Liz Truss, o com no liderar

Els líders són observats. Examinats. Si no t’agrada la idea d’haver de retre comptes i fer-te càrrec de les teves accions, és probable que el lideratge no sigui fet per a tu.

No sé mai hi ha pensat, en tot això, Liz Truss, que en el moment d’escriure aquest text continua essent la primera ministra britànica. Però és probable que, de mica en mica, se’n vagi adonant. El problema és que ha triat el moment i el lloc equivocats per a descobrir que el lideratge no és el seu fort.

A mesura que s’ascendeix en una organització, els treballadors obtenen més recompenses en canvi de més responsabilitats. Aquest, precisament, és el procés que descriu la “teoria del torneig” de la vida organitzativa.

Aquestes recompenses i responsabilitats, tanmateix, solen exposar els treballadors a més crítiques i a més escepticisme. La mena d’errors de què Truss va poder sortir airosa quan ocupava un càrrec de rang més baix no poden ser esquivats tan fàcilment ara que és primera ministra –si més no, fins ara.

Truss ha esdevingut ràpidament un exemple de manual de fracàs en el lideratge. Quins són els errors més flagrants que ha comès?

Per començar, ha confiat excessivament en les seves capacitats i, doncs ha assumit amb una lleugeresa extraordinària que els clixés i la buidor discursius són una manera adequada de liderar. Ha donat massa importància a la ideologia simplista del lliure mercat –una ideologia que potser la motiva a ella, però certament no convenç la resta. Les teories elaborades per think-tanks, sembla, s’han estavellat contra una realitat molt més complexa i difícil de predir.

Alhora, Truss ha sucumbit als mites que envolten l’època de Margaret Thatcher com a primera ministra. Truss s’ha empassat la versió superficial de la història que pinta Thatcher com una dirigent rígida i inflexible i no ha entès que la veritat sobre el seu mandat és més subtil i complexa, i que la capacitat d’adaptació va ser un dels seus trets diferencials.

Per sobre de tot, Truss no ha sabut “enfrontar-se als fets brutals” de la seva conjuntura com a primera ministra, una tasca considerada clau per a tot bon lideratge.

Tant ella com el seu (ex-)ministre d’Economia, Kwasi Kwarteng, van ser advertits que unes rebaixes d’imposts a tan gran escala, i més sense accés fàcil a fonts de finançament, causarien un gran neguit en els mercats financers. Però Truss va menystenir l’advertiment i va fulminar el principal funcionari del ministeri, Tom Scholar, un treballador amb molta experiència en el càrrec i un gran coneixement sobre les finances públiques.

Alhora, Truss i Kwarteng es van negar a esperar el vist-i-plau de l’Oficina de Responsabilitat Pressupostària –organisme que existeix justament a proposta del seu partit–, cosa que hauria donat més confiança als mercats sobre el pla econòmic proposat pel govern. Obstinadament, i d’una manera francament força pueril, Truss va presumir de poder refusar els consells dels experts i encarar-se a les grans forces del capital internacional. Es va equivocar.

El boc expiatori és una mala estratègia

La decisió de destituir Kwarteng com a ministre d’Economia, malgrat que Truss va ser coautora i ferma defensora dels seus plans econòmics, pot ser una sortida habitual en l’àmbit de la política. Però no és pròpia d’un dirigent digne de ser respectat. Durant la conferència de premsa –fluixa i inadequada– després de ser destituït Kwarteng, es va començar d’escampar la sensació que potser Truss començava a reconèixer que era molt allunyada de les qualitats necessàries per al càrrec que exerceix.

Correspondrà als psicòlegs o amics, més que no pas als estudiosos de lideratge com jo, explicar per què Truss ha tingut tantes dificultats per a comprendre la realitat de la situació a què s’enfrontava. Ara, potser, ha començat a veure que tot era molt més difícil que no imaginava de bon començament. Sigui com sigui, ja és massa tard.

El lideratge no pot ser una qüestió d’ego; tampoc no ha de ser un joc. No és un laboratori per a dur a terme experiments ideològics. Es tracta de contribuir positivament i de deixar l’organització que ocupes en una posició millor que no la vas trobar. El lideratge no té a veure amb tu, té veure amb tota la resta. Em fa l’efecte que Liz Truss no ho va entendre pas gaire, això, i ara aquest error li costarà la feina i la carrera política.

Stefan Stern és professor convidat de direcció d’empresa a la Bayes Business School de la City University of London (Regne Unit). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.