Llançar un dard en un mapa i anar on caigui: què pot sortir malament?

Hi ha poques maneres més romàntiques de viatjar que la d’aventurar-se a endinsar-se en un indret desconegut. Som molts els qui hem somniat alguna vegada de plantar-nos en un punt qualsevol de la Terra. Un lloc que no ha de tenir forçosament cap mena d’atracció turística ni cap infrastructura concreta. Llançar un dard en un mapa pot ser l’excusa perfecta per acabar visitant un racó del món que d’una altra manera no s’arribaria a trepitjar mai. És un bitllet a una finestra real que ha de permetre de veure el dia a dia i la quotidianitat d’unes coordenades del planeta on la vida s’entén d’una manera completament diferent de la pròpia.

Quirguísia s’ha presentat com el lloc perfecte on fer-ho. El país és vertebrat, bàsicament, per les artèries que uneixen les quatre principals ciutats: Oix i Jalal-Abad a l’oest, Bixkek al nord i Karakol a l’est. Més enllà d’això, hi ha poca infrastructura, i molt menys asfalt.

Amb un mapa del país i un conjunt de dards comprat en un basar de Bixkek, ho tenia tot a punt per a començar el joc que es convertiria en una aventura màgica. En un dels principals parcs de la ciutat, sota l’atenta mirada fulgurant d’una estàtua de Lenin, recordatori del nostàlgic passat soviètic de la república, vaig preparar-ho tot. Només tenia dues regles: d’una banda, la destinació no podia ser fora del país, i d’una altra, no volia que fos massa a prop de la capital. Em vaig tapar els ulls per no deixar-me influenciar pel subconscient i vaig llançar el dard amb neguit. El primer tir va anar a parar a la gespa. El segon, a Tatgiquistan. Finalment, al cap de molts intents i d’haver d’acostar-me al mapa perquè no n’encertava ni una, vaig sentir com el dard perforava el plàstic. M’hi vaig acostar i vaig observar amb desànim que s’havia clavat en un petit poble al sud de Bixkek. Massa a prop. Vaig repetir el llançament. Aquesta vegada va anar més lluny, al sud-est del país. Per fi! I com que l’encert d’abans quedava més o menys de camí, vaig decidir que l’envit tindria dues parades. Ara ja només calia posar-se en marxa.

Kum-Dobo

La primera de les meves destinacions aleatòries era un poble anomenat Kum-Dobo. Hi vaig arribar l’endemà d’haver sortit de Bixkek. La nit la vaig passar acampat en uns camps a només 20 quilòmetres de la capital. El trajecte fins allà m’havia costat menys d’un euro. Moure’s per Quirguísia és veritablement barat. Com que els seus veïns són rics en petroli, a l’Àsia Central el combustible és molt assequible. A les gasolineres del país el preu pel litre sol rondar els 60 cèntims d’euro. A més a més, l’autostop està molt instaurat al país, si bé sovint s’entén que s’ha de contribuir a pagar el trajecte.

Així doncs, intercalant viatges amb cotxes, taxis compartits i furgonetes, vaig travessar finalment l’arc metàl·lic per mitjà del qual s’arribava a Kum-Dobo. Un cartell em donava la benvinguda. Resulta que aquest petit poble del centre del país és conegut a tota la nació per la seva producció de patates. Al voltant de la vila s’estenen, efectivament, desenes de camps de conreu d’aquest tubercle. Diuen que les condicions ambientals són tan idònies per al cultiu de la patata que fins i tot hi creix de manera salvatge.

Només d’arribar, un noi se’m va acostar per saludar-me. Tenia 24 anys i no se’n sabia avenir, que fos allà. “Ací trobaràs les millors patates de Quirguísia”, va proclamar ràpidament. Va explicar-me que la vida a Kum-Dobo era molt tranquil·la. La immensa majoria de gent es dedica a l’agricultura. De fet, una de les primeres coses que em va sorprendre és que el poble estava organitzat en una quadrícula perfecta, probablement herència soviètica. I cada casa tenia la seva parcel·la, on cultivaven, òbviament, patates.

Era el lloc perfecte per a entendre la vida a gran part de Quirguísia, amb un tarannà tranquil i hospitalari. De fet, una curiositat d’aquest país és que dos habitants de cada tres viuen en zones rurals. Una situació totalment oposada a la tendència global d’acumular la majoria de la població en les ciutats.

Seguint les indicacions del noi, vaig accedir a l’únic restaurant del poble. Com és lògic, no volia anar-me’n sense haver-ne tastat el producte estrella. Vaig tenir sort, els quedava un plat de kuurdak, un menjar típic de l’Àsia Central que consisteix en carn fregida amb patata, ceba, pebrot, i una combinació d’espècies que el fan lleugerament picant i molt gustós. Normalment, a Quirguísia es cuina amb xai, però aquesta vegada havien optat per pollastre. Honestament, esperava trobar-me una patata com qualsevol altre, però la textura suau i el sabor intens em van sorprendre gratament.

A Kum-Dobo hi ha només dos edificis que poden tenir un cert interès turístic. D’una banda, la mesquita del poble, que al costat té una escultura en la qual es pot veure un soldat soviètic, probablement commemorant la victòria a la Segona Guerra Mundial o recordant-ne els caiguts. D’altra banda, al centre es pot trobar també un museu, si bé no semblava res més que un accés secundari a una casa normal i corrent. De totes maneres, quan hi vaig arribar, ràpidament em van dir que era tancat i que no es podia visitar.

