Llarena dinamita el diàleg: què farà ara el parlament?

El Tribunal Suprem fa impacte amb virulència sobre l’escenari polític de diàleg inaugurat amb ratafia i un passeig agradable pels jardins de la Moncloa. Quan Quim Torra havia decidit d’assumir les contradiccions que implica el retorn a la gestió autonòmica fent-se una fotografia amb Pedro Sánchez, el jutge Pablo Llarena força JxCat i ERC a reconsiderar si fan un acte de desobediència contra la suspensió dels drets i deures dels presos polítics i els exiliats, en aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal.

Llarena situa la mesa del parlament en una altra cruïlla complicada. Té marge per a desobeir, però hauria d’assumir-ne els riscs penals. I fins ara la mesa, amb Roger Torrent al capdavant, ha optat per no fer-ho. Va ser així durant els intents d’investidura fallits de Carles Puigdemont, Jordi Sànchez i Jordi Turull. La unilateralitat es va descartar, i no pas sense polèmica entre ERC i una part de JxCat. Toni Comín també va retirar la seva delegació de vot quan ja no era sotmès a les mesures cautelars imposades per la justícia belga. Aquesta vegada, ERC ha demanat temps: vol analitzar bé la interlocutòria. Torrent no tornarà del viatge oficial al Quebec fins demà a la tarda i, segons fonts del seu entorn, no abordarà la qüestió fins dijous. Recorda, a més, que la resolució no és ferma.

Disposats a desobeir?
L’embolic jurídic és important. Llarena escriu que la suspensió és ‘automàtica’ en aplicació de l’article 384 de la llei d’enjudiciament criminal. Però no ho és tant: la mesa ha de decidir com la tramita. El reglament del parlament no preveu un supòsit com aquest i en tot cas disposa que la comissió de l’estatut dels diputats ha de sotmetre aquesta decisió al ple. JxCat vol que així sigui. Només hi hauria suspensió si la majoria de la cambra ho avalés. Per tant, la majoria independentista pot desobeir? Fins quan?

Si la majoria independentista votés contra la suspensió dels diputats processats, podria cometre un delicte de desobediència, més enllà de les implicacions que tindria per als membres de la mesa. Sigui com sigui, fonts parlamentàries es demanen si, a partir d’aleshores, cada delegació de vot dels processats també podria ser considerada desobediència. Això posa en qüestió el recorregut material que podria tenir la desobediència. JxCat i ERC estan disposats a recórrer-hi fins a les últimes conseqüències? Si no és així, i no és viable el manteniment de la delegació dels vots, quin sentit tindria un refús inicial de la majoria parlamentària a la suspensió, amb les conseqüències penals que podria implicar per als que desobeïssin? En la seva conferència nacional, ERC va deixar finalment oberta la possibilitat de recórrer a la via unilateral, però no és una opció que la direcció hagi previst d’exercir de manera immediata. El PDECat, en ple debat pre-congressual, haurà de decidir si l’acompleix o no: els sectors crítics intenten que s’acabi afegint a la ponència política.

Si renuncien a l’escó, no el podran recuperar
Si la suspensió temporal de drets i deures dels sis diputats s’executa sense matisos, JxCat, ERC i la CUP perdrien la majoria absoluta independentista en les votacions al ple. En canvi, la proporcionalitat de les votacions d’acord amb els resultats electorals en escons es mantindria a la mesa i a les comissions, segons fonts parlamentàries. Per no perdre la majoria absoluta a l’hemicicle, els partits independentistes poden optar per una renúncia radical: que els diputats suspesos deixin l’escó. Però fins i tot el jutge Llarena admet, en la seva interlocutòria, que una suspensió temporal no pot ‘imposar’ als grups que perdin la majoria ni veu ‘coherent’ que els processats hagin de perdre definitivament el dret de representar els electors. Perquè si renuncien a l’escó, no el podran recuperar. JxCat ja ha dit que no ho demanarà als seus diputats. De fet, si Puigdemont perd l’escó, la restitució promesa seria totalment impossible. Arran d’aquesta vulneració irreparable de drets, Llarena deixa anar la imaginació: proposa que uns altres membres de la candidatura agafin temporalment els escons dels presos polítics i els exiliats si el parlament prengués aquesta decisió. Evidentment, el reglament de la cambra no preveu que hi hagi diputats que exerceixin temporalment l’ús de l’acta i la proposta ha sorprès notablement el parlament. S’hi agafaran?

Després de decidir que no assumirien el cost penal d’investir Puigdemont, JxCat i ERC afronten l’embat més fort d’ençà de l’inici de la legislatura. La CUP defensa des de bon començament la via de la desobediència. Però aquest mandat no és com l’anterior. Una vegada constatat que el govern de Torra s’avé al diàleg amb Madrid i a assolir acords alternatius al parlament, els comuns acabaran fent pinya amb els independentistes? Han defensat la preservació dels drets polítics dels sis diputats i neguen que hi hagi rebel·lió. Però estan disposats a assumir cap risc?

Torra estava satisfet perquè el president espanyol havia admès que la crisi catalana és una ‘crisi política’ que requereix una solució política. La Moncloa va començar a piular en català i celebrava el retorn a la ‘normalitat.’ Però el poder judicial, part essencial de l’estat espanyol, abaixa la temperatura sota zero i complica el desglaç. Encara més, el president del Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes, ha demanat paral·lelament al govern de Sánchez que pressioni Bèlgica per protegir Llarena de la demanda civil interposada pels consellers exiliats. El Suprem considera que s’ha de preservar la integritat de l’acció de l’estat. I evidentment, l’executiu és part de l’estat, també quan aborda el conflicte català.