El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic

A vegades, n’hi ha prou d’assenyalar un punt aleatori del mapa i visitar-lo. Aquesta ha estat, sens dubte, una de les idees més romàntiques per als viatgers de fa segles. Representa la llibertat, la sorpresa i l’aventura. En l’actualitat, lluny de ser una pràctica obsoleta, permet de topar-se amb meravelles com el llac de Ta Dung, un autèntic diamant en brut que no trobareu pas a les guies de viatge. De fet, és gairebé impossible d’obtenir-ne informació detallada en cap llengua que no sigui el vietnamita.

En un país, el Vietnam, on sembla que ja no hi hagi res per descobrir, encara és possible sentir-se com un autèntic explorador si s’eviten els corrents turístics. L’any 2017, va rebre vora 13 milions de turistes, una xifra que no para de créixer i que el comença a situar a les llistes de les destinacions més populars entre viatgers de tot el món. La immensa majoria, però, visiten els llocs més coneguts del país: la badia de Halong, Sapa, Hue, Dalat, Mui Ne, el delta del Mekong i, per descomptat, Hanoi i Ho Chi Minh.

En canvi, la província de Dak Nong, on hi ha l’esplèndid llac, amb prou feines rep turistes. De fet, tot just ara comencen a aparèixer els primers vietnamites curiosos de saber més d’aquesta regió que, sens dubte, és una de les que té més potencial turístic de tot el sud-est asiàtic.

La badia de Halong en miniatura

Dak Nong és la província més petita de les cinc que formen part de la regió de l’Altiplà Central. Tot i el nom, la zona és extremadament muntanyosa. L’única manera d’arribar-hi és per un conjunt limitat de carreteres i caminois que naveguen pels despoblats turons i valls. A banda i banda s’estenen plantacions, la majoria de cafè, però també de pebre i de cautxú. Quan s’arriba al final d’una d’aquestes pujades empinades, al cim d’un pujol, es pot observar per primera vegada la gran joia desconeguda del Vietnam: el llac de Ta Dung.

A la distància s’endevina una reserva d’aigua que sorprèn, primer de tot, per la seva forma inversemblant. Els límits del llac s’escolen entre les valls de les muntanyes que l’envolten, estenent-se com els nervis d’una fulla. Però això no és tot. Per sobre de la superfície no tan gran s’aixequen trenta-sis illes de diferents mides i formes. De fet, entre la gent local, el llac de Ta Dung és conegut com el germà petit de la badia de Halong, perquè són dues estampes molt similars, si bé un és banyat en aigua dolça i l’altre en salada.

Tot i això, ací no hi ha ni rastre dels centenars de creuers que naveguen per les aigües de Halong. De fet, difícilment es trobarà cap més turista a la regió. És un lloc perfecte per a connectar amb la naturalesa i gaudir d’estones de pau encisat per un paisatge únic.

Però per aquest mateix motiu, amb prou feines hi ha cap infrastructura turística. A la vila de Dak Som, des d’on hi ha les millors vistes del llac, només hi ha una possibilitat d’allotjament, i en tota la regió no hi ha cap empresa dedicada a oferir serveis turístics. Si un vol navegar entre les desenes de muntanyes, ha de negociar el lloguer d’una canoa amb els pescadors de la zona, que veuen amb bons ulls l’arribada de nous visitants que puguin contribuir a millorar l’economia de Dak Nong.

Aquesta situació excepcional ha atret les mirades d’inversors locals que ensumen un increïble potencial turístic. En Thien Bach, de Saigon, és un d’ells: ‘Em vaig adonar que aquí faltava infrastructura quan uns amics geòlegs van venir a fer un treball de camp i van haver de dormir a casa d’uns veïns de la zona’, confessa. D’ací a sis mesos, espera poder començar les obres d’un nou alberg que ‘respectarà l’entorn i la cultura local’.

Encara que potser no ho sembli, Ta Dung no té pas un origen natural. És la conseqüència d’una presa construïda el 2010 per a administrar l’aigua del riu Dong Nai, la mateixa que cinc-cents quilòmetres més enllà se subministrarà a totes les cases de la ciutat de Ho Chi Minh, la més gran del país.

En aquests menys de nou anys d’ençà que es va completar la construcció de la presa hidroelèctrica, s’ha emmagatzemat prou aigua per a crear aquesta majestuosa obra d’art. Allò que abans eren muntanyes, ara, envoltades d’aigua, s’han convertit en illes inexpertes. A més a més, en aquest poc temps, s’ha creat un ecosistema molt ric que inclou una gran diversitat d’espècies d’ocells, algunes de les quals en perill d’extinció.

