09.01.2021 - 21:30
|
Actualització: 09.01.2021 - 21:40
El jutge Pablo Llarena ha perdut. També a Bèlgica. Si la sentència del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein denegant l’extradició per rebel·lió del president Carles Puigdemont fou un cop dur per al Tribunal Suprem espanyol, la decisió ferma de la justícia belga de denegar l’extradició del conseller Lluís Puig és la derrota més dura de la justícia espanyola en la repressió contra l’independentisme. I pot tenir conseqüències molt serioses. Perquè en aquest cas la justícia d’un país de la Unió diu obertament que hi ha un altre país de la Unió que viola drets fonamentals de ciutadans seus, que són també ciutadans de la Unió. I perquè aquesta decisió s’esdevé pocs dies abans de la compareixença de Puigdemont, Comín i Ponsatí a la Comissió d’Afers Legals de l’Eurocambra pel suplicatori contra ells. Tot queda interconnectat, i el joc brut de l’estat espanyol queda més que mai al descobert.
La denegació de l’extradició de Lluís Puig és important perquè el Tribunal d’Apel·lació de Brussel·les afirma que el Tribunal Suprem espanyol no és competent per a jutjar-lo, és a dir, que se li violaria el dret del jutge predeterminat per la llei. I més encara: la justícia belga diu que hi ha indicis seriosos que Lluís Puig no podria tenir un judici just a l’estat espanyol perquè se li violaria la presumpció d’innocència, ateses les declaracions públiques de responsables governamentals, de fiscals i de jutges criminalitzant els presos polítics i els exiliats. Per a sostenir-ho, el Tribunal d’Apel·lació invoca la resolució del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, que el maig del 2019 va exigir l’alliberament immediat dels presos.
És un precedent clau per a tot el que vindrà d’ara endavant judicialment en l’àmbit internacional. En primer lloc, perquè una resolució d’aquesta mena es pot esgrimir com a argument als recursos que els presos presentin al Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg, tan bon punt el Tribunal Constitucional espanyol desbloqui els recursos contra la sentència del Suprem. És vàlida una sentència dictada per un tribunal que no és competent? Heus ací la potència de la resolució de la justícia belga sobre Lluís Puig.
Munició contra els suplicatoris
En segon lloc, perquè crea un precedent directe per a Puigdemont, Comín i Ponsatí en el cas que el Parlament Europeu els llevés la immunitat, si el suplicatori tira endavant. Queda més net el camí posterior a una concessió del suplicatori, perquè difícilment els tribunals belgues prendrien una decisió oposada a la que s’ha pres en el cas de Lluís Puig. I en tercer lloc, perquè els arguments contra l’extradició de Puig són segurament els principals arguments dels eurodiputats contra el suplicatori, i precisament la sessió en què tots tres compareixeran per a exposar els arguments contraris a la petició del Suprem es farà aquest dijous.
És clar que la comissió parlamentària que ha de decidir sobre el suplicatori és presidida per un eurodiputat de Ciutadans, que en formen part, estratègicament, un bon grapat de parlamentaris de partits espanyols, i que la ponència per a recomanar si cal aixecar-los o mantenir-los la immunitat és en mans d’un eurodiputat búlgar d’ultradreta. I que al ple de l’Eurocambra, que serà qui finalment haurà de validar la decisió de la comissió parlamentària, hi ha una majoria política que en principi els partits espanyols tenen controlada mitjançant els grans grups. Tot això juga contra Puigdemont, Comín i Ponsatí. Però la sentència de Bèlgica sobre Lluís Puig és ferma, i fonamenta aquella raó principal per a la qual històricament s’han denegat els suplicatoris: el fumus persecutionis, és a dir, la persecució política amb la voluntat d’alterar i de perjudicar l’activitat política d’aquests diputats.
És ben possible que la Comissió d’Afers Legals del Parlament Europeu, primer, i el plenari, després, no en facin cabal i que els retirin la immunitat parlamentària. La defensa dels exiliats ho té present. Per això va provar d’endarrerir tant com fos possible (amb la participació involuntària de la pandèmia) el procediment del suplicatori, fins que la decisió de Bèlgica sobre Lluís Puig pràcticament hi ha coincidit en el temps. Si en efecte se’ls retira la immunitat, com podrà justificar l’Eurocambra una decisió com aquesta? Si hi ha una decisió ferma d’una jurisdicció de la Unió que diu que deixar en mans de la justícia espanyola els exiliats (i els presos!) podria significar la vulneració de la seva presumpció d’innocència, com ho justificaria? Com, quan el tribunal belga invoca precisament una directiva aprovada pel Parlament Europeu, la 2016/343, sobre el dret de la presumpció d’innocència en els processos penals?
