Llarena paga l’error espanyol. De moment.

Es pot entendre tot si es miren les coses amb perspectiva. Espanya és, des de sempre, un estat autoritari, supremacista i que ha anat perdent llençols a cada bugada. Des de la Castella del segle XVI fins avui mateix. I ells, convençuts de la seua superioritat (basada en fets irrellevants com guanyar al futbol) menyspreen la Ciència i el Coneixement. Des de sempre. Per això les seues elits no es formen. Ho són per dret de naixement o de casament. I ara, encara estan lluny d’entendre que són una part (menuda) de la UE i que tenen un deute que és impagable (però que d’alguna manera hauran de pagar). No poden negociar res amb Catalunya per allò de que “una parte no se puede enfrentar al todo”. I d’ací no passaran. Dit això, ni Llarena ni el darrer guàrdia civil em fan cap pena. Si han de declarar davant del jutge belga, que ho facen.

“Però la supèrbia, l’autoritarisme i, sobretot, la incapacitat malaltissa d’interpretar els fets li ho ha impedit en poques setmanes, tant al PP com al PSOE. Massa nacionalisme espanyol als ulls…”
…. i massa crispació a la cara i maldat als ulls.

No és obvi el que veiem ? Els semblants que ofereixen Aznar, Borrell, Avalos, Cañas, Lesmes, a voltes Rajoy i Sánchez són sempre “adustos” en paraules que avui utilitzaven a la tele per descriure la cara d’aquests personatges espanyols amb poder.

Quina pena que es mantingui aquest tret d’impassibilitat emocional al llarge dels segles. I resultat que els que volien renovar, cares noves i físicament siguin més del mateix. O pitjor. Un tipus que es sap ben agraciat com ara Rivera, i resulta que la seva ànima és igual de fosca que l’altre Rivera dels anys 20. Només se’l veu riure quan és per burlar-se d’algun adversari.

Quin desastre de líders anti-empàtics. I quina tragèdia que els votants espanyols els valorin tant.

Fins i tot en això, la manera de ser nostra és diferent.

L’Estat espanyol, cada dia més a prop d’aconseguir l’objectiu : abans renuncien a Europa que a seguir ocupant Catalunya. Dit per un parlamentari europeu fa un parell d’anys.
No sé si estan al 30%, al 50 o més amunt però com diu en Vicent, l’efecte ferroviari està accelerant i molt, els esdeveniments. Sembla que la justícia europea no accepta les interpretacions de les lleis que fa l’estat espanyol i es juguen l’aplicació de l’expulsió.
Veurem moltes més mogudes però, encara.
La pregunta és,
què farem a Catalunya?seguirem pacientment dòcils, acceptant les amenaces (ara també d’Aznar; anima’t Rubalcaba que ja vas tard) i imposicions?
Faríem bé, des del Govern Torra i també les institucions, de tenir clar i aprofitar el MOMENTUM quan es presenti, ja que tinc tots els dubtes de que el Gobierno de Sánchez aporti res de diferent a l’actitud que ha mantingut el PP.
Crec que els més de dos milions de republicans, hi serem.

“El Imperio de la Ley” deien.

“Quien a hierro mata…, a hierro muere”.

PS: jo no sóc massa “conspiranoic”, però de tant en tant em deixo anar. Aquests alemanys son la pera. En pocs mesos ho estan desencallant tot. A nosaltres ens han dit que formem govern, que desactivem CDR’s, que ens deixem estar de llaços…, en definitiva que tinguem paciencia.
A la UE també l’han obligat a fer gestos. I al Gobierno Español també li van dir el que havia de fer. Doncs no els han fet cas. Aquest ha estat el seu últim error i el més greu de tots. Amb els alemanys no si juga.
Pero a més ho estan fent amb una discreció exquisida. Ningú en parla, ningú diu res (i millor no fer-ho). Però és impensable que d’encà que tenen la carta guanyadora (Puigdemont), s’han mantingut al marge de tot. Son ells els que han fet caure al Gobierno, els que han dit a cada moment que tenia que votar PNB, els que han… Ara son ells els qui maneguen els fils (per sort nostra).

