Literatura i horror, concentrats com un volcà a punt d’erupció

Els índexs baixos de comprensió lectora han suscitat molts debats aquests darrers temps sobre la importància de llegir i sobre les estratègies per a aconseguir no solament de tenir més lectors, sinó que siguin més bons i que no abandonin l’hàbit. Aquest estiu volem recuperar vuit llibres de la literatura de joves d’aquests darrers seixanta anys, en un exercici de reivindicació d’una literatura massa sovint bandejada dels mitjans de comunicació i, ara també, com més va més foragitada de les aules. Són aquests: La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó (1966), del qual ja hem parlat; Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo (1974), que va ser el segon títol de la sèrie; L’illa de les tres taronges, de Jaume Fuster (1983), el tercer; 17 anys, primer viatge a Itàlia, d’Oriol Vergés (1989), quart títol de la sèrie; El violí d’Auschwitz, de Maria Àngels Anglada (1994), que va ser el cinquè; Les muntanyes de foc, de Miquel Rayó (2000); En les mars perdudes, de Raquel Ricart (2011); i L’alè del drac, de Maite Carranza (2019). Són vuit llibres que els joves haurien de llegir i els adults, si no els han llegits encara, també. Pel pur goig de fruir d’un estiu amb els nostres creadors. Que vagi de gust.

Si algú es dedica a fer la història de la literatura catalana contemporània a Mallorca, el nom de Miquel Rayó hi ha de ser inevitablement. Nascut a Palma el 1952, és un dels autors més importants de la literatura infantil i juvenil en català, però aquests darrers temps sembla que la seva trajectòria literària, tan fecunda, vagi per uns altres camins més allunyats d’aquest camp, com ara la poesia. Rayó ha tingut dues grans passions més a banda de la literatura: la natura i l’ecologisme, d’una banda, i l’educació, d’una altra. Per això ha estat una figura vinculada durant molt de temps al GOB, el gran moviment ecologista de les Illes, i això es nota en algunes de les seves obres.

Rayó és un home que ha fet de l’aventura i la natura dos dels seus temes predilectes, però també ho són les emocions i els valors humans i els viatges per terres ignorades. Com a bon mallorquí, hi ha una influència dels contes meravellosos tradicionals que en molts de casos arriben a Rayó per la influència de les rondalles. Cal destacar que tot i que escriu per a infants i joves, és absolutament partidari de mantenir una elevada qualitat literària en els seus texts, sense renunciar a la cruesa quan cal, a l’estil poètic i a un lèxic ric i molt ben treballat. També ha escrit novel·la per a adults, alguns assaigs breus sobre els ocells i la cultura popular, guies de turisme de les Illes, i texts de caràcter didàctic per a l’educació ambiental i de divulgació conservacionista.

A més, és un dels nostres autors més premiats: Guillem Cifre de Colonya de literatura infantil i juvenil del 1982 per El raïm del sol i de la lluna; el de la Generalitat de Catalunya al millor text de creació literària per a joves del 1986 per La bella ventura, el Josep Maria Folch i Torres de literatura infantil i juvenil del 1987 per Les ales roges, el Joaquim Ruyra de novel·la juvenil del 1999 per Les muntanyes de foc; l’Edebé de literatura infantil de l’any 2000 per El camí del far; el premi de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a projectes de creació literària de l’any 2000 per Dama Blanca, Merla Negra, el de la Crítica Serra d’Or de literatura juvenil del 2001 per El camí del far, el XV premi Ala Delta de literatura infantil, del 2004, per El cementiri del capità Nemo, i la llista d’honor de l’IBBY del 2012 per L’enigma Altai. Així mateix, va obtenir el XVIII premi Aurora Díaz-Plaja de crítica, estudi i divulgació de la literatura infantil i juvenil catalana de l’AELC (del 2019) pel conjunt de la seva obra crítica, publicada majoritàriament al Diario de Mallorca i al seu bloc.

