05.04.2022 - 10:31
|
Actualització: 05.04.2022 - 12:31
La batalla judicial a l’exili viurà avui, 5 d’abril, segurament l’episodi més decisiu d’aquests darrers quatre anys. Els quinze jutges de la Gran Sala del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, a Luxemburg, escoltaran totes les parts explicades en el litigi principal entre Pablo Llarena i els exiliats, el que va desencadenar el magistrat del Suprem amb les set preguntes pre-judicials que va formular el març del 2021. En aquesta vista judicial, que començarà a les nou del matí i que s’allargarà una bona part del dia, la part espanyola, representada per la fiscalia del Suprem i per l’advocacia de l’estat, pretendrà d’impugnar els criteris amb què Bèlgica va refusar en ferm l’euroordre contra Lluís Puig. Però se’ls podria girar en contra, perquè la defensa que encapçala Gonzalo Boye vol demostrar que les euroordres actuals s’haurien d’invalidar i que Llarena no en podria emetre de noves, ni contra Puig, ni contra Puigdemont, ni Ponsatí ni Comín. Si el TJUE digués això, la porta del retorn seria oberta.
Quines parts hi ha?
En aquesta causa, hi són personats tots els exiliats: els eurodiputats Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, a més de Lluís Puig, Anna Gabriel i Marta Rovira. També Meritxell Serret, tot i que va tornar de l’exili ara fa un any i la seva causa, per desobediència, ha estat traslladada per al judici oral al TSJC. Per la part espanyola, hi haurà la fiscalia i l’advocada de l’estat en cap davant el TJUE, Andrea Gavela. Seran els primers a intervenir en l’exposició oral, i seran acompanyats com a part contrària als exiliats de l’extrema dreta, perquè Vox, com a acusació particular en el procediment judicial pel qual es van emetre les euroordres, disposarà també de temps de paraula. A més, hi haurà representada la Comissió Europea i tres estats: Bèlgica, que s’ha manifestat en contra de la posició espanyola, i Romania i Polònia, que fan costat a Llarena. Aquests dos països han desafiat recentment la UE quan han qüestionat la preeminència del dret europeu.
Un moviment a la desesperada de Llarena va desencadenar aquest procediment, i va accelerar la possibilitat que la justícia europea es pronunciés sobre l’estratègia repressiva del Tribunal Suprem espanyol contra els exiliats. Quan Bèlgica va rebutjar definitivament l’extradició de Lluís Puig, i amb els precedents d’Alemanya i d’Escòcia, el magistrat va formular set preguntes pre-judicials al TJUE sobre els criteris amb què un estat pot denegar una euroordre. Era un moviment estrany, molt poc habitual, perquè normalment són els estats que han de decidir si executen una euroordre que demanen pre-judicials al TJUE per a resoldre dubtes sobre l’aplicació del dret de la Unió. En aquest cas, és el jutge que va emetre l’euroordre que fa unes preguntes per aclarir si els altres estats membres (i específicament Bèlgica) fan bé de desestimar les seves peticions d’extradició.
Les set preguntes de Llarena
Llarena tenia por que el cas de Lluís Puig esdevingués un precedent per a la denegació de les euroordres contra els altres exiliats, sobretot Puigdemont, el seu gran objectiu. Però amb aquestes preguntes s’arrisca a obtenir unes respostes que encara el posin en una situació molt pitjor, és a dir, que vegi invalidada tota la persecució dels exiliats. En resum, les set preguntes de Llarena són les següents:
En la primera, demana si el tribunal que ha de decidir sobre una euroordre la pot denegar basant-se en la seva legislació i no en la de l’estat que l’envia. I en relació amb aquesta pregunta, Llarena formulava la segona, en què demanava si això volia dir que el jutge que emet una euroordre ha d’analitzar la legislació dels estats membres per tenir en compte tots els supòsits de denegació d’euroordres que no siguin prevists en la decisió marc europea que les regula. La tercera pregunta també hi té a veure, perquè d’acord amb aquestes dues primeres qüestions, Llarena demana si l’estat que ha d’executar l’ordre “pot qüestionar la competència que l’autoritat judicial d’emissió té per actuar en la causa penal concreta i rebutjar el lliurament (de la persona reclamada) per entendre que no és competent per emetre-la”.
Bèlgica va rebutjar l’euroordre contra Puig perquè veia risc de vulneració de dos drets fonamentals si era lliurat: el del jutge predeterminat per la llei i el de la presumpció d’innocència. Però aquestes tres primeres preguntes tenen un error d’arrel greu que va cometre Llarena quan les va enviar, el 9 de març de 2021. Llarena es va pensar que Bèlgica havia denegat l’extradició basant-se en l’article 14 de la llei de processament penal belga, quan en realitat l’havia denegada d’acord amb l’article 14 de la llei d’enjudiciament criminal espanyola. És a dir, Bèlgica, ja va fonamentar el qüestionament de la competència del Suprem en la llei espanyola, però Llarena es va confondre i per això va fer aquestes primeres preguntes. Un mes després, va enviar un escrit de correcció, adduint errors de traducció del neerlandès, però les preguntes van romandre tal com van ser enviades.