Al cap d’uns minuts, quan me n’anava del poble, un nen em va venir a buscar i em va arrossegar fins al museu, on m’esperava un senyor d’uns setanta anys. Molt amablement, em va obrir la porta de l’edifici. Quan li vaig preguntar pel preu de l’entrada, va dubtar uns segons, com si no recordés quant costava o si, ni tan sols, es cobrava res.

A l’interior, hi vaig trobar una sala més aviat petita. Hi havia vitrines en tres parets. En totes es podien veure petites ornamentacions metàl·liques, trossos de ceràmica amb motius bonics i maons vermells. De les parets, en penjaven pòsters i infografies soviètiques. En un dels murs hi havia una fotografia impresa en grans dimensions. Hi vaig reconèixer el senyor que m’havia obert el museu, posant davant d’una estructura en ruïnes.

Era Kayyrbek Konurbaev, l’arqueòleg que havia aconseguit totes aquelles troballes. Eren de dues torres del segle VIII d’aquesta regió, on hi havia un castell i un poble. Al segle X, unes fortes inundacions ho van tirar tot a terra i ho van enfonsar sota una capa de terra i fang. Les figures que hi havia en aquella sala era tot allò que en Kayyrbek havia anat arreplegant amb el pas dels anys. “Calia un arqueòleg”, em va dir com justificant-se.

Era fàcil de veure que allò no era obert mai al públic, perquè fins i tot els veïns que van passar per davant, en veure la porta oberta, van entrar-hi, encuriosits per saber què hi havia dins. En Kayyrbek semblava satisfet de poder ensenyar, per fi, la seva preuada col·lecció.

Lakhol

El segon dard havia caigut al costat d’una carretera que, en el mapa, ja es veia d’un color i una mida menys cridaners que els que tenien les carreteres principals. Quan vaig arribar al trencant d’on sortia aquesta via, vaig entendre que m’endinsava en una part molt remota del país. En mitja hora, només va passar un vehicle que anés en aquella direcció. Era un camió carregat de sacs de ciment. A l’interior, hi havia quatre nois vora la trentena. En llocs amb tan poc trànsit, la cosa més habitual és que tots els vehicles que passin s’aturin a ajudar quan veuen algú per la vora de la carretera.

Ells em van portar fins a Lakhol. El camió avançava com podia pel camí de terra. Anàvem lents, però com que ens comunicàvem amb el traductor, el trajecte es va fer amè. “La vida ací és molt dura”, va escriure’m un d’ells. “No tenim diners.”

Quirguísia, o el Quirguisistan, és el tercer país més pobre d’aquestes repúbliques que acaben amb -stan. Per sota només hi ha l’Afganistan i el Tadgiquistan. Un de cada tres quirguisos viu sota el llindar de pobresa, segons dades del Banc Mundial. Això s’accentua, sobretot, en zones rurals aïllades com aquesta on érem.

Lakhol és un poble força més petit que Kum-Dobo i amb una estructura lleugerament més anàrquica. És envoltat de muntanyes de fins a 4.000 metres i creix al costat d’un petit riu, afluent del que perforava la vall. Tampoc hi falta la mesquita ni els camps de conreu.

Quan van saber que no tenia lloc on dormir, es van oferir a acollir-me a l’instant. Un d’ells, el conductor, és qui es va acabar erigint en l’encarregat. Em va dir que després me n’aniria amb ell. Mentrestant, els quatre joves van començar a buidar el remolc del camió amb el material de construcció, que havien de fer servir per a les obres d’una casa nova.

De cop, va arribar una furgoneta molt grossa i atrotinada. De l’interior, en sortia música quirguisa festiva a tot drap. M’hi van fer pujar i vam començar a sacsejar-nos. Dins el vehicle només hi havia un seient, el del conductor. A més d’ell, hi havia el noi que havia agafat el rol d’amfitrió i dos amics més. Van augmentar encara més els decibels de la música i vam començar a pujar per la muntanya tot fent sotracs com si fóssim en una coctelera.

Al nostre voltant van desaparèixer les cases per deixar pas a les vaques, els cavalls i les ovelles. No van tardar a fer-se visibles les iurtes. Anàvem cap a les jailoo, les pastures altes, on a l’estiu les famílies nòmades i semi-nòmades pugen perquè els ramats gaudeixin de les temperatures agradables i d’aliment fresc. No vaig poder evitar d’emocionar-me. Allò era un colofó increïble a l’envit que m’havia marcat.

Amb el sol per sota l’horitzó, vam arribar a la nostra destinació final. Dues iurtes ens esperaven amb una família molt nombrosa. El meu amfitrió em va presentar amb orgull la seva filla petita i la resta de membres de la seva família. Amb els homes ens encaixàvem les mans. Amb les dones, un lleu gest amb el cap ens donava per presentats.

Em van fer entrar dins la iurta, on vam menjar òrgans de xai, i greix i cap. Tampoc no hi va faltar, per descomptat, el kumuz, la beguda nòmada tradicional feta amb llet d’euga fermentada. Al meu voltant, el moviment era frenètic. Les dones preparaven menjar a tota velocitat i omplien els bols del preuat líquid blanc i de te. Els homes se saludaven entre ells i es repartien els trossos de carn que anaven tallant amb les mans i amb l’ajuda d’un ganivet. Era en un lloc i un moment increïbles. Se’m feia difícil de recordar que poc més de 24 hores enrere encara era a Bixkek, a 300 quilòmetres d’allà, amb un mapa impol·lut i uns dards a la motxilla.