21.02.2025 - 21:40
Aquesta setmana, per fi, hem conegut els resultats de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població de 2023. Les dades, tot i la clara voluntat del govern per suavitzar-les comunicativament, són clares: la minorització del català continua avançant. La situació d’emergència lingüística és evident i cada cop més, però la gravetat no és recent ni es deu a factors que no s’haguessin pogut preveure i abordar políticament amb el temps necessari.
A tot arreu dels Països Catalans i durant segles d’ocupació, la llengua ha estat un objectiu central a abatre pels estats espanyol i francès. De manera més o menys explícita i més o menys eficient, però clara i sistemàtica. El poder sap perfectament, fins i tot quan sembla que nosaltres ho oblidem, que en la vitalitat de la llengua hi trobem l’evidència fonamental d’una història de resistència; la constatació que som poble i que, tot i el seu domini i afany assimilador, no han aconseguit d’esborrar-nos. També la certesa que el català és la clau de volta de la nostra cohesió, consciència i, finalment i en potència, de la nostra emancipació nacional.
Avui dia i a tot arreu, les dretes i extremes dretes protagonitzen una clara ofensiva contra la llengua pròpia, des de l’ofec de Louis Aliot a la Bressola fins a les lleis i els plans de segregació lingüística i l’eliminació de requisits al País Valencià i les Illes, per part del PP. Tanmateix, i malgrat haver comptat amb el suport determinant de partits independentistes, els governs espanyols del PSOE, també amb UP i amb Sumar, no han marcat (maquillatges a banda) diferències significatives amb els qui ens han estat més obertament hostils. Com a exemple paradigmàtic, la imposició del 25% de castellà al Principat neix d’un recurs de l’advocacia de l’estat sota el govern del PP, però que el del PSOE-UP –constituït amb la facilitació parlamentària d’ERC– va mantenir. La supremacia i imposició del castellà, la desarticulació progressiva de tota identitat que faci nosa al projecte uniformitzador espanyol, és una qüestió d’estat.
Però aquesta evidència, i en clau interna, no l’hem tingut prou present. Paradoxalment i durant més d’una dècada, després que el moviment popular aconseguís d’imposar l’agenda independentista a la política institucional, ERC i Junts –responsables dels governs autonòmics fins l’any passat– van optar per una aposta clara de relegar la defensa de la llengua, mentre l’ofensiva anticatalana s’intensificava i les dades ja començaven a ser preocupants. Des de la desídia i la mentida a l’hora d’incomplir normatives de la pròpia administració autonòmica fins a la negació explícita del conflicte lingüístic o la promesa d’oficialitat del castellà en una Catalunya independent, passant per retallades i desinversió crònica –també– en àmbits tan sensibles per al català com l’educació o l’audiovisual (especialment adreçat a infants i joves). Amb càlculs curtterministes i partidistes (que, d’altra banda, s’han demostrat absurds), prometien alliberar un subjecte nacional mentre el descuidaven greument.
Durant tot aquest temps, la CUP ha estat l’únic actor parlamentari que ha defensat l’objectiu de l’oficialitat única del català. O l’únic que, davant la imposició judicial del castellà a l’escola, s’hi ha oposat de manera ferma, i ha reclamat al govern que assumís la responsabilitat de salvaguardar l’escola catalana. També ens hem oposat i hem denunciat nyaps legals per a sortir del pas en fals i perdent bous i esquelles, com la reforma de la llei de política lingüística per a incloure el castellà com a llengua vehicular de l’educació. Davant del conflicte inevitable, negar-lo o esquivar-lo només pot comportar claudicació i retrocés. I si ens creiem i pregonem que la llengua és fonamental i irrenunciable, cal actuar en conseqüència.
Amb el procés de debat intern del Procés de Garbí, que va finalitzar el setembre passat i amb què la nostra organització es va replantejar organitzativament i política, la CUP va un pas més enllà. En la ponència resultant, “Impulsar, articular, vèncer”, establim la construcció, l’articulació i l’alliberament nacional com un dels tres eixos bàsics i prioritaris que han de guiar la nostra acció política. Fruit de la tradició i els objectius de l’espai polític de l’esquerra independentista, la lectura del moment actual i el treball i el debat col·lectius duts a terme, vam desenvolupar una aposta clara i aprofundida de la nostra aportació per a l’enfortiment, la cohesió i l’articulació (social i territorial) del poble treballador dels Països Catalans com a subjecte nacional. I, alhora i de manera indestriable, per al seu alliberament. La defensa aferrissada i activa de la llengua, és clar, hi té un paper central.
Durant els darrers mesos, hem intensificat la nostra lluita en l’àmbit i en tots els fronts on tenim presència. En termes parlamentaris, hem impulsat propostes que considerem urgents i plenament factibles en matèria estrictament lingüística, o vinculada a àmbits en què l’actuació és igualment necessària, com la sanitat i l’educació. També hem fiscalitzat l’aportació de la nova Conselleria de Política Lingüística, una aportació fins ara ben pobra. I múltiples decisions en què és imprescindible tenir-ne present l’impacte lingüístic. Continuem oposant-nos fermament, és clar, a l’avenç d’un model econòmic i productiu que també ens empobreix i desarticula culturalment i nacionalment.
És hora de defensar, amb dents i ungles, el dret a la llengua del nostre poble. El dret dels catalanoparlants a viure plenament en català i el dret dels qui encara no ho són a accedir-hi sense traves, com a eina d’acollida i inclusió. Cal defensar-nos sense subterfugis dels atacs, afavorint la presa de consciència de l’opressió nacional i del valor de la llengua, i exigir igualment a les administracions públiques que compleixin les seves obligacions i exerceixin el poder que tenen en favor dels nostres drets lingüístics. És intolerable que no se’ns atengui en català a la sanitat pública, que no hi hagi places per a atendre la demanda de cursos per a adults que volen aprendre’l, que l’escola no garanteixi el dret a adquirir-lo o que a les empreses els surti de franc incomplir les regulacions. El dret a la llengua és irrenunciable i en la seva defensa ens juguem, ni més ni menys, el nostre futur com a poble.
Non Casadevall i Su Moreno són els portaveus de la CUP,