La quarta pregunta és subdividida en tres preguntes, que en essència qüestionen la validesa de l’informe del grup de treball de l’ONU sobre les detencions arbitràries per a fonamentar el risc de vulneració de drets fonamentals, tal com va fer Bèlgica en el cas de Lluís Puig. Llarena vol que el TJUE precisi quins criteris exigeix el dret de la UE perquè un estat denegui una euroordre pel risc de vulneració de drets fonamentals, una qüestió sobre la qual ja hi ha doctrina, amb sentències ben recents que ho delimiten força.
En la cinquena pregunta, Llarena demana si tot plegat és condicionat pel fet que la persona reclamada hagi pogut qüestionar davant les autoritats judicials de l’estat que en reclama l’extradició la competència de l’autoritat judicial que ha emès l’euroordre. I en la sisena, demana si l’estat d’execució de l’euroordre pot rebutjar-la per causes no previstes en la decisió marc europea i sense haver demanat informació complementària a l’estat emissor.
La darrera pregunta, la setena, és la fonamental. Perquè Llarena hi demana explícitament si podria tornar a enviar una euroordre contra Lluís Puig a Bèlgica, és a dir, si es pot tornar a formular una euroordre contra algú en el mateix estat en què ja s’ha denegat en ferm. La qüestió és important no solament per allò que pugui afectar Lluís Puig concretament, sinó perquè obre la possibilitat que el TJUE en fixi doctrina. És on Gonzalo Boye i el seu equip legal veuen una oportunitat que volen aprofitar.
L’estratègia dels exiliats
En efecte, els milers de pàgines de documents aportats en aquesta causa i els minuts de què disposin en la vista oral van orientats a obtenir una resposta satisfactòria a aquesta pregunta per part del TJUE. Tot dependrà de què digui la sentència, de com siguin de clars els jutges europeus i particularment el ponent, el danès Lars Bay Larsen, quan responguin si algú que ja ha estat sotmès a euroordres per un procediment penal pot ser reiteradament perseguit mitjançant noves ordres de detenció europees pel mateix procediment. I en aquest cas, la resposta no afectaria solament Lluís Puig, sinó també Puigdemont, Comín, Ponsatí.
Vet ací la posició d’aquests exiliats en la causa de les pre-judicials, que, d’una altra banda, defensaran que la decisió de Bèlgica sobre Lluís Puig fou ajustada al dret de la Unió quan va qüestionar la competència del Suprem i quan va constatar, d’acord amb l’informe del grup de detencions arbitràries sobre les violacions de drets humans als presos polítics, que Lluís Puig corria el risc de veure vulnerada la seva presumpció d’innocència.
La jurisprudència amb què treballa el tribunal deixava clar que la confiança mútua entre els estats membres de la Unió –que és una de les bases de la decisió marc que regula les euroordres– ha de tenir uns límits en unes situacions excepcionals. Però que els límits hi són, i que es troben en el moment en què l’aplicació del principi de la confiança mútua topa amb el risc acreditat i comprovat de vulneració de drets fonamentals.
Rovira i Gabriel
Les defenses de Marta Rovira i d’Anna Gabriel, representades per Andreu Van den Eynde i per Benet Salellas, respectivament, posaran l’accent en això, per enfortir aquesta doctrina. La posició d’elles dues, exiliades a Suïssa, és diferent, perquè no hi regeix el sistema d’euroordres. D’euroordres, doncs, no en tenen pas de vigents ara mateix, i el jutge Llarena no ha gosat de demanar a Suïssa que les extradeixi, ja que el govern d’aquest país va deixar clar de bon començament que era una causa política i, per tant, en denegaria l’extradició. Ara per ara Llarena manté viva l’amenaça de perseguir-les judicialment, i en el cas de Marta Rovira, d’una manera explícita, en la interlocutòria en què envia les preguntes pre-judicials.
Els quinze jutges
Una volta feta aquesta vista oral, al cap d’un parell de mesos, aproximadament, hi pot haver la publicació de les conclusions del cas per part de l’advocat general, que en aquest cas és el francès Richard de la Tour. I poques setmanes després, probablement entre el juny i el juliol, hi podria haver la sentència. El ponent, Lars Bay Larsen, porta el timó de la causa, com a vice-president del tribunal. Entre els altres catorze jutges n’hi ha que tenen una certa especialització sobre la lliure circulació de les persones, i fins i tot en casos que poden ser precedents importants per a la causa dels exiliats.
De la decisió que prenguin en pot dependre el retorn dels exiliats, d’acord amb la claredat i contundència amb què responguin algunes de les qüestions que les defenses dels exiliats han pogut formular en connexió amb les pre-judicials. I tot això tenint en compte que encara s’hauria de resoldre la causa judicial oberta per Puigdemont, Comín i Ponsatí contra la decisió del Parlament Europeu de llevar-los una part de la seva immunitat com a eurodiputats. La batalla de l’exili ja arriba als dies més decisius.
