Llàgrimes de cocodril per la revolució dels somriures

Dia a dia es veu créixer la seua desesperació. Llencen proclames, amenaces, judicis, brames interessades i falses, acusacions mai provades i tot allò que tenen. El seu problema rau en què no tenen res per oferir. I no tan sols en són conscients. A més a més, aquell reflex que històricament han provocat, la por, ara ja no els funciona. I és perquè han mostrat la seua feblesa, d’arguments i de tota mena, a tot arreu i des de fa molt temps. Ara, més que por fan pena. I el pitjor està per arribar-los. Ni poden aturar el referèndum ni tampoc la independència del Principat. Però és que altres territoris es comencen a moure. I ells anunciant que al mes que ve, començarà a circular, en proves, un AVE des de Castelló fins a Madrid. I en diuen Corredor Mditerráneo. Pena, és el que fan. però també són irritants. Ho perdran tot i ni tan sols sabran per què. Somriguem, que els treu de polleguera.

Malgrat les greus incoherències que està cometent el govern espanyol hi ha un tema en el que tots els unionistes estan d’acord: enfonsar com sigui el referèndum d’autodeterminació català. En això tots d’acord i cadascú actua segon aquest únic objectiu amb les armes que té. Fent articles incendiaris, impugnant totes les lleis del Parlament a través del TC, imputant la mesa del parlament, jutjant als polítics responsables per fer el 9N per`què no es poden imputar 2.300.00 persones que hi van creure i van votar ni als 42.000 voluntaris que van participar-hi, canviant fiscals que no combreguen amb el PP, personant la presó a persones condemnades a aquesta pena perquè són dels seus, etc.
A banda d’aquest únic objectiu, no els importa canviar de parer en declaracions que s’havien fet abans sempre que aquest canvi respongui als seus interessos polítics. És mentida, efectivament, que allò que es va dir i repetir, que sense violència es podien defensar qualsevol plantejament polític, que ja es veu ara quan ataquen les lleis del Parlament, o quan diuen que una consulta és poc més que una costellada i sense valor polític i després demanen penes d’inhabilitació per a tots aquells polítics, que li varen donar suport. Són més falsos que un duro sevillà i per això i per altres desenes i desenes de raons, hem de fer un nou estat i deixar Espanya.

El que aquests opinadors tracten tota l’estona de fer és desmoralitzar-nos, fer-nos creure que això no té remei, a veure si així abandonem el somni de la independència. Bé, la simpatia per la independència, i amb ella la consciència que Espanya mai no ens tractarà com a éssers humans, hi és i continua creixent. Però almenys els opinadors unionistes han tingut èxit en una cosa: mentre a Madrid hi ha autèntica desesperació política i nosaltres tenim la independència a tocar, resulta que molta de la gent amb la que parlo, quasi tots partidaris de la independència, estan seguríssims que “això és molt difícil, segur que Madrid ens pot, nosaltres no arribarem a veure la independència, veurem els tancs baixant per la Diagonal”, etc. Així que se’ns gira feina: tan important és pujar la moral dels nostres (informar, informar, informar!) com la lluita per la independència en si mateixa.

Em compto entre aquests “pocs lectors que els queden”, només esporàdicament, i gairebé exclusivament de la columna del senyor Enric Juliana (a l’adversari se l’ha de seguir de prop, sobretot algú com ell, que quan opina és seguit per gent amb molt de poder fàctic). Darrerament, el posicionament d’aquest senyor ha fet més pujades i baixades que el Dragon Kahn; en tot cas, més que el propi procés; quan més antigament, en condició estable, solia contemporitzar i marejar la perdiu de manera prou elegant i dissimulada gràcies a la seva indiscutible erudició. Però darrerament els seus missatges subliminals fluctuen entre lloar la capacitat que encara li queda a Espanya de canviar i regenerar-se sota el lideratge de Catalunya (ha ha ha!!), i la desqualificació barroera del procés com a “dirigista”, que suposo és la columna que ha motivat l’editorial del Sr.Partal, suposo, potser m’equivoco oi? He de dir que aitals pujades i baixades recents, quadren perfectament amb l’opinió prou generalitzada a vilaweb, que l’adversari no té full de ruta, i va temptejant constantment sense trobar una línia. No sé si aquesta seva inseguretat a nosaltres ens servirà de res, però benvinguda sigui. Per cert, sense aquest editorial d’avui, jo m’hagués quedat dubtant sobre si el procediment de lectura única no era una astúcia massa agosarada i massa border-line respecte als usos i costums més profundament democràtics; gràcies per aclarir-me que no. El problema més gros ara mateix, però, el veig en que la CUP ja hagi deixat anar que pel Referèndum vol una llei separada de la de transitorietat jurídica. Ja hi som!. Seny, per favor, seny!, que molta gent s’apuntarà al carro si i només si se’ls garanteix una seguretat jurídica blindada “de llei a llei”!

