28.09.2022 - 21:40
|
Actualització: 29.09.2022 - 20:22
La resistència de Girona contra el setge de les tropes napoleòniques el 1808 és un dels moments històrics del qual més es vanta la ciutat, i amb raó. S’ha subratllat moltes vegades el fet que els gironins varen aconseguir de resistir una força molt superior durant gairebé set mesos i varen contenir nombrosos intents dels francesos de penetrar dins la ciutat. Ara la novel·la Llaços de sang (Columna), escrita per Teresa Sagrera i Ramon Gasch, posa en solfa el paper decisiu que varen tenir en aquesta defensa de la ciutat les dones, i especialment totes aquelles que es varen agrupar en la companyia de Santa Bàrbara, una organització militar exclusivament femenina que va participar molt activament en la defensa de la ciutat i especialment en l’anomenat Dia Gran, el 19 de setembre de 1809.
Sagrera i Gasch es confabulen per donar veu a les bàrbares, que és com es coneix popularment aquest grup de dones combatents, a les quals han volgut retre homenatge. “Tradicionalment, se sabia que les dones havien participat activament en la defensa de Girona i sovint se les relacionava amb tasques molt importants però secundàries, com abastir d’aigua i vi els combatents o tenir cura dels ferits, però varen ser a primera línia del front en molts moments del setge i el seu valor va ser reconegut pels combatents francesos”, explicaren els autors en la presentació de la novel·la a la Setmana del Llibre.
No defensaven Espanya, defensaven la seva família i la ciutat
D’aquesta manera, tots dos han volgut posar veu a algunes d’aquestes dones que s’implicaren a tota ultrança en la defensa de la seva ciutat. A l’estat, sovint s’han presentat les defenses contra les forces napoleòniques –fos Girona, fos el Bruc, per posar les més conegudes a casa nostra– com l’intent de la població de mantenir al màxim l’hegemonia espanyola al territori, però aquesta és una falsedat notable en el cas de les bàrbares gironines: només volien defensar la seva família, la seva ciutat i la seva manera de viure.
La companyia va ser autoritzada pel capità general de Catalunya a petició del governador de Girona, Mariano Álvarez de Castro, i tal com expliquen els autors al llibre, se les reconeixia perquè portaven lligat al braç un llaç vermell, que és el que dóna nom al llibre. A més a més, en aquesta companyia hi havia dones de tota condició, des de senyores de bona posició social fins a d’altres que eren menestrals o directament de casa baixa, totes unides per un fet, “defensar amb dents i ungles casa seva, que era la seva màxima motivació, independentment de quina classe social provenien”.
No és la primera vegada que Sagrera i Gasch escriuen a quatre mans, de fet ja varen publicar a Columna Sal roja (ambientada a Cardona, durant la guerra de Successió) i sembla que han trobat el gust a això de reconstruir la història des de la ficció i en companyia, i a més a més, en aquest cas, afegint aquesta mirada de gènere, amb què treuen de l’oblit aquestes combatents.
Per fer aquesta reconstrucció es valen de la veu de moltes dones, però sobretot del protagonisme de Marta Barnils, una dona que viu al barri del Mercadal que té un fill de cinc anys i un marit que fa de fuster i que des del primer moment s’implica en la defensa de la ciutat. Ella ho farà tot per intentar de mantenir el seu fill i el seu home segurs en tot moment, fins que veu que la millor manera és defensant activament casa seva i la família. Evidentment, Gasch i Sagrera no han fet una novel·la maniqueista i també han reflectit la posició d’algunes famílies afrancesades de la ciutat, especialment per mitjà d’un altre gran personatge, la Rosa de cal Menut, amiga íntima de la Marta i un contrapunt claríssim, una dona que té esperances posades en una cultura més gran si els francesos arriben a la ciutat i en més llibertat, però que ben aviat s’adona dels desastres de la guerra i avantposa Girona i els gironins a les seves idees. Si a tot això s’afegeix alguna pàgina de bellesa màxima, gràcies a una cosa tan petita com una pastilla de sabó, i a la vegada la saviesa per a la reconstrucció històrica i el desconcert de la guerra (hi ha moments en què les escenes poden recordar la voràgine de Fabrizio del Dongo en algunes pàgines de La Cartoixa de Parma), llavors ens trobem amb un llibre que va molt més enllà de treure de l’oblit les bàrbares gironines.
Diario de Gerona, una font primordial
Per a la reconstrucció de la Girona de l’època i de la companyia de les Bàrbares, els autors han emprat tot el material que tenien al seu abast, especialment l’hemeroteca del Diario de Gerona, que precisament va néixer aquells dies de setge i que és una de les moltes fonts valuoses per a l’estudi de l’època, però també nombrosos registres que han estat consultant durant gairebé dos anys. Els autors assenyalen que “en la major part dels casos les històries bèl·liques s’expliquen des del punt de vista masculí, tot i que són les dones les qui realment guanyen les guerres, perquè elles són les qui sostenen el poble i permeten als homes de continuar lluitant, però en el cas de les bàrbares, elles van participar també activament en aquesta defensa de la ciutat”.
Cal remarcar que el període de la Guerra del Francès i els dos anys que Catalunya va estar sota administració francesa han estat poc tractats literàriament en comparació a molts altres períodes, com la Catalunya Medieval, el 1714, el període comprès entre les dues exposicions universals o la guerra del 36-39, que són les èpoques en què més ha incidit la novel·la històrica, i aquest és un altre dels atractius de Llaços de sang.
Quant a la companyia de Santa Bàrbara, encara avui en dia hi ha alguns historiadors que creuen que el seu paper no va ser tan fonamental en la defensa gironina del 1808, però, en canvi, són molts els gravats i les pintures que les mostren a primera línia de front, com els quadres de Ramon Martí Alsina El gran dia de Girona i La companyia de Santa Bàrbara. De fet, la seva presència també és reconeguda per alguna font francesa, que en remarca l’excepcionalitat, també del seu valor, un valor que és bo d’entendre: defensaven els seus fills, els seus marits, la seva terra i la seva ciutat.
