06.04.2019 - 22:00
Carta de Martxelo Otamendi a Vicent Partal
Alguna cosa em fa pensar que la presidenta del Parlament Basc prepara les oposicions per a entrar a la Junta Electoral d’Espanya i que ha començat per les classes pràctiques abans de les teòriques.
Amb la intenció de mostrar la solidaritat amb els presos polítics de Catalunya i el País Basc, el grup parlamentari d’EH Bildu va col·locar dos llaços grocs i el cartell que reivindica el trasllat dels presos polítics al País Basc en els vidres dels despatxos del grup parlamentari. Però la presidenta de la cambra, argumentant que eren visibles del carrer estant, va ordenar al servei de seguretat que els retirés.
Aplicant la lògica, Vicent, deus pensar que va prendre aquesta decisió perquè ho demanava oficialment alguna junta electoral. Doncs no. La presidenta del parlament va convocar d’urgència la taula del parlament i li va notificar que ella mateixa havia pres la decisió de retirar aquests símbols. Els va treure motu proprio sense que li ho hagués demanat cap junta electoral.
L’endemà, divendres, va arribar al despatx de la taula de la presidenta un avís de la Junta Electoral d’Àlaba. La junta li havia sol·licitat que comuniqués la seva decisió sobre la col·locació dels símbols, però no va pas arribar cap ordre de retirada.
Quina necessitat tenia, doncs, de retirar aquests símbols sense que ho hagués sol·licitat l’autoritat competent? I, fins i tot, si ho hagués demanat la Junta Electoral –que no és el cas–, no hauria calgut interposar-hi un recurs, no seria procedent un informe als serveis jurídics de la cambra? És a dir, no hauria calgut mostrar una mínima resistència, encara que només fos per solidaritat? Calia treure aquests símbols ja al primer segon o bé abans calia esgotar totes les vies legals?
Sense proposar el suïcidi polític de la presidenta d’aquesta cambra, crec que, si més no, no hauríem de competir per ser allò que en diuen els primers de la classe.
Carta de Vicent Partal a Martxelo Otamendi
El cicle acumulat d’eleccions al meu país comença avui amb les parlamentàries d’Andorra, el primer estat català independent. Es presenten molt renyides encara que el sistema electoral sembla que acabarà afavorint els Demòcrates, la formació de centre-dreta que fins ara està al govern.
Andorra té un sistema electoral per al parlament, el Consell General, que atorga una meitat d’escons d’acord amb una llista nacional i l’altra d’acord amb llistes locals. Els electors introdueixen dues paperetes a l’urna, la nacional i la local, i poden presentar-s’hi partits nacionals o locals, que generalment acaben essent molt influents i decidint la majoria de vegades.
Andorra és tradicionalment un país molt conservador, però aquestes eleccions han arribat en un moment en què per primera vegada s’han produït mobilitzacions en temes clau com ara la situació laboral i sindical o l’avortament, autèntic tabú perquè un dels coprínceps és el bisbe d’Urgell.
En el fons també hi ha el debat sobre l’adhesió a la Unió Europea, però les principals forces polítiques mantenen una posició semblant, consistent a acceptar que el futur del país necessita alguna mena d’integració, però alhora a descartar la hipòtesi d’adherir-s’hi com a estat membre. Andorra, juntament amb Mònegue i San Marino, negocia un acord especial que s’ha frenat molt a causa de les dificultats de Brussel·les per a pair el Brexit.
Respecte de la independència de Catalunya, els polítics andorrans de tots els partits són especialment cauts en públic, perquè són conscients que són molt en el punt de mira d’Espanya. També el fet que l’altre copríncep siga el president de la República Francesa complica una presa de posició oberta. Ara, no obstant això, aquesta vegada la qüestió ha estat present en la campanya.
