L’excusa rocambolesca de Llarena per a justificar l’homenatge rebut d’una fundació ultra

El jutge del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena defensa que és imparcial en la causa penal contra els exiliats malgrat haver acceptat un guardó de l’organització ultraespanyolista Fundación Villacisneros. Llarena ha refusat la recusació presentada per la defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, que demanaven que s’apartés de la causa perquè havia quedat acreditada la seva ideologia espanyolista i això en qüestionava “la imparcialitat imprescindible en relació amb aquesta causa”. Amb tot, el jutge s’empesca un argument rocambolesc per a oposar-s’hi i diu que, a més d’aquesta distinció, n’ha rebut d’altres, com la medalla al mèrit de la Guàrdia Urbana de Barcelona, rebuda el 2011, amb Xavier Trias de batlle i Joaquim Forn de tinent batlle de la ciutat. A més, hi afegeix que en aquell moment Puigdemont era batlle de Girona pel mateix partit que Trias.

Llarena diu que haver rebut la medalla de la Guàrdia Urbana no va comprometre la seva neutralitat judicial i que ara tampoc no la compromet haver rebut la distinció de la Fundación Vallacisneros. “Per a excloure el jutge predeterminat per la llei no n’hi ha prou d’aixecar sospites que no resultin objectivament raonables per a un observador extern”, diu en el seu informe.

La Fundación Villacisneros pren el nom de Villa Cisneros, el nom colonial espanyol de la ciutat de Dakhla, al Sàhara. Els fundadors de l’organització són els Gómez-Pineda, descendents d’un militar espanyol que hi va estar destinat, i entre els membres del consell directiu de la fundació hi ha Esperanza Aguirre, Jaime Mayor Oreja, l’ex-jutge Santiago Milans del Bosch –nebot del militar colpista, defensor de la família Franco, simpatitzant de Vox– i l’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch; i de vice-presidenta, l’ex-dirigent del PP María San Gil. Segons que detalla la fundació, la seva existència es justifica “per a defensar els valors de l’humanisme cristià, la unitat i la història d’Espanya i la dignitat de les víctimes del terrorisme davant l’amenaça dels qui volen destruir la nació, difondre un relat fals de la història i legitimar els nacionalismes.”

Llarena fou lloat des de l’escenari pel seu paper en la causa judicial contra el procés. El president de la Fundación Villacisneros, Íñigo Gómez-Pineda, va dir: “Es mereix el premi perquè ha defensat l’imperi de la llei, l’estat de dret i, en conseqüència, la nació espanyola. Perquè ha decidit de complicar-se la vida per aquest compromís, a pesar dels insults, amenaces i agressions.” En tot moment el van presentar com una víctima de la intolerància dels independentistes, per les protestes a casa seva a la Cerdanya, o quan sortia d’un sopar amb Jorge Fernández-Díaz a Mont-ras. “Allò que més t’enalteix és l’atac dels enemics d’Espanya. Quin orgull, que pintin la porta de casa teva, que surtis de sopar i vingui una gentussa a insultar-te”, va dir l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional espanyol Ramón Rodríguez Arribas, que el 2018 en un acte al Círculo Ecuestre va comparar l’independentisme amb el nazisme i va respondre això quan li van demanar si s’hi podia dialogar: “Quin pare dialogaria sobre la prostitució de les seves filles?”

I mentre a l’escenari se’n glossava la figura, a primera fila hi havia assegut el dirigent de Vox Javier Ortega Smith, advocat que va exercir l’acusació popular en el judici contra el procés, en la mateixa causa per la qual Llarena persegueix els exiliats.

Llarena nega que dirigeixi cap persecució política

Malgrat l’afinitat política que li reconeix l’entitat ultraespanyolista, Llarena nega que en cap cas hagi dirigit cap persecució política contra els dirigents independentistes, i es justifica enumerant certes decisions judicials favorables als interessos de la defensa d’alguns encausats i, en conseqüència, contràries a les tesis de la fiscalia, l’advocacia de l’estat i Vox. Posa d’exemple que no va empresonar preventivament els membres de la mesa del parlament –tot i que va mantenir tancada Carme Forcadell, que presidia la cambra–; que va decretar la llibertat sota fiança d’alguns membres del govern; que va arxivar la investigació a Artur Mas, Marta Pascal i Neus Lloveras; que no va acusar tots els investigats de rebel·lió, sedició o malversació; i que quan Meritxell Serret va abandonar l’exili i es va lliurar al Suprem no la va empresonar preventivament.

“Cap observador imparcial podria veure una manca d’imparcialitat per la reclamació dels fugits, tenint en compte que Meritxell Serret, una de les processades que compartia la situació de rebel·lia, va comparèixer voluntàriament davant d’aquest instructor, i se’n va acordar immediatament la llibertat, restant subjecte a allò que decideixi la sala enjudiciament del Tribunal Suprem, en funció de les pretensions de les parts”, diu Llarena.