L’escriptora danesa Solvej Balle (Sønderjylland, 1962) acaba de publicar en català el primer llibre del seu ambiciós projecte de set volums: El volum del temps I (traducció de Maria Rosich, publicat per Anagrama). La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42. 

L’escriptora nord-americana Lisa Tuttle (Houston, 1952) és una digna successora, si se’n pot dir així, perquè potser no necessita succeir a ningú, de Stephen King. Encara (vull subratllar aquest encara) no l’hem poguda llegir en català, si no m’erro, però la seva trajectòria literària i activista dins del gènere fantàstic és d’una importància i una vàlua indiscutibles. La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42.

L’escriptora polonesa Aleksandra Lun (Gliwice, 1979) de moment només l’hem poguda llegir en castellà, gràcies a Minúscula amb Los palimsestos i a Galaxia Gutenberg amb Química para mosquitos. A banda de l’interès que ens pugui despertar la seva literatura, té un “valor afegit” –a dinou anys va viatjar a Espanya per estudiar Filologia Hispànica–: “Els meus llibres són bastards, escrits en castellà però amb el rerefons de l’Europa de l’est.” La setmana passada era a Barcelona, al Festival 42.

Totes tres van participar en una taula rodona amb Attila Veres (Hongria), Emilio Bueso (Espanya), Stuart Turton (Regne Unit) i Emanuele Arioli (Itàlia), i amb Alexander Páez com a moderador. El tema: “Existeix un fantàstic ‘made in Europe’?”.

El Festival 42 es va celebrar del 6 al 10 de novembre a Barcelona, a la Fabra i Coats, comissariat per Ricard Ruiz Garzón, i va acollir una infinitat d’autors nacionals i internacionals i un públic nombrós i entusiasta que va assistir a xerrades, taules rodones, presentacions i exposicions. Tafanegeu-ne el programa, encara que sigui a misses dites, i veureu que l’abast del festival és extraordinari, i el balanç n’estic convençuda que també. 

La taula sobre el fantàstic europeu (Tuttle viu a Escòcia des de fa anys, tot i ser de Texas), per a una lectora i autora massa aferrada a la realitat com servidora, va ser enlluernadora i alhora angoixant. Assistir a aquesta mena d’actes, una mica a cegues, per veure què s’hi cou però sense tenir el territori gens apamat, acaba provocant un vertigen que engresca i aclapara alhora. Confesso que vaig sortir de la sala amb molts deures, perquè de tots els de la taula només havia llegit Aleksandra Lun, i Solvej Balle la coneixia d’anomenada. 

M’hauria agradat anar a escoltar l’escriptora cubana Elaine Vilar Madruga, i la nord-americana Lisa Yaszek, però el temps real és limitat, no com el de les novel·les que protagonitzaven el 42, i em vaig haver d’acontentar amb una sola activitat, però quina una. I em vaig endur el programa del festival per poder anar descobrint altres autores, tot i que fent les primeres cerques al catàleg de biblioteques de moment no he tingut gaire sort…, sobretot si les vull llegir en català. 

Per a molts el gènere fantàstic és o bé un gènere pendent (m’hi compto), un gènere que saps que et pot seduir i atrapar però que has de descartar o deixar per a més endavant perquè no pots obrir més fronts, o bé un gènere menor des d’un punt de vista literari, perquè tots sabem que quan els llibres mouen multituds de lectors els autors més primmirats arrufen el nas i no saben encaixar els èxits aliens sense treure’ls alguna mena de mèrit. 

Tornaré a la taula europea. El públic estàvem gairebé a les fosques, i els autors, a l’escenari ben il·luminats, i això ja et feia entrar en un estat especialment receptiu. Recordo aquella hora llarga asseguda a la sala 1 de la Fabra i Coats com una espècie de parèntesi epifànic i alhora com un mastegot d’espavila’t-que-mira-tot-el-que-perds. Sortir al carrer, tornar en metro, no sé quina cara devia fer, però dins meu hi havia una batalla entre el drac del temps i l’unicorn de les lectures. 

L’hongarès Veres em va fascinar gairebé com a personatge. Resulta que la narrativa fantàstica hongaresa existeix gràcies a ell. És l’únic representant del gènere al seu país. Ell és la tradició i la modernitat, el present, però també el passat i encara també el futur. Ho explicava amb un posat conformat, com de no carregar realment tot aquell pes que els altres, des de fora, imaginàvem feixuc. “No penso gens en la responsabilitat que tinc.”

L’italià Arioli beu de la tradició i de la literatura medieval per escriure la seva narrativa, però alhora ens va fer veure que en realitat tota la literatura fantàstica beu d’aquestes fonts encara que no les llegeixi directament. Lliga una mica amb el que va dir la polonesa Lun: “Les històries precedeixen el llenguatge, per això escrivim sempre el mateix”. Hi ha una frase d’Arioli que dóna per dedicar-hi hores de recerca, lectura i reflexió: “Els dracs no han sigut sempre el mateix.”

El castellonenc Bueso va explicar el que li van dir quan va buscar editor per a la seva primera novel·la, de fantasmes i fosses comunes de la guerra civil: “El teu país no està preparat per a això, no hi ha tradició.” Aquest no-hi-ha-tradició que s’anava repetint feia l’efecte que era un dels dracs que comentava Arioli, una mena d’invent per espantar i dissuadir, però del tot de ficció… 

Potser hi haurà qui se’n sorprengui, que la ignorància sol ser temeràriament valenta, però en una taula sobre narrativa fantàstica sapigueu que es parla molt de política, i no només en una taula, també en la mateixa narrativa (els dracs, els dracs, què poden ser?). Lun diu que “en els sistemes totalitaris, la fantasia és l’única manera de fugir”, i aquests sistemes solen ser terrenys molt fèrtils per a aquesta mena de literatura, però no us quedeu només amb el gènere com un acte de fugida, perquè alhora “serveix per posar distància i entendre millor la realitat”. La por és una eina política, ho va recalcar Bueso: “És universal, i la religió i els sistemes polítics es construeixen sobre la por.”

De dimecres a diumenge de la setmana passada, per Sant Andreu hi van passar 150 autors de 15 països diferents per parlar de gèneres fantàstics i això és una realitat, una realitat… fantàstica. Només demano, i això no és responsabilitat del festival, que cada any tinguem més títols del gènere en català, que a banda de les editorials que han nascut per especialitzar-se en el gènere, tot el sistema editorial en català cregui i inverteixi més en fantasia, sobretot ara que la realitat cada cop és menys creïble (la danesa Balle ja ho va dir: “Hi ha coses ben reals que costa de creure que no siguin fantasia”),  i necessitem fugides i distàncies per entomar-la, pair-la i continuar endavant. Em quedo amb una frase del britànic Turton: “La ciència-ficció és una literatura d’ambició, ens parla del futur.”