Llar de minories ètniques i cases flotants

Històricament, als turons que voregen la muntanya de Ta Dung, la més alta de la zona (1.982 metres) i la que dóna nom a l’embassament, ja hi vivien diverses minories ètniques que aprofitaven la vida que desprenia el Dong Nai i les terres fèrtils que l’acompanyaven. Tot i els canvis topogràfics de l’última dècada, els poblats de les ètnies Ma i Mong no han canviat la ubicació i continuen aprofitant la vida fluvial.

Si bé són de difícil accés, als voltants de Dak Som hi ha repartits uns quants llogarets d’aquestes ètnies. S’hi ha d’anar amb vehicle propi, no hi arriba cap mena de transport públic. Això sí, una vegada allà, un se sent pràcticament com si hagués canviat de país o, fins i tot, d’època. De les cabanyes de fusta en surten nens amb bicicleta o moto, i les dones llueixen els vestits de colors tradicionals. La immensa majoria dediquen gran part del dia a tenir cura dels conreus.

En canvi, la zona que voreja el llac s’ha convertit en reserva natural, de manera que no s’hi pot construir. Tot plegat, ha portat algunes famílies de pescadors a optar per un estil de vida diferent. Al llac, ara s’hi pot trobar un grapat de cases flotants que varien de posició segons les condicions meteorològiques i que aprofiten aquesta millorada font d’aliments i de recursos. Les aigües tranquil·les i l’existència d’una presa, que actua com a barrera, fan que s’hi concentri una gran quantitat de peixos.

Aquests pescadors seminòmades ho fan gairebé tot al Ta Dung: hi dormen, hi mengen, hi pesquen i hi passen el temps. Amarrades a les humils casetes de fusta, hi tenen petites granges de peixos i les canoes que fan servir per navegar pel llac. Només substitueixen el suau oneig per la terra ferma quan han de vendre les captures als mercats locals. Entre els seus productes, destaquen uns petits peixos de menys de quatre centímetres que són molt valorats pels vietnamites i que ara, quan falten pocs dies per a l’any nou lunar, van molt buscats per regalar a la família.

Província de jungles i salts d’aigua

Més enllà del superb llac de Ta Dung, la província de Dak Nong ofereix moltes coses. Els seus habitants sempre presumeixen de les múltiples cascades escampades per la regió. Les més conegudes són les de Ba Tang i les de Dieu Thanh, però la visita obligada de debò és el salt d’aigua de Luu Ly.

Molt a prop del bosc Nam Nung, hi brolla des de fa més de 300.000 anys aquest salt de gairebé cinquanta metres. Però no és l’alçada de la cascada ni el cabal que fan d’aquest un lloc especial, sinó el seu interès geològic, d’origen volcànic, i un entorn pràcticament verge. Molt probablement, qui visiti aquest indret no hi trobarà ningú més. El paratge és ideal per a banyar-s’hi, fer-hi un pícnic i, fins i tot, acampar-hi.

A més a més, allà on no hi ha salts d’aigua ni plantacions de cafè, Dak Nong conserva moltes zones de jungla, amb arbres centenaris i tota mena d’animals, alguns d’allò més estranys. A la regió de l’Altiplà Central s’han albirat orangutans, micos, elefants, búfals d’aigua salvatge i, fins i tot, tigres.

Un futur incert

La província de Dak Nong i, en concret, el llac de Ta Dung, té totes les paperetes per a convertir-se, d’ací a uns anys, en un nou focus d’atenció turística. Caldrà veure si se cercarà una fórmula menys agressiva que l’habitual al sud-est asiàtic, on amb prou feines hi ha restriccions en aquest sector.

De tota manera, el cas de Ta Dung és una prova que hi ha esperança per als qui temen que el turisme de masses es vagi apoderant de les zones de més interès per als viatgers. El sistema actual promou l’acumulació de turistes en un nombre determinat d’indrets, però deixa al descobert tota una altra cara del món. Això ofereix la possibilitat d’escapar-se dels circuits turístics amb l’esperança de trobar un tresor amagat.

En un país on sembla que tot estigui descobert i explotat, és una gran sort tenir una zona com Dak Nong, on sentir-se més viatger que no pas turista. Les guies de viatges, tot i la seva gran utilitat, també tenen una part negativa: formen la columna vertebral d’un sistema que promou la pèrdua d’autenticitat d’indrets que abans feien de nucli de la cultura local. Per sort, encara hi ha molts llocs que s’escapen de les urpes golafres de la globalització. A vegades, n’hi ha prou d’assenyalar un punt aleatori del mapa i visitar-lo.

Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’:
—(1): Un nou ‘margaix’ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L’orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L’autèntica religió d’Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d’Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d’Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet