09.03.2021 - 21:50
La batalla judicial dels exiliats es trasllada, tot d’una, al Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Per una banda, la defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí hi presentarà una demanda de nul·litat contra la decisió del Parlament Europeu de retirar-los la immunitat perquè pugui continuar la tramitació de les euroordres demanades pel Tribunal Suprem espanyol. I també a Luxemburg el jutge Pablo Llarena acaba d’enviar-hi un plec de qüestions pre-judicials amb dubtes sobre com cal interpretar la normativa europea de les euroordres, arran de la negativa de Bèlgica d’extradir Lluís Puig i preveient que passarà igual amb Pugdemont, Comín i Ponsatí. Aquest nou litigi obre un nou període d’incertesa jurídica per als exiliats, però accelera la resolució del contenciós amb la justícia espanyola.
El president Puigdemont anunciava, poc després de l’anunci del resultat de la votació al Parlament Europeu –molt més ajustat que no preveien–, la interposició d’aquest recurs al TJUE. Perquè consideren que tot el seu procediment sobre el suplicatori ha estat eminentment polític, tal com s’ha vist en el resultat de la votació, amb una forta divisió al plenari, una divisió que no s’havia vist mai en casos precedents, i també per les reaccions posteriors, tant dels partits espanyols com del govern espanyol mateix, dividit entre la posició del PSOE i la de Podem. I encara, recordava Puigdemont, perquè durant aquest procés hi ha hagut irregularitats, com el trencament de la neutralitat per part del president de la Comissió d’Afers Jurídics, Adrián Vázquez (Ciutadans), i les filtracions i el trencament de la confidencialitat, que també seran arguments que exposaran al TJUE.
I cal afegir-hi el greu error d’haver atribuït en l’informe sobre el suplicatori el delicte de malversació a Clara Ponsatí, i d’haver-se arribat a votar i a aprovar. Ponsatí deia: “Vull destacar que el meu cas no va ser examinat com un cas a part, i això és un trencament del procediment que la justícia europea hauria d’examinar. La Comissió d’Afers Jurídics va incloure i va votar que jo era acusada de malversació. I no ho era. Si continua endavant amb això, el Parlament Europeu tindrà problemes seriosos.”
Per a saber si l’eurocambra acaba tenint aquests problemes seriosos caldrà esperar força temps, un any pel cap baix, fins que no resolgui la demanda que li presentin els tres eurodiputats, que també demanaran previsiblement mesures cautelars de suspensió de la retirada de la immunitat mentre no es resol el fons de la qüestió. Tanmateix, és difícil que el Tribunal General de la Unió concedeixi aquestes cautelars, una mesura molt excepcional.
Les pre-judicials de Llarena
Però Llarena s’ha afanyat a recórrer precisament al Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, i ho ha fet coincidint amb la retirada de la immunitat dels tres eurodiputats exiliats. Perquè veu a venir que la justícia belga acabarà prenent la mateixa decisió que en el cas de Lluís Puig: denegar l’extradició de Puigdemont i Comín. I si fos el cas, la derrota del magistrat seria rotunda, perquè ja va tenir, en el cas de Puigdemont, una sentència contrària a l’extradició (per rebel·lió o sedició) a Alemanya. Per això ara s’ha volgut avançar, si més no per a endarrerir la decisió que prengui la justícia belga envers Puigdemont i l’escocesa envers Ponsatí.
Ha presentat unes qüestions pre-judicials al Tribunal de Luxemburg exposant dubtes sobre la manera com Bèlgica va denegar l’extradició de Puig. Si el tribunal europeu admet les pre-judicials a tràmit i les estudia, el litigi s’ha d’aturar, fins que no hi hagi les respostes, i això pot trigar entre mig any i un any. En el document fet públic poques hores després de la retirada de la immunitat, Llarena diu al TJUE que els jutges belgues van interpretar de manera incorrecta tant el dret intern espanyol com el dret de la Unió Europea, i que els arguments per a dir que el Suprem no és competent per a jutjar els exiliats i que hi ha un risc real de vulneració del dret de la presumpció d’innocència no són ben fonamentats.
“L’autoritat judicial d’execució ha interpretat de manera aïllada conceptes del dret de la UE, en clau de dret nacional i sense plantejar qüestió pre-judicial”, diu Llarena en la interlocutòria. Fins i tot deixa anar l’amenaça que l’estat espanyol podria presentar un recurs per incompliment de les obligacions dels Tractats de la Unió que preveu l’article 259 de Tractat de Funcionament de la UE.
Segons Llarena, la justícia belga no té reconeguda la facultat de controlar si l’òrgan judicial que emet l’euroordre és competent, que és el dret intern de l’estat emissor que ho ha de determinar. Encara afegeix que el principi de reconeixement mutu entre jurisdiccions hauria de permetre que no hi hagués dubtes sobre això. I presenta com un aval el fet que els afectats, tant presos com exiliats, han tingut l’oportunitat de presentar recursos, tant al Suprem com al TC, sobre la incompetència del Suprem per a jutjar-los. Uns recursos tots denegats. Però per a Llarena són la demostració de les garanties que ofereix la justícia espanyola.
Perquè el jutge no pot entendre que si els jutges belgues tenien dubtes sobre la competència del Suprem, o sobre la seva independència judicial, o sobre les possibles vulneracions de drets fonamentals, no li’n demanessin informació complementària. Perquè la normativa europea preveu un mecanisme de compartiment d’informació entre els tribunals dels diversos estats.
En relació amb la vulneració de drets fonamentals que addueix la justícia belga, Llarena diu d’entrada que això no és pas cap supòsit de denegació de l’euroordre recollit en la normativa que les regula. I que, en tot cas, la jurisprudència que sí que ho estableix parla de situacions que poden ser degradants per a l’afectat en cas d’extradició, i un altre precedent feia referència als dubtes sobre la independència judicial a Polònia. I insisteix que el principi de reconeixement mutu hauria de fer que no hi hagués aquesta mena de dubtes. Però l’argument principal que exposa Llarena és que la justícia belga va fonamentar la decisió en l’informe del grup de treball de detencions arbitràries de l’ONU. Un organisme que –diu Llarena–no és creat a l’empara de cap tractat internacional sinó pel Consell dels Drets Humans i integrat per persones independents que emeten opinions, però no pas informes, i que no són opinions del sistema de les Nacions Unides. I, a més, diu que les opinions expressades per aquest grup no es refereixen a Lluís Puig, sinó als presos ja condemnats.
En definitiva, Llarena vol saber si pot tornar a demanar una euroordre contra Lluís Puig en cas que les causes de denegació de la justícia belga s’oposessin a allò que preveu la normativa europea. I en el cas de Puigdemont, Comín i Ponsatí, segons què li digui el TJUE enviarà més informació perquè es vegi que el sistema judicial espanyol és respectuós amb els drets humans.
Però encara un darrer punt, que permet de veure l’assumpció d’una certa feblesa en aquest procediment: depenent de la interpretació que ofereixi el TJUE, Llarena diu que el Suprem “haurà d’extreure les conseqüències que calgui sobre la inviabilitat de les euroordres i, si fos així, sobre mantenir-les o retirar-les, perquè impliquen una forta restricció de la llibertat de moviments dels afectats, permanent i successiva en diferents estats.” Obre la porta, doncs, a llançar la tovallola si el TJUE li falla.
