciències, la separació d’un de sol, d’aquests moviments (en el nostre cas, el moviment independentista), podria fins i tot obtenir èxits momentanis (entre l’1 i el 3 d’octubre, sense anar més lluny), però quan fa aflorar la resta de contradiccions presents en la societat, i no és capaç d’abastar-les (o, si més no, adonar-se’n de l’envergadura), resta sense base material (o la desconeix, o la perverteix) i esdevé fràgil, es desconcerta i cau en el pessimisme. Tanmateix, jo diria a Miró que una conjuntura de ruptura amb l’estat opressor, en termes de moviment de masses, és capaç de revelar els elements materials amagats rere la cortina de la política del dia a dia. I que, a mesura que s’hi avança, en aquella ruptura, estem en millors condicions d’adquirir una consciència sencera del conjunt de signes que mantenen en peu el sistema de dominació econòmica, social i política. O, potser, la qüestió de l’espoliació fiscal, present en la consciència del moviment, no remet a la insubmissió fiscal i, en conseqüència, a la redefinició del sistema que voldríem per al futur estat català? I, aquesta insubmissió, no podria constituir una de les bases materials d’aquella ‘solidaritat entre pobles’ per enderrocar un estat extractiu, corromput i ineficient? Però també sabem que l’excés d’autonomia de la política sobre la realitat material no ha donat productes civilitzatoris gaire sostenibles, oi?