Crec que no convé ser ingenus: l’incident de recusació no prosperarà. Ja trobaran una excusa o retorceran la llei adequadament per tal que no quedi en res. Però és que fins i tot si s’accepta no canvia res: els presos polítics hi segueixen essent i el 90% de la cúpula judicial espanyola està d’acord amb en Llarena. Amb les seves lleis i al seu terreny no tenim la més mínima possibilitat. Tal i com s’està demostrant amb el nou encara nonat govern Sánchez.

Tot continuarà igual i, o ens salvem nosaltres o ningú ho farà. Brutal i trist, però Espanya i el món funcionen així. De res serveix l’optimisme gratuït.

Potser és que no ens n’adonem, o potser és que no ho volem veure, però a hores d’ara ja em sembla clar que la majoria som d’un Barça que és més que un club perquè té un equip esplèndid, però té al darrera un exèrcit de pessimistes imponent. No en sembla coherent que cada vegada que marquem un gol, aquest exèrcit opini que sí, és clar, però que al cap i la fi és només un gol.
Estem lluitant contra un estat medieval que té totes les eines del terror a les seves mans, i que no li fa gens de vergonya ans al contrari de fer-les servir amb esperit de venjança i al crit de “a por ellos” (parlant de conciutadans).
Què podem esperar que passi? Doncs que la República costi deu i ajut engegar-la. Que l’ajuda dels altres països democràtics ens arribi amb gota-gota (com nosaltres fem amb les guerres que no ens toquen), i que l’enemic cada vegada tingui més i més ràbia. Algú es creia de debò que això seria fàcil? Aquest algú és el mateix que es creia que amb el Pedro Sánchez canviaria alguna cosa? Això sí que és a ser optimista. A cal veí no canvia mai res, i el que estan portant a terme ara, no és més que una lluita interna per a veure qui és més bèstia, perquè consideren que el problema POLÍTIC que haurien de resoldre dialogant, el guanyarà el més bèstia i no el més intel·ligent. Fan com en les guerres medievals, no van més enllà. Ho sento, a mi també m’agradaria tenir “contraris” en comptes “d’enemics”, però està ben clar que no és el cas. Per favor. Demanaria que els pessimistes deixessin de tirar terra a sobre de tots i cada un dels petits èxits que sens dubte es produeixen, perquè és a base de molts d’aquests petits èxits que ens guanyarem la república i no de grans esdeveniments històrics. Això passava segles abans, i avui ja és absurd creure-hi.

Orgullo patrio herido!

Una altra bufetada colossal a la cara de la corrupta judicatura espanyola. Continuen en el paradigma autàrquic del “si ellos tienen UNO nosotros tenemos dos” i així els va.

Faran el que faran i els col·leguis d’en Pablito li salvaran les natges. Però és veuran forçats novament a degradar de manera irreversible el seu ordenament jurídic.

Quan hagin d’aplicar la jurisprudència que estan inventant aquests jutges mercenaris, tindran un greu problema, perquè els portarà a més i més contradiccions i arbitrarietats. I el poc prestigi que havia aconseguit el règim postfranquista aviat s’esvairà com boira matinera en un dia d’estiu.

La torre de Babel jurídica que están muntant se’ls caurà a sobre en mig d’un espectacle de desconcert i vergonya,

He estat parlant amb el meu cor i el meu cap i M’han aconsellat dues coses:

Que no perdem ni un minut per anar construint la nostra República en un estat independent fent tot el que calgui, sense gaires lamentacions ni gaires esperances en trobar gent que vulgui dialogar rés.

Que tant de bo aquest estat medieval com diu tant be l’Albert, el vagin posant contra les cordes, es vagin esbudellant entre ells fins que des d’Europa algú els posi a negociar “d’estat a estat”.

I si us plau, no ens conformem amb això que vaig llegint de “presos a casa”. A casa no n’hi ha d’haver cap de pres ¡¡¡¡¡¡

Una frase unionista era: “Quan engajolin aquests polítics independentistes la broma s’haurà acabat”. Frase dita per un català vehí meu.
Dons bé, gràcies al sacrifici dels que fa mesos són segrestats injustament als deserts mesetaris, i a l’encaparrament dels que encara estem en minsa llibertat, hem arribat a aquest esperpèntic fracàs del judge famós.
Per altra banda caldria recordar al PP, que els adults que tenen un problema “cogen el toro por l’ós cuernos” i proven de cercar una solució. És infantil amagar un problema en un calaix i esperar que es podreixi.
Si el Reino hagués actuat positivament i amb promptitud quan l’estatut, ribotejat i abatut, O hagués delegat un referèndum oportunament, i en tants altres ocasions que hi ha hagut, ara el moment seria un altre.

