17.11.2021 - 16:43
|
Actualització: 17.11.2021 - 22:12
El magistrat del Tribunal Suprem espanyol Pablo Llarena fou homenatjat i guardonat ahir per una organització ultranacionalista, la Fundación Villacisneros. Villa Cisneros és el nom colonial espanyol de la ciutat de Dakhla, al Sàhara. I els fundadors de l’organització són els Gómez-Pineda, descendents d’un tinent de cavalleria espanyol que hi va anar a parar. Llarena ha rebut el guardó de mans dels responsables d’una fundació que té Esperanza Aguirre, Jaime Mayor Oreja, l’ex-jutge Santiago Milans del Bosch –nebot del militar colpista, defensor de la família Franco, simpatitzant de Vox– i l’eurodiputat de Vox Hermann Tertsch entre els membres del consell directiu. I de vice-presidenta, l’ex-dirigent del PP María San Gil. Tots ells dempeus aplaudint Llarena per haver instruït la causa contra el Primer d’Octubre al Tribunal Suprem espanyol, i per l’obstinació de perseguir el president Puigdemont malgrat tots els revessos europeus. Llarena va ser glossat en l’acte de lliurament del guardó per l’ex-vice-president del Tribunal Constitucional espanyol Ramón Rodríguez Arribas, l’individu que el 2018 en un acte al Círculo Ecuestre va comparar l’independentisme amb el nazisme i va respondre això quan li van demanar si s’hi podia dialogar: “Quin pare dialogaria sobre la prostitució de les seves filles?”
Llarena, somrient, afalagat, prement la mandíbula mentre retrunyia l’himne d’Espanya a l’auditori Rafael del Pino de Madrid, tothom dempeus. Havia rebut una allau d’elogis durant una hora, amb parlaments dels responsables principals de la Fundación Villacisneros, i d’alguns convidats, com Rodríguez Arribas, que fou qui va apujar més el to, proferint fins i tot amenaces contra els qui gosin desafiar la unitat de l’estat espanyol. “Llançar pedres en aquest sostre que és l’estat de dret pot fer que el dia que hi hagi tempesta plogui per a tothom, potser per a ells també. Pel seu bé, han de respectar l’estat de dret, perquè els que cometen algun fet desviat, han de saber que en l’estat de dret s’hi viu millor. O sigui que Pablo, gràcies per això que has fet, per haver estat president de l’APM, per haver estat el meu amic i gairebé el meu fill.”
Rodríguez Arribas esmenta l’Associació Professional de la Magistratura, la més poderosa entre els jutges espanyols, de tarannà molt conservador, pròxima al PP, presidida per Llarena durant dos anys. El premi marca encara més Llarena, que continua instruint la causa penal contra els exiliats; l’afinitat innegable amb els qui ahir el van guardonar el situa políticament, i d’una manera innegable, en la dreta extrema. Aquesta fundació diu que va néixer “per a defensar els valors de l’humanisme cristià, la unitat i la història d’Espanya i la dignitat de les víctimes del terrorisme davant l’amenaça dels qui volen destruir la nació, difondre un relat fals de la història i legitimar els nacionalismes.”
Un dinar entre riures
El seu president és Íñigo Gómez-Pineda, que va revelar un dinar que van tenir ell i María San Gil amb Llarena fa uns anys. No va dir ben bé quan, però s’endevinava que era durant la instrucció de la causa contra els presos polítics, mentre els tenia tancats per rebel·lió. Perquè Gómez-Pineda deia que aleshores li van proposar de donar-li el premi que li van lliurar ahir. “Però ens va dir que no, que en aquell moment havia de tenir un perfil baix. Vam conèixer en Pablo, vam riure, ens ho vam passar molt bé. Ens va impactar la persona, algú molt ferm en les seves decisions, que explicava els moments difícils que passava sense cap drama, amb serenitat, eren moments complicats, i va dir que estava orgullós d’allò que feia, de complir el seu deure.”
