08.05.2019 - 21:50
|
Actualització: 09.05.2019 - 09:39
La reacció de l’estat espanyol a la proclamació de la independència es va fonamentar sobretot en la utilització espúria de la justícia, més enllà dels seus límits legals i morals. L’actuació del jutge Llarena, molt particularment, va anar molt més enllà d’allò que se suposa que és la feina d’un tribunal i va interferir completament en la vida política del país. No tenien importància els fets, és a dir, la qualificació i les proves sobre els fets, sinó impedir-ne la repetició i escapçar, si era possible, el moviment independentista.
La contínua ingerència en la vida política del Parlament de Catalunya ha estat la prova més determinant de quina era la prioritat. Des de l’increïble empresonament a mitja sessió d’investidura del candidat a la presidència de la Generalitat Jordi Turull fins al desposseïment dels drets polítics d’uns quants membres de la cambra, el braç de la justícia ha anat fent política, partidista, en favor del bloc del 155. El president Puigdemont, no cal anar gaire més lluny, tenia prou vots per a tornar a ser investit i no ho fou. I la voluntat popular ha estat, així, segada. L’ús abusiu de la presó provisional ha estat també una llosa enorme descarregada sobre el país a manera d’advertiment i amenaça permanents.
És evident que les extravagàncies jurídiques de Llarena han donat resultat, políticament parlant. Ell no passarà a la història del dret com un bon jutge, però passarà a la història de l’espanyolisme com un guerrer disposat a vulnerar qualsevol norma per aconseguir l’objectiu. Tanmateix, l’estat espanyol també ha hagut d’assumir un cost ben alt per tanta irregularitat, un cost que sembla que comença a fer-se excessiu, si més no a una part de l’estat.
En pocs dies, hem vist com la línia Llarena, aquesta espècie de línia Maginot del règim que intentava frenar l’avanç de l’independentisme, comença a tenir esquerdes, comença a ser travessada. Per una banda, els exiliats, el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí, han guanyat la primera batalla jurídica dins l’estat, tombant la pretensió inenarrable de la Junta Electoral espanyola de prohibir-los de ser candidats. I per una altra el recurs dels presos que han estat elegits parlamentaris posa un tel de dubte sobre la continuïtat del judici i sobre les maniobres de Llarena al Parlament de Catalunya, que ara, és clar, seran qüestionades segons què faça el parlament espanyol.
Cride l’atenció, però, sobre el fet que en tots dos casos és interessant no tan sols l’acció de l’independentisme superant la línia i trencant-la, sinó l’aparició per primera vegada de discrepàncies dins els murs de la justícia espanyola, de desorientació. La decisió de la junta electoral va comptar amb l’oposició rotunda de quatre membres, inclòs el president. Els jutjats de Madrid que hi havien de prendre partit va quedar clar que no ho volien fer. I la sala tercera del Suprem no va voler ser qui solucionàs el cas de la candidatura Puigdemont-Comín-Ponsatí, però no va deixar ni ombra de dubte sobre la inoportunitat de la decisió, decisió que només podia ser qualificada d’estrictament política, adoptada en primera instància per la junta electoral. Ara cal veure què passarà al Tribunal Constitucional, però ja ningú no espera que done la raó a Ciutadans i al PP.
És possible que aquestes esquerdes evidents responguen a raons diverses, que molt possiblement es deuen sumar. La por de la intervenció de la justícia europea, en primer lloc –i he de recordar, encara, la possible intervenció del Tribunal de Luxemburg, tan sols que un pres ho demanàs, que els ho acabaria de desbaratar tot. Potser també hi té a veure la derrota electoral del PP i de les dretes, motors essencial de la cursa embogida cap al descontrol jurídic i l’arbitrarietat manifesta. I fins i tot és possible que algú considere que el perill ja no és tan imminent com ho era la tardor del 2017 i que per tant no cal pitjar tan a fons. Si pensen això que ho pensen, que ja s’ho trobaran. Però és evident que en la mesura que l’escàndol Llarena comence a ser contrastat i contestat també dins el règim, l’única cosa que passarà és que els arguments a favor de la independència creixeran exponencialment. Perquè s’haurà demostrat que Espanya és un estat indecent on la previsibilitat de la justícia i el respecte a les lleis no són cap valor indiscutible. Per més propaganda que vulguen fer per aparentar el contrari.
PS1. No tenen prou mans per a aturar l’independentisme: la candidatura Cambres: Eines de País ha arrasat a les eleccions a la Cambra de Comerç de Barcelona. Això vol dir que un dels baluards del règim ha caigut aquesta nit. Celebrem-ho.
Les cambres tenen una presència determinant en molts organismes importants. Fins ara, controlades per un petit grup d’empresaris vinculats a La Caixa i l’Íbex, les han fetes servir per promoure la idea que els empresaris catalans eren contraris a la independència.
Tanmateix, després d’impedir durant anys unes eleccions que s’havien de fer el 2014, els empresaris finalment han pogut votar i tot ha quedat clar: trenta dels quaranta llocs en joc han anat a parar a l’ANC, que ara podrà impulsar amb una eina tan potent com aquesta polítiques al servei de l’empresa real del país. I coherents amb la majoria democràtica i social que impulsa l’onada republicana.
PS2. Ahir el PSC va demanar ‘per cortesia parlamentària’ que el parlament s’avingués a nomenar de pressa Miquel Iceta senador per designació parlamentària perquè a Pedro Sánchez se li ha ocorregut de fer-lo president del senat espanyol. De moment, el parlament ha decidit d’ajornar la votació, però espere que els partits independentistes s’hi oposen obertament i ho impedesquen. Iceta va ser una de les peces clau per a fer possible el 155 i, doncs, per a enviar a la presó i a l’exili diputats i diputades que seien prop seu i també la que havia estat presidenta de la seua cambra, Carme Forcadell. Cortesia, diu ara? Cortesia amb qui ha enviat els companys a la presó i l’exili? Au, bah!