Temps enrere patia perquè pensava que degut a la meva edat, ja no podria veure el meu país independent d’aquest llast impossible de seguir mantenint. Faria tard, pensava. Ara, jo no sé segur si serà el proper setembre o serà una mica abans o una mica després, però el que sé segur és que serà. Després d’haver estat humiliats durant tants anys per un desgraciat cop d’estat fet per quatre xorissos feixistes, ara, com que ja no poden treure els tancs, intenten acabar-nos d’aixafar a base injustícies, mentides i, simplement imaginant informes policials, perquè ja no tenen més arguments possibles.
Ara ja no pateixo. Estic segur que serem independents. No sé segur quan, però ho serem, perquè ara han ensenyat a carn viva què son, què creuen que som nosaltres (a banda de vaques lleteres que mantenen als veïns gratuïtament), i ens han ensenyat el seu nul respecte per la democràcia i que els feixistes del 39, continuen tenint tot el poder en el seu país.
Ara la història ja no és tant fàcil de tergiversar com abans, i constaran pels segles dels segles les barbaritats que han fet amb nosaltres, els seus noms i els seus “loby’s” mafiosos. Si no ho veig jo, ho veuran els meus fills. Ara ja estic tranquil.

Hauríem de fer un diccionari de dobles significats. Per la classe política i mediàtica espanyola l’actuació democràtica (només en fan servir les formes per conservar els valors franquistes) és l’imperatiu del seu caràcter nacionalista espanyol: “porque lo digo yo”. Per contra exercir excrupúlosament la democràcia a Catalunya és un cop d’Estat o similar, és feixisme, és dictadura….

L’efecte, però, des de fora, és que tots aquests atacs encara els fa més antidemocràtics i esperpèntics. I els Rabells i Coscubielas fent-los seguidisme segons la tradició de l’estalinista Carrillo del pacte amb el franquisme.

Jo també sóc un dels lectors de La Vanguardia. M’agrada llegir els seus articles d’opinió generalment ben escrits. Per descomptat que tenen un equip de gent molt instruïda que ha viatjat molt i conegut molt, com sovint et fan saber a través dels seus escrits.
Tanmateix, és curiós com alguns dels seus articulistes volen aparèixer com a representants d’una premsa mesurada i balançada, que no s’ha deixat emportar pels excessos i ha sabut denunciar els populismes.
La Vanguardia – això és el que es creuen- no fa part dels mitjans que contínuament publiquen rumors i mitges veritats.
Una constant de la majoria d’opinadors del diari barceloní (Juliana, més amunt esmentat, Foix, Màrius Carol l’actual director, etc.) és que sempre acaben afirmant que el referèndum no es farà, que la independència no és possible i que tot acabarà com el rosari de l’aurora. Un fracàs total, vaja. No sé, estan tan convençuts i ho diuen amb tanta convicció que quasi et fan creure que tenen informacions que els altres mortals no tenim.
O és que actuen motivats per interessos personals? Podria ser perquè són molt complaents quan comenten sobre el govern i institucions espanyols i molt severs i intransigents quan analitzen la situació a Catalunya.
Diuen que La Vanguardia perd lectors. No m’estranya. Jo crec que no evolucionen amb els temps. No es pot manipular la ment del ciutadà normal i corrent tan fàcilment com es podia fer abans. Gràcies a internet, qui més qui menys llegeix més d’un diari al dia i consulta regularment la premsa estrangera en altres idiomes. L’audiència catalana és avui una mica més sofisticada i intel•ligent del que aquest diari s’imagina. Indiscutiblement que està molt més ben informada que abans i pot contrastar les notícies.
Anys de subtil batalla contra el sobiranisme no han donat el resultat esperat. I, no volent acceptar la realitat catalana, al rotatiu de la família Godó està perdent la credibilitat a passos agegantats. Se’ls hi veu massa el “plumero”.

El decret llei no és un mal mecanisme. Hi ha moments i situacions en que les coses es giren de tal manera que un govern ha de tenir màniga ampla per fer i desfer ràpidament, sense entrar en llargs processos parlamentaris. El greuge de la inacció esdevé pitjor que el greuge d’una llei no cuinada prou lentament.
Ara bé, a Castella, com tot, utilitzen el recurs del decret llei com els plau, desvirtualitzant-lo i prostituint-lo, de manera que el govern aprova qualsevol llei per aquest mecanisme. Els és igual, perquè la decència, l’honor, el respecte a les institucions, no saben què és.
L’aprovació en primera lectura és com els decrets llei. Si serveix per una cosa puntual serà benvinguda i raonable. Però cal tenir present que cal tancar aquesta porta quan abans millor, per evitar que en un futur s’utilitzi per d’altres reformes que no en justifiquin l’ús.