22.03.2019 - 21:50
|
Actualització: 23.03.2019 - 01:41
A la redacció de VilaWeb sempre tenim connectades i en funcionament la ràdio i les televisions. I ahir al migdia, a l’emissora que jo sentia de fons, em va cridar molt l’atenció com uns tertulians, de manera incomprensible per a mi, feien befa del president Quim Torra per l’afer dels llaços, se’n burlaven. Just en aquell moment, el fotògraf de VilaWeb, Albert Salamé, ens enviava una fotografia des de la plaça de Sant Jaume. Aquesta:
Com es veu a la fotografia, dues persones tornen a col·locar una pancarta al balcó del Palau de la Generalitat. No porta el llaç groc, però tothom entén fàcilment que aquesta pancarta també és un desafiament a la Junta Electoral espanyola, un gest de dignitat que no tinc cap dubte que la junta mateixa entendrà. La coincidència de la imatge amb els comentaris radiofònics, expressats per gent que es declara independentista, em va inquietar.
I em va inquietar encara més quan em vaig fixar en qui eren les dues persones que penjaven la pancarta. La pancarta al balcó de la Generalitat la posaven Joan Ramon Casals, l’actual cap de gabinet del president Torra, i Pere Cardús, també membre de l’equip presidencial –i antic periodista d’aquesta casa. Uns minuts abans, uns funcionaris de palau, seguint les indicacions dels Mossos, havien despenjat la pancarta anterior mentre la fiscalia anunciava una querella contra el president de la Generalitat. I de seguida, dos càrrecs polítics, entenc que conscients del risc, donaven exemple assumint directament la responsabilitat de penjar la nova.
En la història de les nacions, hi ha moments en què les persones es poden amagar en la massa, discretament. Però hi ha altres moments que això es fa impossible i cal eixir i posar la cara. El 1939, Albert Camus va ser víctima de la censura francesa més implacable i va reaccionar, a Orà, escrivint un text que no ha vist la llum fins ara perquè no es va poder publicar i tothom pensava que s’havia perdut. Camus hi parlava de la llibertat de premsa, però el text el podem aplicar –i em permetreu que el manipule, doncs– a la llibertat a seques. Remarcava que la qüestió ja no era saber com preservar la llibertat, sinó com, davant la supressió de la llibertat, hem d’assumir que cap persona no pot ser realment lliure. I afegia, i aquest és el missatge rellevant, que en aquesta tessitura ‘el problema ja no concerneix la col·lectivitat: concerneix l’individu’. No hi ha on amagar-se, tothom i cadascú és la barrera. El mur humà, per continuar amb la famosa analogia.
I ací és on crec que cal situar la decisió de Casals i Cardús, i de Torra. I les brometes lamentables dels altres. Perquè els qui les fan he d’imaginar que són conscients que la cosa que hi ha en joc no és cap caprici i que la gravetat de la situació és important. Puc entendre que no compartisquen una decisió, però no puc entendre que caricaturitzen i treguen valor a aquells que no es queden quiets. Perquè tenim presos polítics i exiliats i, per tant, és evident que no hi pot haver cap campanya electoral normal. Però també perquè la campanya contra els llaços és una amenaça permanent a la llibertat d’expressió. Fins i tot, perquè l’avanç de la ultradreta, que això vaig entendre que sí que els preocupava, es legitima sobre qualsevol agressió a la normalitat democràtica. I en aquest sentit, acceptar la retirada dels llaços sense més, sense intentar enfrontar-se com siga i plantar cara, és regalar terreny al feixisme.
La Junta Electoral espanyola pot parlar tant com vulga de neutralitat, aprofitant-se de la vaguetat d’aquest concepte equivocat. Però nosaltres no som uns cretins a qui puguen enganyar fàcilment i ells no tenen cap credibilitat per a fer-ho. Ahir, Vicent Mifsud recordava, per exemple, com la Junta Electoral espanyola havia dit que era legal fer servir un edifici de la Generalitat Valenciana, en plena campanya electoral, per a un acte de propaganda de Francisco Camps en el qual el cap de la Fórmula 1 va anunciar que la cursa de València només continuaria disputant-se si guanyava el PP, si guanyava Camps. Quina credibilitat voleu que els atorguem ara, a aquesta gent?
De manera que també per això, perquè és lluitar novament contra una arbitrarietat, els qui han fet aquestes hores tot allò que han sabut per a plantar cara a l’estat espanyol i denunciar, i fins i tot ridiculitzar, la seua obsessió lliberticida mereixen tot el meu respecte. I tant me fa si m’agrada la seua acció o no, si jo la considere reeixida. I als qui es burlen o miren de treure valor a aquests gestos, amb aquesta suficiència que es gasten, m’agradaria recomanar-los que s’ho pensaren dues vegades abans de tornar a obrir la boca. Sobretot, per no molestar més gent com la de les ADIC. Perquè són ells, i no el govern, els qui han omplert de llaços els locals oficials del país. I perquè ahir, molts van preferir retirar-los personalment per guardar-los bé amb la voluntat de tornar-los a posar tan aviat com puguen. I que quede clar que aquells llaços els havien penjat de manera valenta quan Rajoy i Sáenz de Santamaría governaven la Generalitat, emparats en el cop d’estat del 155. Ningú no els va ordenar que els posaren en aquell moment, sinó que van ser ells els qui es van jugar el lloc de feina en una acció legítima de defensa de la democràcia i de la llibertat d’expressió.
PS. Hores després d’escriure aquest article comencen a circular notícies de patrulles de Mossos assaltant les nostres escoles, en alguns llocs de manera completament desmesurada, regirant armaris, obligant a esborrar llaços dibuixats per xiquets, retirant qualsevol cosa de color groc. Tot el que he dit abans de la responsabilitat personal i individual val també, i més encara, per la policia i per cada funcionari que en forma part. Amb l’agreujant que ells varen triar un ofici que els hauria d’obligar a ser els garants de les llibertats públiques i no uns sicaris sense pensament propi.