L’argument

L’argument de Les muntanyes de Foc és senzill. Un home, mallorquí, membre de la Societat d’Amics del País i de l’exèrcit, ha d’endinsar-se a l’Àfrica inexplorada per atrapar el seu germà, detenir-lo i portar-lo a la civilització perquè sigui jutjat per tràfic d’esclaus. Mentre dura el recorregut anirem coneixent per mitjà d’uns quants salts endarrere la crueltat d’aquest germà, els seus abusos, i com va forjant el seu caràcter a la Mallorca del començament del segle XIX, una existència que tan sols pot conduir a l’horror. Amb aquest llibre molt breu, Miqudel Rayó ret homenatge directe a El cor de les tenebres, de Joseph Conrad, i a una de les seves grans passions: les novel·les d’aventures situades en llocs remots, especialment dels grans autors del segle XIX, com ara Jules Verne, Emilio Salgari, Kipling, Haggard… i, per tant, entronca amb allò que imaginaven els europeus que a l’època llegien els grans relats dels aventurers africanistes, com ara Stanley, Speeke, Burton i Mungo Park. Seguint aquestes dues tradicions, Rayó ens ofereix un text breu d’una alta intensitat que també és una reflexió i una recerca sobre la naturalesa del mal. S’hi relata una dramàtica travessa per la selva aclaparadora de l’Àfrica central, per pantans interminables, per muntanyes cobertes sempre de boira i de pluja, volcans que donen forma amb el seu alè cremant a la vida natural. Els habitants de la selva, humans i animals –els pigmeus i els goril·les, especialment–, hi tenen un protagonisme essencial.

Deu motius per a recomanar-ne la lectura

1. No amaga la brutalitat

Miquel Rayó ha estat envoltat de joves bona part de la seva vida i si en les obres per als més menuts fa un tractament més amable dels temes sovint crus que exposa, quan fa obres per a joves escriu sense pensar que són per a joves, i aquest és un dels seus mèrits principals. Per tant, en aquesta novel·la el lector és exposat a partir del primer moment a la brutalitat d’un dels seus protagonistes (i, per extensió, a l’embrutiment de l’altre) i això causa incomoditat, obliga a un posicionament, a una reflexió, que en els temps que corren no és poca cosa. Després de tanta literatura blanca i edulcorada, una obra que mostra la brutalitat tal com és, amb tota la seva cruesa, s’agraeix.

2. Entronca amb els grans llibres de viatges

Les muntanyes de foc és un llibre que entronca amb els grans llibres de viatges africans, amb tota una tradició que parteix de la no ficció i que arriba a la ficció. Els llibres de viatges dels exploradors europeus amagaren la seva pròpia brutalitat, un horror que Miquel Rayó, tal com hem vist, no dubta a posar sobre la taula. L’home blanc, tal com era preceptiu a l’època amb la mirada europeista, era sempre superior a qualsevol tribu amb què es trobava, i solament a les novel·les tardanes començava a haver-hi un qüestionament d’aquest concepte, com ara a Les mines del rei Salomó, i a El cor de les tenebres. Rayó sap beure de la tradició i adaptar-la a la realitat de final del segle XX i mostrar que, efectivament, va ser l’home blanc el principal mal per a l’Àfrica negra, o, si més no, un dels principals.

3. El lèxic illenc

Una de les grans aportacions de la novel·la –potser n’hauríem de dir nouvelle, atesa l’extensió, aquest gènere que amb tanta mestria conreen els escriptors francesos i alguns llatinoamericans– és el manteniment del lèxic insular com un acte de normalitat. Rayó ens explica una història universal i empra personatges nascuts a l’illa i, evidentment, manté la variant insular com a forma d’expressió, i això aporta una riquesa i una vivacitat a l’obra molt destacables. Cap renúncia al concepte de llengua completa que de vegades molesta a la centralitat barcelonina.

4. Una estructura molt ben travada

Tot i ser una novel·la curta, l’estructura de l’obra és molt ben pensada i travada. És basada en tres quaderns diferents, amb força analepsis i capítols molt breus i potents. Tot això aconsegueix un ritme de lectura molt intens i, a més, obre el camp perquè el lector pugui imaginar-se les històries simplement apuntades, és a dir, és un llibre que busca el concepte de “lector in fabula” que reclamava Umberto Eco, ço és, aquell que és capaç de complementar el text d’una manera activa.

5. La brevetat

La brevetat d’aquest text és una de les virtuts principals. La quantitat de crueltat, horror i bellesa a parts iguals que és capaç de crear Miquel Rayó s’aguanta especialment bé en aquesta distància curta, perquè si fos més llarg, seria excessiu, embafador, no ho podríem aguantar. Tampoc no podria haver quadrat amb la versemblança de la història, perquè si són quaderns retrobats, no poden ser d’una extensió molt llarga, i més si veiem les penúries que el protagonista passa en molts moments per poder escriure. A més, aquesta extensió breu també és una reivindicació per si mateixa del gènere de la nouvelle, poc conreat a casa nostra.

6. Les històries paral·leles

Com que la brevetat del text fa que no s’hi pugui esplaiar gaire, totes les històries paral·leles que hi apareixen són tractades amb molta brevetat o resten obertes. Això obliga el lector a treballar més intensament per poder omplir aquestes llacunes, és a dir, la seva participació és decisiva, cosa que enriqueix molt més l’experiència de lectura, perquè ens fa imaginar com acaben aquestes històries o com se’n desenvolupa el gruix principal, que amb prou feines ha estat apuntat. Estimular la capacitat d’imaginació del lector d’aquesta manera no solament és un motiu per a recomanar-ne la lectura, sinó una exigència que tots hauríem de tenir envers els escriptors: ens han d’obligar a ser més bons lectors i ens han d’obligar a treballar i participar en la construcció del text perquè l’experiència sigui encara més plaent. I Rayó ho fa d’una manera excepcional.

7. Remou consciències

Una lectura amb la intensitat de Les muntanyes de foc remou consciències, i en els temps que corren és més important que mai. Hi ha un personatge marcadament dolent, sense matisos, i amb unes accions reprovables, però en general és l’home blanc que en surt malparat. En aquests temps de neosupremacisme i de neocolonialisme, és important que un llibre ens mostri la crueltat dels occidentals i les bestieses que han comès i encara cometen.

8. La plenitud de la natura

La natura és l’altre gran protagonista del llibre, i no sorprèn atesa la trajectòria vital de l’autor, atès que aquesta és una passió transversal i inherent a tota la seva obra. En aquest cas, Rayó la vol integrar en el text sense amagar que en molts moments pot ser crua per als humans, difícil de travessar i de comprendre, i alhora bellíssima en la seva magnitud i grandiloqüència. La combinació de totes dues coses ajuda a presentar-la amb un punt d’objectivitat molt interessant que ens obliga a ressituar-nos-hi, ara que també és més necessari que mai fer-ho.

9. La intensitat de l’acció

En una obra tan breu, tal com ja hem comentat, la intensitat de l’acció ha de ser, per força, una característica, i més si emmarquem el llibre dins la tradició de les novel·les d’aventures. Però no hi ha solament l’acció crua i pelada del viatge africà, sinó també l’acció de totes les històries paral·leles que ens explica, que també són molt apassionants i ens deixen corglaçats en molts moments. Tot això fa que el llibre sigui un polvorí, un volcà a punt de l’erupció, així com les muntanyes de foc del títol.

10. Bellesa i horror

La combinació que fa Miquel Rayó de totes dues coses converteixen la nouvelle en un artefacte literari preciós que funciona a la perfecció, tal com les peces d’un rellotge suís, amb la mateixa precisió i amb els mateixos detalls d’orfebreria. El lector, quan s’enfronta amb un text com aquest, no pot deixar de demanar-se sovint com és possible un domini tan astut de les tècniques narratives, el lèxic, la construcció de personatges i l’estructura per a crear un artefacte tan perfecte, en què l’horror és narrat amb bellesa per commoure’ns l’ànima. A l’abast de molt pocs escriptors. És bo que els nostres joves llegeixin obres de gran qualitat literària, difícils, estimulants i que els obliguin a pensar. Aquesta n’és una.