26.06.2023 - 21:40
Quan Pedro Sánchez va convocar, precipitadament, les eleccions espanyoles, dotze hores després de la desfeta electoral dels socialistes a les municipals, vaig apuntar-ne tres motius. Un era massa evident i concret: convocant eleccions l’endemà a migdia ja no parlava ningú del desastre electoral dels socialistes la nit abans. El segon era raonable: com més s’esperàs Sánchez a convocar-les més mal resultat tindria, de manera que millor al juliol que al setembre. I el tercer, el més desesperat, però també el més important, l’anem veient aquests dies en tota l’esplendor: Pedro Sánchez vol que agafem por i que, amb por i no amb convenciment, el votem a ell, en massa, amb l’excusa de frenar l’extrema dreta.
A Ferraz van fer un càlcul precís, car ja amb els resultats a la mà, era evident que el PP necessitaria Vox, amb la qual cosa el PSOE ja tenia l’espantall creat –comptant que l’extrema dreta té dins seu una galeria de personatges esperpèntics i impresentables que aconseguirien una gran notorietat presidint els parlaments autonòmics. Es tractava, es tracta, de provocar la por, fins i tot l’angoixa, en uns votants que –en això confia el PSOE, si més no– aquesta vegada reaccionaran nerviosos tornant a la cleda, deixant-se d’experiments, concentrant el seu vot per tant en el PSOE. O, a tot estirar –i per això han fabricat l’invent i han fulminat Podem–, votant aquest PSOE B sense alcohol –o sense sucre o sense cafeïna o sense gust o com en vulgueu dir– que és Sumar.
I és en aquesta estratègia que l’explosiva arribada ahir de Llanos Massó a la presidència de les Corts Valencianes encaixa perfectament en el guió de Sánchez. Com hi encaixava fa pocs dies la presidència de Gabriel Le Senne al Parlament de les Illes Balears.
Perquè és evident que l’un i l’altra reuneixen totes les característiques per a espantar un ciutadà normal, una persona qualsevol del carrer. Tots dos són personatges estridents, histriònics, fora del seu temps, rematadament carques, incultes, tan caricaturescament espanyols com la cabra de la legión, capaços de reprendre temes que la societat havia superat fa dècades, com ara l’avortament. En definitiva, que repel·leixen qualsevol mentalitat normal, mínimament civilitzada i instruïda. I que per això, posats al capdamunt de les institucions, amb la visibilitat que dóna això al seu projecte polític, fan por.
Però passa que jo sóc d’una generació que ja ha sentit massa vegades aquest conte i que ha perdut massa anys pel camí. Quan pensàvem que arribaria una democràcia decent ens van dir que havíem de votar la nefasta constitució espanyola per por, perquè l’alternativa era molt pitjor. Jo encara no tenia ni vint anys. Poc després ens van dir que havíem de votar en massa el PSOE, després del 23-F de Milans, per la sola i mateixa raó: per la por dels tancs i les pistoles. I per por ens van cridar a votar Zapatero, després dels atemptats de Madrid i la terrible manipulació d’Aznar, perquè l’alternativa, ens deien, era molt i molt pitjor. Aleshores jo ja en tenia quaranta-quatre, d’anys. I ara, a seixanta-dos ben bons al coll, volen que em torne a empassar la cançoneta.
Entenc, és clar que ho entenc, que hi haurà qui caurà en la trampa. Per això la paren. La paren, exactament, perquè tingueu por i perdeu la capacitat de reflexionar, de pensar per vosaltres mateixos, de ser ciutadans. Però també per perpetuar amb aquesta por el seu règim –aquest règim en el qual, en els moments decisius, no han tingut mai cap mirament ni recança de votar ben units el PP, Vox… i el PSOE.
Ara, així com entenc la por, vull dir que a mi no em fa cap efecte. Perquè quan jo tenia vint anys somniava una democràcia de veritat, justa socialment, directa, sense corrupció ni martingales, avançada en les coses personals i protectora en les col·lectives i recuperadora de la meua nació, aquella que Franco i els seus militarots havien provat d’esborrar afusellant centenars de persones, milers, en la paret del campament de Paterna –a deu quilòmetres de casa–, matant de fam els presos del camp de concentració de Porta Coeli –a cinc quilòmetres de casa–, ferint a còpia de tortures i violència aquella gent del meu poble, de casa, a qui van robar els camps per a fer un campament militar, prohibint-nos, a colps de vara a l’escola, la llengua que parlàvem tots, absolutament tots. I eixa democràcia és clar que ni ha arribat en tots aquests anys ni arribarà mai de bracet del PSOE.
A l’inrevés i tot: si el PSOE és posat on és posat és precisament perquè eixa democràcia no arribe mai. El PSOE de l’entrada a l’OTAN enganyant-nos i el PSOE de la llei mordassa, el PSOE que persegueix i empresona cantants i rapers i el PSOE assassí dels GAL, el PSOE escolanet entusiasta de l’espanyolisme i blavero i el PSOE corrupte fins al coll, el partit del lladronici organitzat, el PSOE que no tarda ni un minut a salvar el règim quan toca –posant-se d’acord amb el PP per al 155 o per inscriure en la intocable constitució l’obligació de pagar el deute per damunt de qualsevol altra cosa– i el PSOE que manté els Països Catalans marginats econòmicament, infrafinançats i escandalosament discriminats en tot. El PSOE que diu clarament que vol empresonar el president Puigdemont i el PSOE que ens nega la reciprocitat de les televisions o el requisit lingüístic. El mateix PSOE que ara, perquè ja som en campanya, crida, xiscla i s’escandalitza, com si no tinguéssem memòria i no sabéssem bé qui són.
Que Vox i el PP són pitjors? Sí, ho són. Però la pregunta que crec que tothom s’ha de fer és si això és prou justificació per a votar-los –a ells o Sumar– i acceptar en canvi d’això que, com el 1978, el 1982 o el 2004, ens mantinguen lligats dins la gàbia durant vint anys més. Jo dic, modestament, que no. Amb tota la tranquil·litat i tota la serenitat del món, conscient de què faig, sense fer-ne cap pronunciament solemne ni voler convèncer ningú. Però no. Amb respecte a la por de cadascú i sense pensar si com pitjor serà millor ni totes eixes beneiteries de predicador barat. Simplement dic no. Perquè no.