Si tanmateix ho fes, la defensa dels tres eurodiputats preveu la possibilitat de recórrer al Tribunal de Justícia de la UE, a Luxemburg, que, com a àrbitre, hauria de pronunciar-se sobre aquest fet tan impactant: es pot extradir algú a un estat de la Unió quan n’hi ha un altre que diu que si fos així es vulnerarien drets fonamentals? I més encara: com pot ser que hi hagi ciutadans de la UE (i un eurodiputat electe!) condemnats per un tribunal que un altre estat de la UE diu que no té competència per a jutjar-los? Per això el cas de Lluís Puig, el que ha anat més lluny en els procediments contra els exiliats, pot esdevenir la clau de volta que, un cop retirada, faci caure tota l’estructura jurídica sobre la qual s’ha bastit la repressió contra l’independentisme.
Els fruits del litigi estratègic
El cas Lluís Puig és el cas dels exiliats, que més de tres anys després ha acabat donant fruit. Per arribar fins aquí calia en un primer moment desmentir el missatge dels aparells mediàtic, polític i judicial espanyols segons els quals els exiliats eren “pròfugs” de la justícia. I per això van comparèixer immediatament quan se’ls va requerir davant les autoritats belgues. En segon lloc, l’estratègia implicava fonamentar una defensa basada en el perill de vulneració de drets que significaria l’extradició a l’estat espanyol, per la indefensió jurídica, per la vulneració de la presumpció d’innocència, per la imputació d’uns càrrecs tan greus i arcaics (rebel·lió, sedició) que no tenen correspondència en la resta de jurisdiccions de la Unió Europea. Això va fer que de seguida els jutges belgues, i fins i tot la fiscalia, veiessin amb mals ulls les euroordres enviades per la justícia espanyola, i era tan evident que anaven mal dades per al Suprem espanyol que el jutge Llarena va retirar-ne la primera.
La segona euroordre va servir per a humiliar-lo: primer per Bèlgica, que la va retornar per defecte de forma perquè no la va saber enviar bé, i després per Alemanya, perquè el tribunal de Slesvig-Holstein va dir que no es podia extradir Puigdemont per rebel·lió. Llarena, enfurismat, va retirar l’euroordre enviada a Escòcia contra Ponsatí just quan el judici –que de nou feia molt mala pinta per a les pretensions del Suprem– estava a punt de començar. I després de la sentència, la tercera euroordre, que es va enfangar primer al Regne Unit amb Ponsatí, i que ha fracassat definitivament a Bèlgica, amb uns arguments esgrimits pels jutges belgues que són ben bé aquells que la defensa de Boye, Marchand, Beckaert i companyia van ressaltar amb un propòsit que transcendia la defensa dels exiliats, que pretenia anar més enllà, desactivant el fonament mateix de la repressió que el novembre del 2017 tot just es començava a desplegar amb tota la fúria.
Ara, tal com Gonzalo Boye ha piulat, la sentència de Bèlgica significa un escac i mat a Llarena.
Checkmate… habrá que ver en cuantas jugadas #Seguimos
— Gonzalo Boye (@boye_g) January 8, 2021
Diu, això sí, que queda per veure en quantes jugades. L’efecte dòmino ha començat. Les peces han començat a caure, i ho demostra el fet que el govern espanyol es vegi forçat, després de tots aquests fracassos, a canviar el codi penal per adequar la sedició als estàndards europeus. O si més no a dir que ho farà.
Tot acaba confluint. El fet que alguns dels presos polítics denunciessin la seva situació de presó preventiva a un òrgan com el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de l’ONU fou determinant, perquè va permetre d’obtenir una resolució favorable d’un organisme internacional molt abans que no es pronunciés el Tribunal Europeu dels Drets Humans, que té un procediment molt més lent perquè, entre més coses, depèn en bona part del blocatge que pugui fer el Tribunal Constitucional espanyol.
Haver disposat de la resolució del grup de treball de l’ONU ha estat fonamental per a la negativa belga a extradir Lluís Puig. Els quatre jutges del Tribunal d’Apel·lació belga esmenten aquesta resolució per a concloure que a l’estat espanyol tindria en risc la presumpció d’innocència. La sentència diu que “les constatacions àmpliament documentades pel Grup de Treball de Detencions Arbitràries […] en relació amb les declaracions d’alts funcionaris i autoritats sobre la culpabilitat dels implicats abans de la sentència són vàlides”. Són declaracions com aquella de la vice-presidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría dient que havien escapçat l’independentisme, o de l’ex-ministre Rafel Catalá vaticinant la inhabilitació dels presos abans que el jutge hagués pres cap decisió. Són declaracions documentades també durant tot aquest temps per l’equip de defensa dels exiliats a la justícia belga, que ha comprovat la magnitud de la persecució.
I per tot plegat no tan sols és important de tenir els ulls posats al Tribunal dels Drets Humans quan arribi el moment, sinó també, i per aquest ordre, al Parlament Europeu, al Tribunal de Justícia de la UE i també, i de nou, als tribunals de Bèlgica. Perquè la demanda dels exiliats contra Pablo Llarena per haver-los vulnerat la llibertat d’expressió, els procediments judicials i la presumpció d’innocència, encara és viva. I té camp per a córrer.