El problema no es tant el no saber veure com el no voler.
L’herència imperialista i la seva continuació amb la dictadura han fet que no hi hagi cultura democràtica en bona part de les elits governants i també de la societat.

Com a conseqüència, la transición i període posterior no va ser el canvi a la democràcia que hagués pogut ser, sino un maquillatge que a la primera tronada s’ha desfet deixant al descobert totes les arrugues que es volien amagar.

L’important no es la realitat sino el que sembli i a partir d’aquí, tot s’hi val per imposar el que es vol fer creure. Es clar que tant interioritzat està el concepte, que en determinats entorns es fàcil que algú es relaxi i es llavors quan es pot equivocar.

Seguim, anem bé a pesar dels entrebancs i es comença a entreveure una estratègia pensada. La pressió al límit legal, els excessos legals i repressius i la resistència pacífica però tenaç de la societat, provocaran els nous aconteixements.

Tots aquests fets, els pot aprofitar el nou president Pedro Sanchez per fer un gir important, afrontant la realitat i agafant veritablement la bandera de la democràcia.
No sembla que sigui massa probable, però potser se li pot donar el benefici del dubte durant uns dies.

Si finalment fa el canvi, no ens afectarà el nomenament de José Borrell (que no Josep), com a minsitre d’exteriors. Si no canvia rès, tindrem un nou aliat en fabricar independentistes, en aquest cas per Europa.

Seguim.

EL FIL DE LLARENA
Tot va començar amb les ordres d’extradició, allí a Espanya li va esclatar bombolla autàrquica on estava instal·lada, un “paradís fatxenda” on el terme política mai ha sigut negociar res, sinó imposar per la força. Només els serveix per gestionar els negocis d’una oligarquia i fer complir la llei en un Estat sense separació de poders… Sense la bombolla Europa ha vist qui tenia per soci: un país que vol solucionar els problemes polítics a base de tribunals prevaricadors. Podríem veure-ho com un xoc de civilitzacions en el sentit de Samuel P. Huntington i això que acaba de començar… Per això la societat espanyola patirà un trauma, pagarà car el seu suport al règim. A banda del deute extern, Espanya és una nació retrògrada en tots els sentits, no depèn de qui governi, és la Monarquia corrupta i reaccionària, el seu nacionalisme cruel i supremacista. Llarena n’és el fil. L’aniran estirant…

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

A Sílvia Fortuño: gràcies del link; ja l’havia llegit, però m’ha cridat l’atenció veure-n el link en els comentaris; darrerament, tant l’Enric Vila com el seu amic Bernat Dedéu han pujat una marxa en la poc dissimulada estratègia, encara que a llarg termini, de substitució completa de la generació política que ens va dur a que ens poguéssim autoorganitzar l’1-O. La seva tesi és que ens van enredar, i jo me la crec; però també estic convençut que ens van enredar sense gaire mala fe, simplement la cosa se’ls va escapar de les mans perquè l’1-O, la gent de base vàrem tirar endavant una “follia” que ells estaven convençuts que seria encara menys que el 9N, i va ser més, molt més. El final de l’article de Vila és ja campanya descarada de cara a generar un nou actor polític que ompli un espai sociopolític que s’albira que s’anirà buidant irremissiblement, perquè ERC i Convergència, amb totes les seves derivades, estan mostrant amb tota la possible cruesa les seves limitacions, i ja han començat el seu imparable declivi; i la ubicació ideològica extrema de la CUP els impossibilita d’ocupar aquest espai. De moment tot plegat comença molt tímidament, amb en Graupera impulsant primàries indepes a BCN-city, però jo estic convençut que l’estratègia a llarg termini és molt més ambiciosa. Però tant en Vila com en Dedéu sembla que hagin començat un pèl massa d’hora, no sé. Com que “qui té gana somia pa”, hi ha gestos que jo veig molt agosaradament: cada cop que veig l’Elisenda Paluzie deixant-se fotografiar al costat d’algú concret (no entremig de masses, com en una mani, p.e.) “penso”; i ja porto dos fotos pensant, l’una al costat del President Puigdemont a Berlin, quan va intentar convèncer‘l, infructuosament, de que resistís la pressió dels “seus” a donar un nom de presidenciable autonòmic alternatiu, per evitar noves eleccions; i més darrerament amb en Graupera. Em faria gràcia veure una foto de Paluzie amb en Carles Riera… veurem.
A Albert Miret, gràcies del teu assenyat comentari.

Sort tenim de gent com en Llarena i altres com ell que conformen la caverna espanyola, ja que l’independentisme (cada dia més diluït en mer sobiranisme i autonomisme), tret d’algunes honroses excepcions (ANC, CDR, els exiliats, alguns consistoris…) fa un paper més aviat desmoralitzador, per no dir galdós.

No vull ser més pessimista del compte, però per a mi que l’únic que manté mitjanament viu el conflicte… és l’Estat espanyol. Amb el canvi de govern a Espanya, la UE es dóna la tan anhelada pròrroga, i amb la constitució del govern català, tots els que volien fer baixar el “suflé” ja tenen l’avinentesa per fer-ho: el discurs, les cares, la propaganda, el calendari…

Que els nostres polítics fessin amb nosaltres una catxa a veure si atemorien l’estat i aquest s’asseia a negociar alguna cosa, tampoc em subleva ultra mesura. El que sí que trobo un engany en tota regla, una presa de pèl, una instrumentalització inadmissible del sentir popular és que un cop constatat que la jugada només funcionava a mitges (l’estat no va cedir però sí és va creure que anàvem a totes: es va prendre seriosament l’envit, doncs, i va reaccionar amb agressivitat, amb instint de supervivència), la direcció independentista no anés a la seva vegada també a totes…

Hi ha res més trist i contraproduent que voler fer por a algú més fort que tu, i fer-te enrere un cop s’ha descobert que tot era un bluff? En aquests casos s’ha de seguir fins al final, peti qui peti. Hom no pot vendre tan barata la seva pell. S’havia de cridar a la defensa de la República recent proclamada i fer saltar l’estat i la seva democràcia de paper de fumar excitant la seva cara més fosca i violenta. Ens agradi o no, això és el que molt probablement dirà la nostra història (suposant que en el futur quedin ments prou lúcides i abnegades per descriure la nostra dissolució nacional).

Ahir em van constestar aixo en uns twits:
Presentar una demanda civil en país extranjero para recusar es preconstituir la causa de recusación, así que no creo que ésta prospere. (Distinto habría sido una demanda civil previa, lo que no es el caso…)

Piensa que la recusación es el reproche de falta de imparcialidad en el juez, por motivos previos a empezar a conocer de una causa. Si no fuera así, cualquier investigado podría crear o generar una causa de recusación si aprecia que la instrucción le va mal, con una demanda p.ej

Sr. Partal, nosaltres no podríem explicar contes de terror com aquest que escriu algú a ElPaís espanyol?

https://elpais.com/elpais/2018/06/05/opinion/1528207814_510319.html

Em refereixo a contes més propers i més anguniosos per actuals, com per exemple la vinculació de les clavegueres de l’Estat en els atemptats de l’agost.
Ells poden difamar el que volen i en canvi nosaltres ni tant sols provem d’incidir en situacions gravíssimes que ens afecta als catalans de vida o mort.

L’article linkat l’he llegit en diagonal només perquè em posa de mal humor. Sr. Partal aquí li deixo per si li vé de gust fer-hi una ullada. Crec que deuen estar de caca fins al coll de tant remenar en el pitjor que coneixen.

Gràcies, Eva Salas, per l’article, el contingut del qual m’havia arribat fa poc en forma d’un extracte de llibre; si t’interessés ampliar la informació, heus aquí el link:

http://studylib.es/doc/6661688/nacionalismos-perif%C3%A9ricos-y-fascismo.-acerca-de-un-memor%C3%A1…

A mi la cosa no m’ha escandalitzat més del compte:

1.-als anys trenta l’extremisme estava “de moda”: les solucions violentes estaven a l’ordre del dia (veure, en aquest sentit, l’article d’en Jordi Galves:
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/jordi-galves-quan-mataven-pels-carrers_270561_102.html

2.-la temptació d’aliar-te amb el diable per assolir la llibertat és ben humana, i sovint difícil, per no dir impossible, de resistir. A més, s’ha de tenir present que a mitjan anys 30 el hitlerisme encara no havia donat proves de ser el règim monstruós que va acabar sent al cap d’uns anys. També cal saber que en Batista i Roca, tot just començada la Segona Guerra Mundial va oferir els seus serveis al Foreign Office (o directament als serveix secrets, no recordo ara em precisió). En Daniel Cardona, contràriament a d’altres companys de Nosaltres Sols! o Estat Català NO va flirtejar mai amb el nazisme.

3.-el que compta, ha de comptar són els fets: qui va rebre ajuda de Hitler va ser Franco i el nacionalisme espanyol; com és ben sabut, Catalunya i el catalanisme van patir en carn pròpia aquest ajut. Durant la 2GM, el dictador espanyol va ajudar en allò que va poder a l’Alemanya nazi: abastint submarins, proporcionant wolfram, facilitant el moviment de l’espionatge alemany, lliurant refugiats a les autoritats alemanyes, enviant la División Azul a combatre al costat dels alemanys a l’URSS… També convé recordar que molts catalans republicans van morir en els “läger” alemanys (sobretot a Buchenwald), mentre d’altre morien a Miranda de Duero.

Resumint: 0 sentiment de culpa per aquestes amistats perilloses ni pels pressupòsits supremacistes que van alimentar la idea d’una separació armada d’Espanya. Eren les cartes de l’època i del moment. Qui té pecats per expiar en aquest sinistre capítol de la història europea no som pas els catalans… Les intencions no es poden mai comparar amb els fets, és prou evident.

Tinc seriosos dubtes de que puguem reprendre realment el camí republicà de manera efectiva. M’explico.

Perquè això fos possible, en el seu moment s’hauria d’haver dut la resistència fins que quedés provada, fins que fos manifesta, palesa la manca de democràcia a Espanya. Haver cedit abans de que fos estrictament necessari, és a dir, abans de topar amb la força bruta, posa en entredit tant la natura com la viabilitat del moviment independentista, ja que fa planar un dubte a vàries bandes:

– en quina mesura no era un bluff?
– quin valor té una cosa per la que hom no està disposat a jugar-se la vida; o el que és el mateix: què val algú que no està disposat a jugar-se la vida per allò que diu voler i estimar?
– en quina mesura cedir a la mera amenaça és legitimar aquell que fa servir l’amenaça i els instruments legals que fa servir per vehicular aquesta, entenent que rendir-se a res que no sigui la força bruta és d’alguna manera validar i fer seu, des de la por, quelcom que nega les pròpies conviccions des de la simple paraula o gesticulació?
– com contrarestar la visió de situació normalitzada, de crisi tancada que tanta gent, a Espanya, a Europa, i a la mateixa Catalunya corre a donar, interessadament o inconscientment?

Tanta renúncia i claudicació no sé si no ens ha hipotecat el futur per una generació. Quan es perd la credibilitat costa molt recuperar-la; o el que és el mateix: quan hom es guanya la reputació de ser de determinada manera, costa Déu i ajuda que els altres (i ell mateix?) canviïn aquesta valoració.

Gràcies, Ramon Vilardell, veuré els links que apunta.

Si ja he pensat algunes de les coses que m’explica. El problema és la intencionalitat de l’autor al escriure-les i laes seves maneres tendencioses. Si he anat a ElPaís (i me l’he trobat) ha estat perquè he llegit a ElNacional que el capo del diari ho ha deixat i hi han posat a una dona que m’ha fet molt bona pinta i hi he anat per veure si en deien alguna cosa. I no. Suposo que haurà de passar temps fins a que deixi de ser el pamflet en que s’ha convertit. Si és que deixa de ser-ho algun dia..

Salut!