Mentre negava reiteradament als presos la sortida de la presó provisional, mentre aplicava una instrucció per rebel·lió que permetia de negar-los drets polítics, Llarena s’ho passava d’allò més bé en un dinar amb una ex-dirigent del PP i el fundador d’una entitat ultra. Això explicava el fundador, Gómez-Pineda, que recordava que la feina encara no l’ha acabada. Perquè manquen els exiliats. I aquest és el problema, que Llarena surt a fotografiar-se amb aquestes amistats perilloses quan té encara oberta la causa. Cap aparença d’imparcialitat. “El 31 d’octubre de 2017 fou nomenat instructor de la causa, i encara no ha acabat perquè el principal instigador, Puigdemont, continua pròfug de la justícia a conseqüència d’un vergonyós episodi que posa en qüestió un pilar fonamental sobre el qual s’ha de construir la UE, el de la justícia, la llibertat i la seguretat”, deia Gómez-Pineda.
El concepte de “la culpa és d’Europa” va aflorar a l’auditori, per aquestes declaracions del president de la fundació, i per les que va fer Rodríguez Arribas: “Has defensat l’euroordre, que també és en perill, que s’ha accentuat davant els enemics d’Espanya que hi ha més enllà de la frontera, que n’hi ha, gent que ens té antipatia… Has defensat l’euroordre. Perquè Europa deixi de ser la dels mercaders i sigui la del dret.”
“Que vingui gentussa a insultar-te, quin orgull!”
Gómez-Pineda hi incidia: “Llarena es mereix el premi perquè ha defensat l’imperi de la llei, l’estat de dret i, en conseqüència, la nació espanyola. Perquè ha decidit de complicar-se la vida per aquest compromís, a pesar dels insults, amenaces i agressions.” En tot moment el van presentar com una víctima de la intolerància dels independentistes, per les protestes a casa seva a la Cerdanya, o quan sortia d’un sopar amb Fernández-Díaz a Mont-ras. Li deia Rodríguez Arribas: “Allò que més t’enalteix és l’atac dels enemics d’Espanya. Quin orgull! Que pintin la porta de casa teva, que surtis de sopar i vingui una gentussa a insultar-te.”
Fins i tot va rebre un missatge de suport i elogi de Dieter Brandau, el guardonat l’any passat per la fundació, presentador a Es Radio, de Federico Jiménez Losantos, i articulista a Libertad Digital. “M’hauria agradat que el govern del meu país no només sortís a defensar Llarena sinó que, a més s’hagués esforçat a explicar a la societat que era dels bons, i que els altres, els que s’hi querellaven, l’atacaven, eren els dolents. Però el meu govern no ho va fer. I quan una part de l’estat no defensa els seus, està bé que una part de la societat civil sí que ho faci.” Les paraules de Dieter són un exemple claríssim de l’esquema amic-enemic d’inspiració schmittiana que exposava magníficament el professor Josep M. Vilajosana en aquesta entrevista.
I què va dir, Llarena? A l’hora de parlar es notava que mesurava les paraules, per no dir les coses massa explícitament. Es va haver de desmarcar del to bel·licós dels personatges que el lloaven, i va dir les coses de manera que s’entenguessin sense dir-les gaire. “Formular regles de convivència vàlides resulta complicat, més encara quan les concepcions són diferents entre els diferents països o canvien segons els territoris de cada estat o quan cada individu prioritza les coses de manera diferent. Són reptes de gran envergadura que s’han de gestionar perquè l’acció política pugui resoldre amb èxit els conflictes. Però això no es pot aconseguir unilateralment. Els convenis socials s’atenyen amb la deliberació i mitjançant acords que sorgeixen de la voluntat majoritària dels òrgans representatius d’una societat democràtica, no per la imposició voluntarista d’una part.”
El jutge que va tenir tancats dos anys en presó provisional la presidenta del parlament, dos dirigents socials i mig govern de Catalunya per rebel·lió va afegir: “El jutge penal ha de preservar els drets constitucionals dels encausats perquè la legítima actuació de l’estat no restringeixi injustificadament els drets de cap ciutadà. Però ho hem de fer sense desviar-nos d’allò que la llei preveu.”
Quan Llarena pateix les derrotes més greus en diverses jurisdiccions europees, apareixen les veus més intransigents i radicals de l’espanyolisme de dretes per a rescatar-lo, protegir-lo i encimbellar-lo. I Llarena s’ho deixa fer. Aquest acte li pot complicar més la vida en l’intent d’extradir els exiliats catalans, perquè les defenses el tindran ben en compte a l’hora d’argumentar per què el tribunal que els reclama els vulneraria el dret fonamental del jutge imparcial.
Vegeu ací el vídeo de l’acte sencer:
