19.11.2019 - 05:30
D’obres literàries amb referències a elements químics n’hi ha moltíssimes, perquè només cal que en una narració o en un poema se citin l’or, la plata o el ferro, per esmentar alguns elements ben quotidians, per incloure-la a la llista. Però això seria una tasca inabastable. I tan exhaustiva i general que no aportaria gaire a l’estudi de la imatge literària de la química. Si volem ser més estrictes i citar només les obres en què l’element químic tingui un paper destacat en la trama, tampoc ens faltarà material. Així, en novel·les d’Agatha Christie (1890-1976) com Murder is easy (“Matar és fàcil”) o They came to Baghdad (“Intriga a Bagdad”) es fa servir arsènic com a verí. Ja tenim un element protagonista, que apareix en moltes narracions més.
Per això, l’exercici que pot tenir una certa gràcia o utilitat és buscar obres en què la taula periòdica o els elements químics tinguin un paper essencial en el procés creatiu. Amb aquesta exigència de protagonisme, trobem una primera novel·la que cal destacar, encara que no sigui pel seu valor literari. Es tracta de White lightning (“Llamp blanc”), publicada el 1923 pel nord-americà Edwin Herbert Lewis (1866-1938) (analitzada a Greenberg, 2003, p. 306–310). L’obra narra les vivències d’un jove científic, Marvin Mahan, que esdevé un brillant especialista en radioquímica. S’hi expliquen tant les seves experiències personals i acadèmiques com les seves trifulgues amoroses. La novel·la està dividida en 92 capítols, cadascun dels quals porta el nom d’un element químic. El nombre del capítol encaixa amb el nombre atòmic de l’element: el número 1 es titula «Hidrogen» i el 92 «Urani». Entremig apareixen la resta dels 87 elements que es coneixien el 1923. Però hem dit que l’obra té 92 capítols, perquè Lewis, com volent imitar Mendeléiev, no evita els encara desconeguts i n’inclou cinc sense títol: els números 43, 61, 75, 85 i 87.
«Si volem citar obres en què l’element químic té un paper destacat en la trama, no ens faltarà material»
Lewis, professor d’anglès a l’Institut Lewis de Chicago –fundat per un avantpassat seu–, demostra que està al corrent dels avenços químics. Va arribar a temps de titular el capítol 72, perquè l’hafni es va descobrir el 1923 mateix. En dues ocasions posa noms vigents en aquell moment que després van ser abandonats per uns altres. És el cas del capítol 86, que no titula «Radó» sinó «Nitó», i del 91, que, en comptes d’anomenar-se «Protoactini», s’encapçala amb «Brevi».
El nom de cada capítol es justifica amb algun símil, de vegades banal. Així, en el 25, hi llegim: «La cara de Jimmy es va tornar molt més rosa que les sals de manganès». Una mica més elaborada és la que trobem en el capítol 31, «Gal·li», un dels elements predits per Mendeléiev i situat sota el bor i l’alumini
En el capítol 10 relaciona el neó, un gas noble, inert, amb la indiferència d’un científic per les implicacions morals de la seva pràctica. Menys elegant sembla el símil del capítol 18, en què l’argó, un altre gas inert, porta a dir que Jean, que acabaria sent la dona de Marvin, l’esperava sense aparellar-se amb ningú «tan inert com una monja».
Descobridors d’elements ficticis
Hi ha altres autors, més coneguts i valorats que Lewis, que han introduït la idea d’element químic en algunes de les seves obres. I de vegades han parlat d’elements ignots o inexistents. Això ajuda a enriquir la trama, amb el misteri que envolta el descobriment o amb l’ús que es podria fer d’unes propietats fins aleshores desconegudes.
És el cas de La guerra dels mons (1898), en què Herbert George Wells (1866-1946) parla d’un «element desconegut que dona un grup de quatre línies a la zona blava de l’espectre» (Wells, 1898/1998). Es refereix així a la llum emesa per un element quan se sotmet a temperatures elevades. Es tracta de bandes que permeten identificar un element, perquè són úniques, com el document nacional d’identitat per a una persona. Per això Wells parla d’uns senyals que no encaixen en cap dels elements coneguts.
Llig l’article complet al web de Mètode
Sofia Llàcer Esparza. Estudiant de Periodisme de la Universitat de València
