27.10.2023 - 21:40
Pablo Llarena voldria impedir l’aplicació de la llei d’amnistia al president Carles Puigdemont? De la conferència que va fer el setembre a la Universitat de Burgos se’n pot desprendre que sí, per l’ombra de dubte que va projectar sobre la constitucionalitat d’una llei encara inexistent, i per la manera de referir-se a Puigdemont, sense esmentar-lo, amb desdeny. El cas és que si s’aprovés una amnistia el president se’n beneficiaria immediatament, la causa contra ell al Suprem s’arxivaria, quedaria lliure de càrrecs i podria tornar sense risc de l’exili. El problema no és l’amnistia, és Puigdemont, escrivia fa uns dies el catedràtic Javier Pérez Royo. Perquè la possibilitat que torni més o menys aviat per una possible amnistia posa en estat d’alarma sectors importants de la política i la judicatura a Madrid. Per això des del Suprem van fer córrer ben aviat que tenien instruments al seu abast per a blocar-ne l’aplicació, amb qüestions d’inconstitucionalitat al Tribunal Constitucional (TC), o fins i tot pre-judicials al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). Però no és pas gens clar que el Suprem realment pugui utilitzar el TC de dic de contenció.
Qui ho ha expressat recentment d’una manera més clara és Pérez Royo mateix, quan responia a la pregunta de si una qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Suprem podria aturar l’amnistia: “Jo no estic tan segur que es pugui fer, i que, per tant, sigui rebutjada de pla pel Tribunal Constitucional. Perquè, realment, allò que fa la llei d’amnistia és que el jutge deixa de tenir cas. En el moment en què hi ha una llei d’amnistia, el cas ha desaparegut. Vostè no té cas. Llavors, què em planteja? Perquè vostè ha deixat de tenir cap cas sobre el qual es pugui pronunciar.” Ho deia en aquesta entrevista a VilaWeb, i anava més enllà: “A partir del moment que s’aplica la llei d’amnistia, ja és impossible que aquestes conductes puguin ser revisades. Per més que la llei fos declarada inconstitucional.”
Aquesta interpretació no és pas la majoritària entre els juristes (ell mateix ho reconeixia), però hi ha molts dubtes sobre les conseqüències d’un recurs o d’una qüestió d’inconstitucionalitat sobre la llei d’amnistia. No hi ha precedents i el terreny jurídic sobre el qual es debat és inexplorat. Ho palesava el barboteig de l’ex-vice-presidenta del TC Encarnación Roca quan, en un acte al Col·legi d’Advocats de Madrid aquesta setmana, li demanaven si el Suprem podria blocar l’amnistia de Puigdemont al TC. Roca –manifestament contrària a l’amnistia– responia que segurament sí, però que no ho tenia del tot clar. I l’ex-president del TC Pascual Sala tampoc no gosava de ser taxatiu, pels dubtes que encara té.
El cas és que, sobre la constitucionalitat d’una amnistia, el TC ja s’hi ha pronunciat manta vegada, i els negociadors de totes les parts sobre què ha de dir la possible llei ho saben prou bé. Perquè, si és així, com seria possible que el TC admetés una qüestió d’inconstitucionalitat sobre una decisió política, com l’amnistia, sobre la qual ja s’ha pronunciat? La llei del TC obliga a fonamentar i argumentar molt bé quin és l’aspecte de la llei que afecta el cas concret que té entre mans el jutge i que és de dubtosa constitucionalitat; si no ho fes, la qüestió d’inconstitucionalitat no hauria de ser admesa.
I en la causa contra els exiliats que instrueix Llarena, el jutge ja ha dit explícitament que no li tocaria pas a ell de decidir si porta la llei al Constitucional. Ho va dir a l’advocat de Puigdemont, Comín i Ponsatí, Gonzalo Boye, quan li responia a la recusació que li havia fet per manca d’imparcialitat, per haver parlat precisament en un acte públic sobre una possible amnistia que afectaria Puigdemont. Boye deia que el jutge s’havia d’apartar de la causa perquè era possible que hagués de prendre decisions sobre l’aplicació de l’amnistia a Puigdemont (fos l’arxivament de la causa o qüestionar-ne la constitucionalitat al TC); i Llarena li va respondre que no li tocaria pas a ell de fer-ho, perquè la llei del TC especifica que per a recórrer-hi cal haver tancat el procediment i que sigui “dins el termini per a dictar sentència”.
El jutge se’n rentava les mans, i deia que correspondria a la sala d’enjudiciament (que presidiria Manuel Marchena) de decidir si plantejava una qüestió d’inconstitucionalitat. I per això –seguint la seva argumentació–, abans Llarena hauria de tancar el sumari. Però com es podria entendre que, arran de la publicació i l’entrada en vigor d’una llei d’amnistia, la decisió del jutge fos de tancar el sumari i passar a la causa a la sala d’enjudiciament en compte de complir la llei i arxivar el cas? De fet, Boye dubta de l’honestedat de l’argument de Llarena quan diu que no li tocaria a ell de decidir si porta la hipotètica llei al TC, perquè en la resposta als arguments del jutge li recordava que la mateixa llei del TC diu que no tan sols es pot presentar una qüestió d’inconstitucionalitat en la fase de dictar sentència, sinó també quan calgui dictar “la resolució jurisdiccional que procedís”.
Llarena diu que a ell no li tocaria pas de prendre cap decisió en relació amb l’amnistia, però això és molt discutible segons els juristes consultats per VilaWeb. La seva resposta a Boye li serveix, si més no, per a defensar-se d’una recusació per imparcialitat. Quan arribi el moment, i tenint en compte els precedents en relació amb la causa contra el procés, Llarena i el Suprem faran allò que voldran, allò que pensin que pot entorpir més l’amnistia de Puigdemont. El TC és la primera via de recurs, i la clau perquè aquest tribunal no sigui un obstacle és conjuntural, temporal, és a dir, que ara mateix hi ha una majoria no afí al PP arran de la darrera renovació, en la qual tocava a la Moncloa de designar nous magistrats.
L’altra via, el TJUE, és encara més ombrívola. Perquè l’alt tribunal europeu reconeix les amnisties, no són pas contràries al dret de la Unió. El PP explora explícitament la possibilitat que la llei d’amnistia sigui vetada o bé pel Tribunal de Luxemburg o per la Comissió Europea pel fet d’arxivar causes sentenciades i pendents del jutge per acusacions de malversació de fons públics. Per això ja han mogut fils perquè la nova directiva europea contra la corrupció incorpori la prohibició dels indults i les amnisties en els casos de malversació. Però aquest camí és llarg i és poc clar que fructifiqui. I una pre-judicial massa precipitada al TJUE en relació amb la llei d’amnistia podria ser vista com una estratègia dilatòria per part del Suprem i, per tant, inadmesa i rebutjada de pla.
I tot plegat, tenint en compte que, efectivament, acabi havent-hi cap llei d’amnistia aviat.
